Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix, enfosquit. Un petit llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots no escoltats. Silenci i aigua. Una olor mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, si bé tan propera i humida en algunes ocasions. Una suau carícia mentre mires la persona que s'asseu al teu davant, sense res —aparent— entre mig. Tot en un instant i posteriorment en un breu record.

Good life (at the end of the day)

L'home de la lluna aterra al pàrquing. Plou. Intercanvia unes paraules (inútils, innecessàries, inhàbils) amb una viatgera expectant. Res a fer. La mediocritat que ens pren quan naixem, i que mai més no ens deixa anar. L'amor no existeix; s'inventa. Es pregunta com és possible pendular en dos tristos dies des de la tendresa i una aparent saviesa fins al despotisme més secret sense ni tan sols despentinar-se. Puja al seu desplaçador anacrònic. Malgrat (o degut a) el tema vital que decideix escoltar, plora de ràbia, com un terrícola abromat. O la pluja o les llàgrimes li envien un reflex cristal·lí de la seva ànima davant dels morros. O bé és la misèria que vilment el mira a la cara. Vagareja pels carrers ambres. S'ha fet de nit molt d'hora, avui. Potser demà es farà clar abans ... The hope is we have so much to feel good about ... La trista impaciència dels àngels.

Lluna, cortina, presència

Ets tu qui estima; tu qui destrueix. Tu qui l’art desclou; qui busca el ramat. Tu qui es cuida; qui es deixa. Tu qui centra l'esperit; qui llisca cap al caos. Tu qui fuig a muntanya; qui s’omple de ciutat. Tu qui pragmatitza; qui somnia. Tu qui brilla; qui s’apaga. Tu qui gosa; qui tem. Tu qui neix; qui s'extingeix. Tu qui respira; qui s'ofega. Tu qui dorm; qui vetlla. Tu qui coneix; qui ignora. Tu qui creu; qui dubta. Tu qui treballa; qui divaga. Tu qui s’habilla; qui s’estripa. Tu qui comprèn; qui detesta. Tu qui encisa; qui vomita. Tu qui vola; qui s’amaga. Tu qui comença; qui abandona. Tu qui plega; qui roman. Tu qui catalitza; qui saboteja.

Lluna, rostre visible, rostre ocult.
Ets tu i no ets tu.
Presència, ergo hi ets.
Però qui ets? ...
Ets tots els rostres.
Ets qui ets, i qui no ets.
I així, ets.

Lluna, cortina, presència
Oli sobre fusta, 136x115cm, 2010
Sèrie "dealing with nonsense"
Adquirit per Estel Martin, 2011

Remarcables alçades

Havia obviat el 'bon dia', els petonets, el 'què tal estàs tu', l'empatia general amb alguns assumptes rellevants de les darreres hores, i, en definitiva, l'afecte. Aquell 'avui, com cada dia, segueixes sent important per a mi' que d'alguna manera hom sol fer arribar diàriament a qui estima, bé amb la paraula, bé amb el to, el gest, la mirada o, directament, el fet. Si s'hi esforçava, entenia aquell curiós missatge que acabava d'arribar-li a tall de resposta, però tot notant l'habitual fiblada de ràbia en sentir-se contrariada, optava per una protectora defensa preventiva, i seguidament, per llançar pilotes fora. Simplement, la innecessària obsessió per ser la dona total, la mare/filla omniscient i plenivirtuosa que, sense saber ben bé per què, lluitava per demostrar ser, la privava, un cop més, del dolç plaer de la delicadesa, la generositat i l'estimació explícita envers aquell que, malgrat tot, no formava part de l'univers en el qual ella desenvolupava tota aquella frenètica activitat sobre opacs colors de remarcable alçada.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich

Badies en flames

Aquella vella melodia californiana li reapareix inesperadament una nit de fàcils triomfs sensorials. Tot allò que fou. Llibertats sota autoqüestió, remors sordes de passions intercanviades, olors prohibides i vistes exclusives de panorames experienciats fa molt de temps. No sap si en una altra vida. Al límit de les experiències més sofisticades i recurrents, admet, neix un misteriós sentiment de neguit, una sospita inquietant que anuncia la irremediabilitat del tan gastat com inesquivable tempus fugit. Pensa que qualsevol cosa passada s’esdevingué per a tercers i prou, i que l’un mateix no existeix pas; que la fàtua admiració dels públics més volguts és alhora la tragèdia de la soledat d’un infant vulnerable, l’únic ‘jo mateix’ mínimament possible, l’autèntic menystingut que habita en el nucli més inexpugnable d’un projecte fet miques, d’un present i d’un probable futur que disten no-se-sap-quant d’aquell somni del qual l’infant tenia cura durant antiguíssimes vesprades de pau absoluta.

Foc extingit de joventut
Oli sobre tela (díptic) / 60x120cm / 2009.
Sèrie 'Nous Viatges'.
Regal molt especial per a en Josep Maria Figueras Jacomet, 2012

Vampirs

En tertúlies de barra enganxifosa, Loneman solia passar per ser un tipus escoltador més que no pas xerraire. Amb tot, tractava la gent com si hagués d’extraure-n’hi mig litre de sang per a un vampiresc àpat narcisista. Observava els seus errors, les febleses, escannejava el llenguatge no-verbal, i esboçava un somriure arrogant quasi imperceptible. I tanmateix, aquell viciós aliment per a egos adolorits i cansats tenia sempre data de caducitat, una de tan immediata com ho era el temps que trigava a marxar aquella persona escannejada. Loneman mancava inòpicament de la més essencial i bàsica inèrcia de valorar les possibles aptituds i virtuts de què el seu interlocutor pogués estar dotat, i és per això que provocava, inconscientment, una epidèrmica repulsa i incomoditat en l'escrutada ànima de torn.

Casaments i barres argentines

If there exists such a thing as a 'perfect wedding', it can only be like the one that I happened to attend last July in Barcelona.

I dreamed staying in front of this building, very late, until dawn, by a strange waitress with a lovely accent, by her bicycle, watching Montjuïc waking up, feeling a fresh breath on mine. But that must have been just a dream, a dream which continued in Portbou and Cotlliure.

Nacions de dos

De nou el darrer paradís. Passejant, bevent herbes eivissenques i escoltant jazz davant d'esglésies senzilles, volant en moto cap a pilars semi-habitats per pseudo-hippies que no saben on anar, aturant-nos en indescriptibles postes de sol, menjant en racons perduts, regirant-nos sobre llençols tebis, torrant-nos nus sota el sol, contemplant vistes majestuoses des de penyassegats que miren al sud i coordinant moviments de tai-xi.