Absència de plany

Agrair la presència, quasi de passada, en aquest punt del vespre on l'evident contracció de la llum ens adverteix que l'estiu inicia, sense pressa, el seu comiat. Evocar, després de reconèixer. Caminar per la platja i discernir si és prudent entossudir-vos a conviure amb el patró tradicional de trobada, àpat i converses, on el centre és irremeiablement, sense treva, l'apassionament i efervescència de microrelats sobre els propis plançons de cadascú. Hi ha l'anhel de pertànyer i donar-se fins al final dels temps, i hi ha ceguesa fragmentària. Mirar cinema americà a casa durant tòrrides nits de vacances estivals. I llegir novel·la europea davant d'un estany intemporal, amb aquell malva de la tarda (diries glossant un poeta forà) que dóna reialesa a la bella sumptuositat d'alguns parcs. Narracions originals, o reescrites, o posades en escena, tant se val. Finestres, al capdavall. Córrer, enfilar-se per camins i voreres que no duen necessàriament enlloc, més enllà del plaer de desentenebrar momentàniament un organisme que tendeix a la decadència, lenta, si bé implacable. Bastir nous deures i pregar gràcia. Adonar-vos que desitgeu viatjar a través d'aeroports apaivagats, asseure-us i observar la quietud des d'una terrassa assossegada de cafè antic, on acaronats per una brisa cordial recordeu, tal vegada, l'excés, la desmesura, la intemperància que vàreu poder presenciar de prop.

Estiu de 2018.

Moment sense títol #8

El proppassat dia cinc s'esdevingué un aniversari, diguem-ne, finalitzador. Una efemèride subjectiva tan irrellevant i minúscula com devastadora i desconsolant. Una rememorança a tall estrictament particular i dins dels paràmetres delimitadíssims del meu propi melic, per ser perfectament franc. No era, en veritat, una data al calendari de ningú més, vull dir en el mateix sentit.

Hivern del 2017. És un fet que la lleialtat perdurable d'un amour éternel deixa escletxes d'indefensió. No sé amb quina intenció ni per quin motiu volem inocular-hi patiment. Vaig assumir fa temps que no ho sabria, probablement, mai.

Muses i àngels d'un temps

En aquesta etapa de l'any, mentre s'apaguen definitivament les escalfors d'un estiu sempre irrepetible per definició en la memòria de cadascú, i comencen a encendre's tímidament els freds hivernals i els llums de nadal. En aquell punt on es barregen els perfums de castanyes i torrons, en aquesta època, fa trenta anys exactes, uns quants com jo vàrem posar els peus per primer cop en una mena de temple del pas de la infància a l'adolescència. Allò que era aleshores (i segueix sent) una petita ciutat, Sabadell, coneixia pocs espais on es poguessin sintetitzar d'una manera tan clara com al 'Concor' (Concorde, devien voler dir) les esperances i il·lusions de la canalla d'aquell temps, dels que aviat començaríem a fer-nos grans i assumir les responsabilitats que toquessin, però que abans havíem de passar per una universitat de llibertat i de pèrdua d'innocència que probablement no es torna a repetir a la vida, si més no d'una manera tan noble i adient.

El veritable primer dia que hi vaig entrar fou amb motiu d'una festa de l'esquí per la temporada que s'apropava, a la qual algú més gran que jo em va convidar. En accedir-hi sonava un vell tema de la Viola Wills, i com a motlle de ciment tou que era aleshores la meva ànima, aquella melodia va quedar-hi enregistrada per sempre més, associada a aquell precís instant d'ingenu descobriment.

Era un espai cèntric, arquitectònicament insignificant des de fora, però que esdevenia càlid i acollidor a mida que t'hi endinsaves, fosc però no del tot, decorat amb una mescla molt marcada de moqueta, fusta i metall, i sempre embriagant amb aquella boirina de tabac i la millor música del moment.

Hi havia gent coneguda per mi, però de generacions més avançades, i jo em sentia tan nen. Hi havia cambrers ben vestits que servien copes per a la ingesta de les quals jo encara no estava gens preparat. S'hi fumava molt. Hi havia nois molt ben arreglats, noies molt guapes i elegants, llums de colors, tipus arrecerats a les barres i d'altres lluint sense vergonya llurs habilitats de ball a la pista. Converses intranscendents, mirades alegres, somriures expressius, dubtes i desitjos; tot es bellugava de pressa en aquell aire tan nou i peculiar que jo respirava per primer cop.

