Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.
Cega i enamorada, una d'aquestes persones
escrigué una vegada un breu i dolç text
à son ange, à coeur ouvert:
I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.
D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.
La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.
Delicioses
fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella
alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.
I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell
rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.
O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.
O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.
O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre
si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.
Des del
pays de Mistral, la Provença, passant per
chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies,
mon ange", diu l'observat.
Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.
