Versions

Somniava 'La Mariée' de Chagall damunt del teu capçal, grollerament pintada per mi, i he hagut de sortir a la terrassa a respirar aire incorrupte i transparent. M'he recuperat a temps de no perdre per sempre el desig de moció i de somni ensems, just abans que la llum de la matinada em suggerís ballar imaginàriament amb la teva bella ànima, tal com em vares ensenyar en aquella època en què fitaves la profunditat i autenticitat dels meus ulls. I m'he adormit una estona més damunt dels llençols inalterats; calm, recordo.

I tanmateix, el nou dia ha dut una malenconia que eludeix ara el meu fluït descriure. Una poc familiar confusió m'ha visitat ja abans d'entrar al temple, i em deixava tot seguit durant l'activitat il·lusionant de cercar postres dolces a la pastisseria i llur afable despatx al petit casal amat, per retornar durant la silenciosa tarda.

Solc prescindir d'explicitar certs estats de l'ànima en aquest espai, però aquest vespre declaro sense endevinalles ni estilismes tàcits que m'he sentit orfe, en un grau que no sospitava que hom pogués experimentar l'orfenesa. Mes a ningú, en hora desconhortada, no en faig responsable, car sembla tan remota l'era en què tot això tal vegada començava a apuntar, molt abans d'aquest present que tan insòlitament fa avui de mal descriure.

XM, tardor 2022.

La terra s'adormissa i el cel és apagat.

Ocells de la bardissa no desvetlleu l'Amat.

— Josep Carner.

El pàrquing

Fa set anys, avui no era un dia tan fred a Barcelona. Vestia d'executiu, d'un blau gens habitual, corbata de to rogenc, i suposo que duia un somriure vigilant als ulls. Venia d'on venia, d'un túnel estret, d'asfalt imprevisible i il·luminació raquítica. Aterrava en un pàrquing ampli, despoblat, net, enigmàtic. Entrefosc, entreclar. 'Ets el nou cap de màrqueting? T'esperàvem!' Gràcia, bellesa i delicadesa, tot de cop. No és possible oblidar-ho, tal com sóc conscient d'on sóc ara i de com es projecta un espaitemps en l'altre. D'aquí estant, estima i tendresa infinites. Viciat i deficient com fui en moments clau. Llum, traça i elegància renovades per a carreteres venidores, i aquell motor poderós à l'époque, que no era només meu.

Prudència

Fa unes setmanes vaig penjar això de Sigur Rós en una xarxa social. Aquesta tarda, més enllà de compartir un treball musical d'una banda admirada, volia escriure'n mitja reflexió.

Segons els autors, les siluetes que hi apareixen ens vénen a dir en codi Morse:

—Quins són els teus sentiments?
—Tant se val el que jo digui; allò que importa tan sols és com tu et sents.
—Necessitem comprendre que les paraules són irrellevants.

Varúð, es diu el tema. Prudència en islandès.

Quan les paraules s'allunyen, sembla venir a dir l'escena, res no queda que ens ajudi a comunicar-nos tret d'aquest desesperat, quasi agonitzant codi substitut de la veu parlada.

Bé ... I si, posem per cas, algú molt concret, sense paraules, volgués resseguir infinitament el teu cos amb el tacte o la mirada? I si algú volgués dur la teva joia allà on no l'ha duta mai ningú? I si algú volgués abraçar-te fins que els astres deixessin d'orbitar? ... Quina llum tremolosa podria comunicar-te aleshores uns aitals desigs, una semblant fascinació, unes similars "imprudències"?

Els nostres rostres, si bé conjunturalment llunyans, són potser alguna cosa més que obscures siluetes retrocedint en l'horitzó. I quan la sinceritat falla o s'esdevé un error, tanmateix, ens resignem fàcilment a la falta de llum, i ens enretirem, deixant-nos caure de nou en la foscor, on finalment ens rendim al silenci. Però malgrat les anomalies i excessos presents al nostre voltant, les tregèdies biogràfiques o l'allunyament involuntari de Déu, de vegades reaprenem a reaccionar a la manera més atàvica, original, i readmetem la llum als nostres cors, i la paraula ferma. Un paisatge dantesc i rocallós esdevé, si volem, la immensa planúria d'un amor i compassió quasi introbables als nostres dies, i ens adonem que mai no havíem perdut del tot la saviesa per protegir la fragilitat d'un sentiment noble, i saber-lo nostre, sempre.