Vist des d'aquí, als nostres dies, no puc més que modestament homenatjar tots els que vam viure aquells moments tan nostres, pitjors i millors que els altres moments equivalents d'altres generacions o d'altres contrades, però els nostres. Molts hi som, i alguns han quedat pel camí. Molts ho recordem, i assumeixo que uns quants no hi pensen mai. Particularment, sóc dels que de vegades li agrada recordar, i d'entre allò recordable m'aturo sovint en el munt de noies maques que els nois teníem la sort de poder veure, observar, saludar, parlar, conèixer …

Eren les noies més guapes que aquesta ciutat ha donat mai (perquè així ho decideixo interiorment des d'una nostàlgia volguda, conscient naturalment de l'absurditat racional d'una tal afirmació). Eren eixerides i plenes de vida, rialleres i apassionades. Patien per portar el nou polo Benetton, amb franja verda o blava, però alhora llegien poesia i escrivien el seu diari d'amagat. Eren les del maquillatge o pote no sempre ben repartit. Les que se sabien les cançons de moda de memòria. Les de la samarreta Ocean Pacific, Mistral o Marithé et François Girbaud. Les de les Nike Wimbledon amb mitjons i cordons fluorescents, o les Pielsa Nautimoc. Les dels pantalons Closed i jersei Privata amb enormes espatlleres (hauria de dir hombreres). Les engominades, les del serrell i les del tupé, amb pinça o sense. Les que començaven a fer calades de Camel, Marlboro, Winston o Fortuna. Les del primer cubata a la Mata o al Sena. Les que demanaven Malibú amb pinya, Bacardí amb cola, vodka amb llimona o cervesa. Les que van ballar temes lents al ritme que marcava Mr. Bobby des de la cabina, i les que s'enfadaven amb el Sr. Damià o el Sr. Andreu. Les que després marxaven amb nois que lluïen motos primerenques i les que passaven d'ells. Les que estiuejaven a Calella o les de Salou. Les que anaven a la platja amb el flascó de Lancaster de protecció zero. Les que esquiaven i les que no. Les que preferien Vuarnet o les que eren de Ray-Ban Wayfarer. Les de l'anorac Anzi Besson o les del Nevica. Les que gaudien amb totes les marques que he dit i les que tant se'ls en fotia una cosa com l'altra. Les de la carpeta folrada amb George Michael, Tom Cruise, Patrick Schwayze o Bros, i que no hi faltés l'Snoopy amb la senyera. Les que feien campanes de Sant Nicolau o de Vidal i Barraquer. Les de les Carmeles o les Escolàpies. Les de la Lionesa, l'Ànec Blau o el Gran Via. Les que van estudiar més i les que ho van deixar quan van voler. Les que es van casar i les que van obeir altres somnis. A totes, les recordo o les penso, perquè van ser (torno a decidir) les noies més maques d'una generació especial de catalans.

I tot això m'ho miro trenta anys després que comencés a brotar i uns pocs menys des que es difuminés en la calitja del record, però sempre amb una immensa dosi d'afecte i tendresa per allò que érem en aquell moment i allò que ens començava a fer tal com som ara.

L'existència és un continu esdevenir que ens enforteix o ens debilita, i molts anys enllà des d'avui, si així ha de ser, també tindrem coses per observar amb perspectiva. Que aquesta visió ens posi sempre un somriure secret als llavis i ens faci una carícia a l'esperit depèn només de nosaltres, de cadascú, de la voluntat de créixer com a persones mentre ens donem permís per seguir duent totes les etapes de la vida dins nostre.

Cinq ans après ...

Five years later. Emptiness. Same empty pool, same empty streets, same lonely driving, perhaps. A different album from Los Planetas. The city where I was born, again, looking like a ghost town because of the important match on TV.

Algú deia una vegada:

To be brave is to love someone unconditionally, without expecting anything in return. To just give. That takes courage, because we don't want to fall on our faces or leave ourselves open to hurt ...

No crec que ningú pugui arribar a aquest nivell de coratge, però sí aproximar-s'hi, si més no en intenció. En tot cas, do not turn back when you are just at the ... beginning.

Tardes en l'infinit

Algú observa en silenci una imatge presa en alguna contrada poblada de belles cales.

Son ange. À coeur ouvert.

