Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

L'Onada (The Wave)

Hi hagué un temps en què ell li demanà que marxés de casa, que s'instal·lés al pis de sa mare i dediqués unes setmanes a comprendre si podia fer les coses d'alguna nova manera, amb ajuda externa o sense. Eren temps de trucada diària i de respostes amb 'petjadetes' per WhatsApp, que ella deia que simbolitzaven algun dels animalons imaginaris que compartien, el qual, metafòricament potser ja s'acostava per sempre més a un moment de definitiva honestedat, veritat i sinceritat. Però aquelles petjades, com tantes altres promeses, mai no arribaren, en realitat, enlloc. Ella tenia totes les seves coses a casa, i passava regularment a buscar el que li feia falta. La roba bruta la solia deixar allà, i ell la rentava, la plegava i la desava al seu lloc, a l'habitació-vestidor que un dia havia muntat només per a ella. Quan obria la rentadora, com sempre, hi trobava aplegats per la centrifugació petits manyaguets de cabells al peu de la comporta. Avui formen part material de l'onada convulsa que, caòtica, al final tot s'ho havia acabat enduent, excepte una insòlita capacitat per a l'amor ferm i transparent, que pot resistir fàcilment, fins i tot, aquests fenòmens geològics.

L'Onada (The Wave)
Primavera de 2016
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 69 x 72 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Hommage

Després d'una visita a casa d'un amic seu al Château de la Brunié, a prop de Tolosa de Llenguadoc, intuïtivament va començar a deixar que entressin a casa tot un seguit d'éssers imaginaris en forma de peluixos físics, però també en forma de teatralització i prou, incorporis. Venien a omplir el buit d'incondicionalitat i lleialtat que per alguna raó (possiblement soterrada en la infància o adolescència d'ella) a ell no li podia donar, i que ella tampoc no sabia rebre amb confiança i veritable agraïment. Ell podia ser enganyat de manera continuada des de ben al començament, no pas amb un esperit de mantenir dobles vides ni una seducció constantment consumada amb altres parelles sexuals puntuals, sinó un engany fruit d'una absoluta impossibilitat de compromís, una traïció amb esperit de negligència sentimental, una mena d'abandó afectiu preventiu, permanent, anticipat, abans no ser, de nou, abandonada per la figura paterna subconscient. Per contrast amb el company mentit, ignorat, desatès i humiliat, els amics imaginaris eren estimats d'una manera completament fidel, tendra, sincera, incondicional. I a la inversa, ells permetien alhora fer-li arribar, canalitzar cap a ella, l'amor veritable que per aquella via sí que era capaç de rebre. I ell ho observava tot plegat, i ho cultivava, a fi de dotar-la d'aquell afecte extraordinari que pel vial, diguem-ne, humà, no li arribava. I es compadia dels dos, sense condemnar, estimant-la amb la tendresa de sempre. D'entre tots aquests éssers, qui assumí el paper principal, el seu alter ego per antonomàsia, fou en Mofie. De la seva mà, arribà un nadal. Un simple i preciós lèmur que permeté fer-li arribar tant d'amor, ... i que, fidel fins al final, com ell mateix, restà tot sol després del diluvi.

Hommage
Hivern de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Roser Cabanas (Barcelona, tardor del 2016)

De Provence à l'infini

Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

On The Road, inici d'un dol

Entre tantes memòries, aleatòriament, recorda avui com sortia a acomiadar-la cada matí des de la terrassa de casa, quan ella passava amb la moto en direcció a la feina. Mirava, i quan la veia aparèixer, ella ja mirava també cap a ell. Li feia un adéu aixecant el braç, potser fent volar un petó, que ella li retornava, i la contemplava desaparèixer avinguda avall, vers el front marítim. Cada jorn, sense excepció. Amor pur, activat el dia que l'havia coneguda, a la feina, el primer matí, la primera persona amb qui Déu el va creuar a la penombra d'un pàrquing silenciós, discret, ample i net, com l'amor que desenvoluparia per ella en els anys a venir. Aquest darrer Sant Jordi, anys i feines després, ell s'acostà a dur-li la rosa en mà al seu despatx. No era l'única rosa que havia rebut. Setmanes més tard, ella marxava a la República Dominicana i aquell món meravellós es trencaria en un milió de bocins. I després de la presagiada tempesta, la tristesa, el silenci, el llarg dol que comença. Trencat, li caldran breus idees textuals al voltant d'allò que malenconiosament l'inspiri i li permeti cicatritzar un dany despietat, bàrbar, intens. Vol pintar-ho, aturar-s'hi un moment, silenciar el plor i el xivarri interior, tancar els ulls i respirar. 'On the road' és l'inici. Un text escollit de Jack Kerouac que ell ja havia tractat fa anys amb motiu d'una magnífica escapada estival als Estats Units, i que li fa pensar en punts d'arribada provisional, en maletes gastades pel viatge fet fins ara, i en la concitadora, incerta, partida cap a un destí intacte, id est: no tocat.

On The Road
Estiu de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Cristina Bubé Casas (Girona, tardor 2016)