Barcelona, tardor de 2016.
'What hath God wrought!', les primeres paraules que es van transmetre telegràficament, entre Baltimore i Washington, per Samuel F. B. Morse, al 1844. 'Això és el que Déu ha fet!', del Llibre dels Nombres, a la Torà, i, per tant, a la Bíblia.

Intersecció

Dies després de llegir a la pantalla unes línies sobre sants i felicitacions, de la sala estant, abaixa el llibre i a través dels finestrals diposita un esguard absent en l'entropia d'una qualsevol escena urbana. Seqüències ordinàries i prosaiques superposades a la intuïció d'un gest impensable mesos enrere. La memòria emprèn, en aquell precís moment, un pelegrinatge espontani cap a un temps antic, i s'atura en un indret arbitrari però no casual; un lloc fora del present, i alhora un espai identificable, efectiu, en el record. Hi ha ambientador de local, mosaic blanc i negre, butaques roges i dobles, videoclips, un billar, faldilles, quadre escocès, un perfum sedós, dues ampolles damunt d'una taula i el tacte i el parlar més inexplicablement benignes i delicats, allà, just a tocar seu. Retorna, i amb la mirada encara llunyana, pensa en Wim Mertens a The Paths Not Taken. Els camins que mai no vàrem prendre. Encalmat, recreant-se en el misteri de la immensitat d'aquell apartament, s'apropa a l'estudi, pren un llapis, escriu alguna frase i dibuixa uns primers esborranys.

Tardor 2016.
L'homme, demain, visitera peut-être les planètes nos voisines. Mais quel sera le contenu de cet homme?

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Rothko

Markus Yakovlevitx Rotkovitx (1903-1970) i la seva família d'origen jueu arribaren de Letònia a Ellis Island al 1913, i un cop passada la porta obligatòria d'admissió al Nou Món es desplaçaren a Oregon. Anys més tard, Markus retornaria a Nova York per instal·lar-s'hi fins al final dels seus dies. Per trencar el vincle semita, adaptà el seu nom a Mark Rothko, simplement (correcte, el pintor americà que segur que coneixeu), i malgrat el seu poc interès a ser adscrit en cap moviment artístic, fou catalogat per la crítica com a expressionista abstracte, al costat de Pollock, Gottlieb o de Kooning, entre d'altres. Després d'una evolució particular plena d'influències avantguardistes europees, fou capaç de fer coses com el Núm. 14, que he pogut admirar al SFMOMA. L'abstracció pictòrica on he anat arribant des de fa uns anys no s'explica per si sola mitjançant taques de colors autosuficients. Necessito, a diferència d'un dels meus referents més valorats, recolzar en el relat, el paisatge interior, que exterioritzo per a qui vulgui observar. Dijous al vespre vaig acabar una peça que gairebé tanca un cicle, un període, una memòria d'un dol personal, un relat borrós i concret alhora, que deu tenir punts de contacte amb tants altres dols que desconec (potser els teus, que em llegeixes en aquest moment). I ho dic ara perquè em sembla que les properes setmanes voldré explicar un episodi més, pintar una peça a tall d'epíleg, i tancar per sempre.

Estiu 2016.

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

L'Onada (The Wave)

Hi hagué un temps en què ell li demanà que marxés de casa, que s'instal·lés al pis de sa mare i dediqués unes setmanes a comprendre si podia fer les coses d'alguna nova manera, amb ajuda externa o sense. Eren temps de trucada diària i de respostes amb 'petjadetes' per WhatsApp, que ella deia que simbolitzaven algun dels animalons imaginaris que compartien, el qual, metafòricament potser ja s'acostava per sempre més a un moment de definitiva honestedat, veritat i sinceritat. Però aquelles petjades, com tantes altres promeses, mai no arribaren, en realitat, enlloc. Ella tenia totes les seves coses a casa, i passava regularment a buscar el que li feia falta. La roba bruta la solia deixar allà, i ell la rentava, la plegava i la desava al seu lloc, a l'habitació-vestidor que un dia havia muntat només per a ella. Quan obria la rentadora, com sempre, hi trobava aplegats per la centrifugació petits manyaguets de cabells al peu de la comporta. Avui formen part material de l'onada convulsa que, caòtica, al final tot s'ho havia acabat enduent, excepte una insòlita capacitat per a l'amor ferm i transparent, que pot resistir fàcilment, fins i tot, aquests fenòmens geològics.

