Tens foc?
A les set en punt es va encendre la cadena de so en un petit pis de Sant Francesc Xavier de Formentera, la capital de la petita illa, a la qual hom sol anomenar Sant Francesc, així, pelat. Mig adormida, la Montserrat premé 'snooze' al comandament per aturar momentàniament aquella barreja de notícies i publicitat que li anunciava un nou dia.
L'altra banda del llit encara feia olor a ell. Recordava amb delicades sensacions la nit anterior, i amb els ulls semi-aclucats observava el llibre de relats breus obert damunt la taula, unes ulleres, les dues copes de vi, els coixins del sofà escampats per terra i les espelmes consumides.
L'Iu, aquell escriptor singular que se'n tornava avui a Barcelona, s'havia deixat part de la seva ànima en aquell pis, juntament amb les inconfusibles ulleres blanques, aquelles a través de les quals els seus ulls blaus havien dit la tarda anterior, amb temorosa i dissimulada melangia, "em pots estimar?", mentre la seva veu deia "tens foc?" des de la taula del costat a la terrassa del bar Platé.
Es va passar tot el matí escoltant els seus pacients en un estat d'absència quasi contemplativa, assentint des de distàncies insulars a tots els problemes que li explicaven des d'aquell divan noucentista. A mitja tarda, després de llegir el correu electrònic acumulat de tot el dia, anotà unes quantes coses a la seva llibreta, digué a la seva secretària que es prendria la resta del dia lliure, que la setmana següent seria fora, i que s'ocupés de cancel·lar o re-programar totes les visites que ja hi hagués fixades.
* * *
(Dos anys més tard)
El cel immens, l'horitzó nítid de Migjorn, l'Aina jugant amb la sorra, el cos bronzejat de l'Iu estirat, adormit damunt la gandula. La Montserrat ho contemplava. Avui feia dos anys exactes i recordava amb tendresa tot aquell temps de teràpia a la persona que estimava i els incansables viatges a Barcelona. Obrí la seva bossa, tragué la vella llibreta i rellegí aquell email que una llunyana tarda havia transcrit des de la pantalla del seu ordinador:
"Ja he arribat a Barcelona. He perdut les ulleres i he anat tot el matí mig a les palpentes fins que no he arribat a casa i he recuperat les velles. Ahir vaig passar la millor tarda i nit de la meva vida. De fet, avui em sento com si hagués estat l'única tarda i nit de la meva vida. Tot el dia que porto una veu dins meu que em va dient que ja no m'interessa comprovar si puc decebre una altra persona, ni a mi mateix. Em diu que he tocat el centre del meu desconsol, que les irrisòries tragèdies del meu passat m'han trencat però no m'han vençut, i que tant se val qui ets o com has arribat fins a mi. Em diu que tu et quedaràs allà on ara crema la flama del meu dolor, que no passaràs de llarg, i que algun dia podré veure de nou la bellesa, cada dia, amb tu".
Barcelona, setembre de 2007
Relat dedicat al Toni, amic apreciat i recordat, antic company d'escriptures a l'escola de l'Ateneu Barcelonès. Un dels comentaris a aquest post és d'ell. Sempre es fumava un cigarret de la seva herba preferida abans d'anar a dormir. DEP - XIII·XII·MMIX.
