Vampirs

En tertúlies de barra enganxifosa, Loneman solia passar per ser un tipus escoltador més que no pas xerraire. Amb tot, tractava la gent com si hagués d’extraure-n’hi mig litre de sang per a un vampiresc àpat narcisista. Observava els seus errors, les febleses, escannejava el llenguatge no-verbal, i esboçava un somriure arrogant quasi imperceptible. I tanmateix, aquell viciós aliment per a egos adolorits i cansats tenia sempre data de caducitat, una de tan immediata com ho era el temps que trigava a marxar aquella persona escannejada. Loneman mancava inòpicament de la més essencial i bàsica inèrcia de valorar les possibles aptituds i virtuts de què el seu interlocutor pogués estar dotat, i és per això que provocava, inconscientment, una epidèrmica repulsa i incomoditat en l'escrutada ànima de torn.