L'Onada (The Wave)
Primavera de 2016
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 69 x 72 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Hommage

Després d'una visita a casa d'un amic seu al Château de la Brunié, a prop de Tolosa de Llenguadoc, intuïtivament va començar a deixar que entressin a casa tot un seguit d'éssers imaginaris en forma de peluixos físics, però també en forma de teatralització i prou, incorporis. Venien a omplir el buit d'incondicionalitat i lleialtat que per alguna raó (possiblement soterrada en la infància o adolescència d'ella) a ell no li podia donar, i que ella tampoc no sabia rebre amb confiança i veritable agraïment. Ell podia ser enganyat de manera continuada des de ben al començament, no pas amb un esperit de mantenir dobles vides ni una seducció constantment consumada amb altres parelles sexuals puntuals, sinó un engany fruit d'una absoluta impossibilitat de compromís, una traïció amb esperit de negligència sentimental, una mena d'abandó afectiu preventiu, permanent, anticipat, abans no ser, de nou, abandonada per la figura paterna subconscient. Per contrast amb el company mentit, ignorat, desatès i humiliat, els amics imaginaris eren estimats d'una manera completament fidel, tendra, sincera, incondicional. I a la inversa, ells permetien alhora fer-li arribar, canalitzar cap a ella, l'amor veritable que per aquella via sí que era capaç de rebre. I ell ho observava tot plegat, i ho cultivava, a fi de dotar-la d'aquell afecte extraordinari que pel vial, diguem-ne, humà, no li arribava. I es compadia dels dos, sense condemnar, estimant-la amb la tendresa de sempre. D'entre tots aquests éssers, qui assumí el paper principal, el seu alter ego per antonomàsia, fou en Mofie. De la seva mà, arribà un nadal. Un simple i preciós lèmur que permeté fer-li arribar tant d'amor, ... i que, fidel fins al final, com ell mateix, restà tot sol després del diluvi.

Hommage
Hivern de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Roser Cabanas (Barcelona, tardor del 2016)

De Provence à l'infini

Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

Jordi Pujol Soley

Qui sóc jo per contrariar tantes opinions expressades en infinitud de converses a les xarxes socials, blogs i premsa en general, amb què hom ensopega aquests dies? ... Ningú.

Sols voldria convidar a una humil reflexió sobre si té gaire mèrit fer llenya de qualsevol arbre caigut; sobre si no oblidem massa fàcilment l'honorabilitat de la qual en diverses facetes de la vida pública i privada va ser mereixedor aquest home; sobre si no ens emparem tots plegats, ciutadans anònims, en aquestes notícies per mirar cap a una altra banda i obviar quant de camí ens queda per arribar a ser exemple d'alguna cosa per a aquesta generació i les següents. 

Personalment, en tot aquest afer hi veig un home amb una biografia que mostra tot un seguit de virtuts i un cert compromís altruista; que fa dècades va cometre un error considerable per una qüestió d'uns diners que no sembla que fossin per a interès estríctament propi; que més endavant no es va atrevir a donar la cara per esmenar-ho quan potser encara era a temps; que al final de la seva vida va i ens ho desvetlla de forma tan avergonyida com discreta, ens en demana perdó amb una franquesa valorable, i accepta tot el pes de l'escarni públic i la justícia penal consegüents.

Sincerament, penso que el percentatge de ciutadans anònims com nosaltres que, donades les circumstàncies que propiciessin cometre errors similars, actuessin de forma més brillant, no seria gaire encoratjador, ni tampoc testimoni o evidència d'una societat modèlica, "incomprensiblement dirigida per gentussa que no és mirall de res i que no sabem com ha arribat aquí" ... que diria el més meliquista.

