Simple gest pre-vernal

Hi ha determinacions que hom no se les autoexplica; tan sols les alena fins al fons, gosat, quasi insolent amb l'esperit abjecte, el danyós.

La vesprada anterior, aquell àtic tan graciós, noble finestral al cel, l'havies deixat tancat amb un ordinari gir de clau. Sense drama, sense èpica. Només una mena de certesa densa, com si les parets haguessin entès abans que tu que allò era el final possible i degut.

I deixaves aquelles claus als nois que s'ocuparien de tota la mudança, com a tu t'agrada, com si fos un bookcrossing en un discret banc d'un parc urbà sense nom, o damunt del gastat marbre de la taula d'un modest cafè, convidant un invisible futur prenedor d'aquell clauer a seguir ell el camí d'aquell espai; amb una tendresa similar, si pogués ser.

I conduïes cap a migjorn amb un ser-hi gairebé teu, en un trajecte que no era ni tan sols geogràfic, en què cada quilòmetre de quitrà semblava suprimir una impròpia capa d'indiferència. Entre absència de velocitat i promptitud, d'expectatives, de mirades d'altri, d'una certa idea de passat que ja no et pertanyia del tot. Aquella comarca llunyana, que no crida ningú amb zel ni enardiment, que rep amb una sobrietat atàvica, com aversa, com revelant que allà no hi ha promeses; tal vegada hi ha camins, de marges aspres i drets, i prou.

I l'endemà, obries els ulls sense relat, sense programa, sense arres ni aval. Només alguna cosa semblant a l'exactitud, callada, profunda, quasi física. Hi ha matins així, que no inauguren res, i tanmateix ho principien i enceten tot. Aquell primer despertar, que no era el final de cap vida, sinó l'inici de no fugir mai més d'ella.

I en un espai encara tan nu, tan desconeixedor del que havies deixat marxar o del que un dia prendria forma, hi surava una veritat furgadora però neta, que et suggeria que el buit era també una forma de lleialtat, de fidelitat a un pressentiment, a una veu baixa que no emparaula ni ofrena res per endavant, i que no entabana ni es desencisa quan a les noces de la virtut tot just hi han servit el primer vi.

Dos anys després no t'importa on aquell simple i honest gest et duia, sinó si ets capaç de reconèixer encara aquell silenci deliberat, aquella infinita percepció, aquell sentiment net i balmat, com a única llar.

XM, winter's edge, 2026.

Cinquante-six

Demà arriba aquesta anyada. I esguardaré, rescrivint, allò que Ell, de'n fa una i mitja, em duu, senzill i a la vora, cada jorn. Et je lui rendrai grâce.

Terra remullada pel remot i eminent flum

On de bisbes a pairalia bleixen els annals

Recollia son tenaç aspecte insospitat.

Tradició i canvi per aplegar maldava

Obres d'aigua i llosa em ressorgien.

Silenci de vida i venidora recordança

Al cor de mi

        qui temperat cura.

(Noti's l'acròstic.)

XM, automne 2025.

Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Words from the Wilderness (5)

Aquesta regalada visió sobre tot això en curs. Llegit. Gràcies de nou, JFiM, i una pregària més per a tu.

—"La resposta rau en la nostra volonterosa acceptació de les circumstàncies no desitjades i desafortunades encara que ens aferrem a una esperança radiant; la nostra acceptació del desencís finit encara que ens aferrem a una esperança infinita."

—"És honradament que us heu d'acarar amb els vostres somnis esmicolats."

—"Col·loqueu el vostre fracàs a primera línia del vostre esperit i mireu-lo cara a cara."

—"Aquesta no és l'acceptació llòbrega i amargada del fatalista."

Esperança

Un despertar llunyà. Carícies distants. Records de gests i converses fugaces, noves, vulnerables. Ànimes que es busquen. He llepat els teus dits i he guardat l'olor de la teva humitat suau i profunda. L'esperit queda a les fosques quan s'interromp la possibilitat de donar. I en el negre paisatge s'albira el fràgil llumet de l'esperança, sempre enllà, sendera endavant, i potser disposo d'unes cames encara fortes per seguir caminant.

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Prudència

Fa unes setmanes vaig penjar això de Sigur Rós en una xarxa social. Aquesta tarda, més enllà de compartir un treball musical d'una banda admirada, volia escriure'n mitja reflexió.

Segons els autors, les siluetes que hi apareixen ens vénen a dir en codi Morse:

—Quins són els teus sentiments?
—Tant se val el que jo digui; allò que importa tan sols és com tu et sents.
—Necessitem comprendre que les paraules són irrellevants.

Varúð, es diu el tema. Prudència en islandès.

Quan les paraules s'allunyen, sembla venir a dir l'escena, res no queda que ens ajudi a comunicar-nos tret d'aquest desesperat, quasi agonitzant codi substitut de la veu parlada.

Bé ... I si, posem per cas, algú molt concret, sense paraules, volgués resseguir infinitament el teu cos amb el tacte o la mirada? I si algú volgués dur la teva joia allà on no l'ha duta mai ningú? I si algú volgués abraçar-te fins que els astres deixessin d'orbitar? ... Quina llum tremolosa podria comunicar-te aleshores uns aitals desigs, una semblant fascinació, unes similars "imprudències"?

Els nostres rostres, si bé conjunturalment llunyans, són potser alguna cosa més que obscures siluetes retrocedint en l'horitzó. I quan la sinceritat falla o s'esdevé un error, tanmateix, ens resignem fàcilment a la falta de llum, i ens enretirem, deixant-nos caure de nou en la foscor, on finalment ens rendim al silenci. Però malgrat les anomalies i excessos presents al nostre voltant, les tregèdies biogràfiques o l'allunyament involuntari de Déu, de vegades reaprenem a reaccionar a la manera més atàvica, original, i readmetem la llum als nostres cors, i la paraula ferma. Un paisatge dantesc i rocallós esdevé, si volem, la immensa planúria d'un amor i compassió quasi introbables als nostres dies, i ens adonem que mai no havíem perdut del tot la saviesa per protegir la fragilitat d'un sentiment noble, i saber-lo nostre, sempre.

Barcelona, tardor de 2016.
'What hath God wrought!', les primeres paraules que es van transmetre telegràficament, entre Baltimore i Washington, per Samuel F. B. Morse, al 1844. 'Això és el que Déu ha fet!', del Llibre dels Nombres, a la Torà, i, per tant, a la Bíblia.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich