Ahir em vestia després d'haver-te fet meu i sé que mentre em miraves, nu damunt dels llençols, sòlid i calm, esguardaves a través del túnel del temps, perquè sé que tu saps fer això. Sé que veies la jove decidida i delicada que un dia somreia al teu costat, la que passejaves amb aquell primer ciclomotor japonès, tan teenager com eres, tan malvolgut i alhora admirat per tots, tan mirat amb mi. Sé que al punt final d'aquella breu visió transtemporal els meus gemecs secrets eren tendres i pregons com els d'avui, i que la nostra novella força tenia menys recursos però els mateixos aploms i principis.
No tinc por que hi vegis a través meu. Sóc el resultat d'un milió de vides, de joventuts, de reclusions, d'oblits, d'omissions, de parts, de partides, de coneixences, de victòries, de fites, de menyspreus, de desenganys i de cors destruïts per la tossudesa de la ignorància.
Tornava cap a casa, mitjanit tocada, i els horitzons d'asfalt entre la capital del país i la de la nostra antiga comarca eren líquids, com quan per un instant fugaç copsem la pròpia eternitat i una vulnerabilitat sobrevinguda ens revela que l'infinit se'ns escorre entre els dits si gosem negligir la individualitat, inviolable com hauria de ser, de cadascuna d'aquells milions de vides que ens configuren en l'ara absolut i irrepetible.
I m'he sabut, a posta, única, intacta.
Barcelona, primavera de 2019.