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda. La dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés. La bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós. La innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor. Les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional. I, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich

Trilogia de la Imbecil·litat

Aquell estrany divendres, Dave Garver havia obtingut la confirmació contundent que en les relacions sentimentals més dependents només s'hi val, per la part sotmesa, la condescendència radical, la incondicionalitat acrítica, la cura desinteressada i la lloança permanent, sense esperar cap contraprestació justa i equilibrada, més enllà d'algun superficial detall de caire econòmic o d'algun pobre gest sense cap solvència amorosa, bàsicament un gest imbècil, guaridor d'aquells molestos remordiments que sordament qüestionen l'enorme autoconcepte d'alguns sàdics (i sàdiques).

En aquell tranquil racó a prop de Carmel, moria la nit sense presses, mentre ell dedicava els darrers minuts de la llarga jornada radiofònica nocturna a enganyar una mica l'estómac amb quelcom sòlid que l'ajudés a conciliar la son. Tot rosegant una poma, rellegí una nota enginyosa i afectuosa que li havia arribat aquell mateix vespre: "El món és a les mans de la gent capaç de veure les transformacions del present, de la gent amb coratge per a viure els seus somnis, cadascú d'acord amb el seu propi talent. Et desitjo un molt bon any 2010! Un petonàs. PS: Amsterdam increïble!".

Per contrast, mentre ajustava les persianes del bungalow, es preguntà si una possible trilogia artística de la imbecil·litat podria ser una obra formada per la representació de la prepotència, la rigidesa mental i l'autocomplaença.

Sabadell, hivern 2010


Pintura / painting: "Trilogia de la Imbecil·litat"



Oli sobre tela (tríptic) / Oil on canvas (threefold) / 120 x 40 cm / 2010 / sèrie Nous Viatges.

Dirty roads

La sinuosa carretera que antany moria al cim del tossal queda ara tallada per un obstacle impossible de rocs i sotracs, escenari no apte per a un superflu vehicle de ciutat. En una vorada qualsevol d'aquella muda i intransitada talaia, ha baixat del cotxe i seu damunt la terra humida, aspra.

Escèptic, indiferent a la immensitat, al fabulós panorama que el contempla. Absent. Obsessiu, atent a un aparell electrònic, llegint i rellegint un text a la pantalla:

'Com podràs entendre, de moment és millor que acceptem que aquesta és una estació sense enllaç aparent en aquest lloable trajecte, bella musa. Al cor d'un home adult i sensible hi fa fred de tant en tant, i sempre arriba un estiu o altre en què decideix no cometre més excessos ...'

Finalment prem l'enviar i s'eixuga el ulls. Acaben de passar uns quants núvols i la dòcil brisa de vesprada és inexplicablement plaent. A l'horitzó ja quasi de solstici s'hi insinua llum, encara una violada promesa, talment com als confins més remots de la seva derrotada ànima. Recorda aquell text que escrigué fa temps, sobre la seva intel·ligent estimada, a qui havia besat descaradament al bell mig del hall impersonal d'un hotel espantós; sobre conduir sol cap a casa de nit, per una ciutat que molts opinen hostil; sobre la incògnita de en quin moment se li havia esquerdat la vida. Només ara, a la fi dels seus viatges, o a la fi del seu més bonic viatge, li sembla que comença a entendre algunes coses, malgrat la magnífica ignorància que l'aclapara, estètiques confuses d'un moment que no li pertany.

Salus per Aquam

SPA i celebracions familiars a l'Hermitage.

In the city again

In my hometown I never felt at home. In New York, in New York City, in Greenwich Village, down among the cranks, and the misfits, and the one-lungers, and the has-beens, and the might-have-beens, and the would-bees, and the never-wills, and the God-knows-what, I have always felt at home.

Joe Gould's Secret, de Stanley Tucci, 2000

Summer is gone

Dos de setembre i els dies que s'escurcen. Encararem la recta final de l'estiu sense por de perdre un any més, fins aniversaris que commemoren els equinoccis dels temps. Hem deixat passar tota mena de gent, fins el penúltim foc socarrant com el napalm. I mai no se sap si la propera vegada podrem ser justos amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Entre flames de llenya en pobles perduts, olors de Costers del Segre, textures de curats francesos, fuets i pa amb tomàquet, les hores poden ser aliades de la pau, la llum del dia esvair-se lentament mentre la conversa viatja d'una ànima a l'altra, i el futur ser tan llunyà com el passat. Entre records de vacances fugaces, somriures, suors i carícies, es desfan les esperances retrobades i col·lapsen castells fets massa depressa.

Emptiness

The pool, empty streets and driving home listening to Los Planetas. The city where I was born looks like a ghost town every time there's an important match on TV.

Moure's per impulsos

Mig febrer, i en estat de desorganització. Exposició de la versió més publicitària de Toulouse-Lautrec, al MNAC, amb un dia assolellat que anuncia final d'hivern. On és la clau que obre la porta de la constància infracturable? El dia que arribi a Ítaca faré una festa a la platja amb barra lliure exclusiva per als desorganitzats, amb permís de Cavafy ...



ITHACA

As you set out for Ithaca
hope that your journey is a long one,
full of adventure, full of discovery.

Laistrygonians and Cyclops,
angry Poseidon —do not be afraid of them:
you'll never find things like that on your way
as long as you keep your thoughts raised high,
as long as a rare sensasion
touches your spirit and your body.

Laistrygonians and Cyclops,
wild Poseidon —you won't encounter them
unless you bring them along inside your soul,
unless your soul sets them up in front of you.

Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors seen for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind —as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.

Keep Ithaca always in your mind.
Arriving there is what you are destined for.
But do not hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you are old by the time you reach the island,
wealthy with all you have gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would not have set out.
She has nothing left to give you now.

And if you find her poor, Ithaca won't have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you will have understood by then what these Ithacas mean.

Ithaca, C. P. Cavafy

Escarbats muntanyencs

Dies reclòs a Portè, a can Jim, sol, neguitós, picant tecles, navegant per la xarxa, fent business plans, conduint l'escarbat per camins perduts, caminant per valls grandioses i banyant-me en llacs foscos ... Quina vida embafada deixo enrere que encara no me'n deixa veure una de nova?

Casaments i barres argentines

If there exists such a thing as a 'perfect wedding', it can only be like the one that I happened to attend last July in Barcelona.

I dreamed staying in front of this building, very late, until dawn, by a strange waitress with a lovely accent, by her bicycle, watching Montjuïc waking up, feeling a fresh breath on mine. But that must have been just a dream, a dream which continued in Portbou and Cotlliure.

Aquell nen

He caminat pels carrers socarrants de Nova York, per les valls més rústiques d'Irlanda, per ponts penjants al Canadà. He escoltat el grunge més passat en sòtans il·legals de Seattle. He llegit Kerouac sota solitàries nits estrellades, i Ginsberg en pubs alternatius de Portobello Road. He plorat hores seguides en pisos misteriosos i m'he tornat a sentir viu escoltant jazz en carrerots del Pigalle de París. He pogut tenir fills, he sentit la velocitat dels 230 km/h amb la moto i sense casc i he tingut accidents de cotxe inexplicablement no mortals. M'he banyat en les solitàries platges de Formentera i a les gèlides aigües del Pacífic. He resseguit carreteres californianes en un Mercury hiperdimensionat i he vist les llums de la badia de San Francisco mentre algú em donava afecte, tant d'afecte.

Com el del nen que un estiu no molt llunyà em mirava des del Tren Groc de Cerdanya, tot això potser era sols un llarg pensament, però recordant Poe un altre cop, Annabel Lee i Dave Garver (o com prendre els camins més equivocats sense adonar-se de la pròpia estupidesa tot i passant-ho bé), vaig pintar un dels darrers quadres. La lluna que un dia vaig copiar amb rotring del Crises de Mike Oldfield amaga una foto feta a Narbona, tornant, justament, de la vella cité cathare.




Pintura: 'Poe a Carcassona'

Collage acrílic sobre tela / 30x30cm / 2004 / sèrie "Picto-Poemes"

Poe a Formentera

Molts mesos al Baix Maestrat dirigint un equip de gent de tota mena. Negociant amb quasi-funcionaris de Madrid, de Bilbao, de París, de Milà i de Colònia.

It was many and many a year ago, in a kingdom by the sea, that a maiden lived whom you may know by the name of ... (Annabel Lee. Collection of Poems of Later Life, Edgar Allan Poe, 1849).

Pintura: 'Poe a Formentera'

Collage acrílic sobre tela / 20x20cm / 2004 / sèrie "Picto-Poemes".

Donació a IFV.

Pau

Una pèrdua difícil d'interioritzar; un neguit que cerca paus i brises amples ...

Pintura: "Pau"
Oli sobre tela, 90x90cm, 2002
Sèrie Solituds
Sabadell, juny de 2002
Obsequiat a Raquel i Òscar pel seu casament, 2011