Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix enfosquit. Un innocent llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots per escoltar. Silenci i aigua. Un perfum mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, tan propera i humida quan vols, com si anhelessis deixar en ma memòria una capa perpètua de nostra selvàtica fruïció i delectança. Una suau carícia mentre em mires, la persona desgovernada que s'asseu davant teu, sense res aparent entre ambdós. Tot, en un instant, i posteriorment en un infinit —vull dir breu— record. I guardat per l'Esperit, incidentalment, contemplaré de nou el carrer, quan l'aire ho haurà eixugat tot, llevat de ma gosadia i tendresa, és clar.