Permeteu-me l'americanada de torn (sempre petulant per a molts), perquè m'agradaria aquí recordar dues coses: aquell estimulant 'no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu per al teu país', de JFK, i allò altre que un tal Stephen Covey deia fa vint-i-cinc anys sobre si no seria menys mediocre i més honest que ens esforcéssim sempre pel canvi 'inside-out' que perdre el temps en l''outside-in', és a dir, treballar per canviar el món des del nostre propi canvi interior, de dins cap a fora, sense excuses sobre si hauria de canviar abans el món perquè puguem canviar nosaltres.

Clarividències (in)esperades

Clairvoyant, or 'one who sees clearly'. Do artists see what will become? Not that I know. Clairvoyance, perspicacity, acuteness of perception, discernment, or understanding, keen vision ...

René Magritte, Clairvoyance, 1936.

New Paths Ahead

“Our battered suitcases were piled on the sidewalk again; we had longer ways to go. But no matter, the road is life.” – Jack Kerouac

Arquitectura Estàndard

Algunes arquitectures amoroses sobre les quals recolza tota una vida emocional i un projecte de llarg viatge no són com les altres. Són molt poques però n'hi ha. Són, diguem-ne, estructures brillants, rares, inabastables. La resta és l'estàndard, és a dir, allò autoritzat o reconegut com a exemplar o model de correcció. Altrament dit avorriment, déjà vu. És possible viure en una altra banda, m'han assegurat els sentits. Aquest cop volia pintar la norma de l'amor. Un altre dia provaré de copsar la raresa (potser com a fita filosòfica).

Arquitectura Estàndard, maig 2012
Oli sobre fusta (díptic), 120x49cm
Adquirit per Ester Ponsico Sabarich (El Prat de Llobregat, tardor 2016)

A return to love

Our deepest fear is not that we are inadequate. Our deepest fear is that we are powerful beyond measure. It is our light, not our darkness, that most frightens us. We ask ourselves, Who am I to be brilliant, gorgeous, handsome, talented and fabulous? Actually, who are you not to be? You are a child of God. Your playing small does not serve the world. There is nothing enlightened about shrinking so that other people won't feel insecure around you. We are all meant to shine, as children do. We were born to make manifest the glory of God within us. It is not just in some; it is in everyone. And, as we let our own light shine, we consciously give other people permission to do the same. As we are liberated from our fear, our presence automatically liberates others.

From A Return To Love, by Marianne Williamson. (Often erroneously attributed to the inaugural address of Nelson Mandela.

Sense comentaris

No tan sols són uns dígits (continuaré reflexionant sobre això, potser demà).

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich

Frank

En Frank podria fer com Bukowski i dir que odia els freaks, els okupes, els sudaques i els romanesos: "aquests tios arriben aquí i a la que guanyen quatre cèntims honestament o deshonesta es tunegen el cotxe i se’t pugen a les barbes". I de fet en Frank creu que de debò odia tot això.

En Frank ha estat en pensions de mala mort i en albergs impossibles. Ha recorregut les autopistes de l’ànima en solitari i ha estimat totes les dones que vint vides sovint no estimen.

En Frank no ha triomfat encara en les catedrals de la vanitat capitalista, però creu que és això el que cal fer a la vida (sense valorar el tip de follar que es fan alguns). Creu també en el somni americà, però el seu és un somni amb estones de Konigsberg i Warhol, de Ginsberg i Hopper (inviable, diuen) ... I es tempta amb projectes de princesa i espinguets, mentre s’angoixa amb els primers indicis de la inaturable extinció fatal. Sap que el seu cos és mortal, però quan rep algun avís ell mira cap a una altra banda.

En Frank és fatu, sí. Transpira ràbia per no haver estat admès al club dels poderosos, i mira de dissimular que en realitat és part de la massa anònima prodigant disfresses usurpades a na Salut Mental. Té ganes de viure, encara, però la seva actitud és la del mal perdedor que ni es recupera ni paeix la derrota.

Avui, com ahir, la Gran Ciutat el contempla, i ell corre i corre, estúpid, perdut en una habitació feta a mida.

Montsià, juliol de 2008

Montse / Roger

Hi hagué un temps en què amb l'amic Kim i altra gent propera descobríem plegats la màgia d'un cantautor de Solsona, que amb una veu contundent, caràcter compromès i tracte directe, afable, sincer, deia i diu coses que interessen a (gairebé) tots malgrat que només les escolten uns quants.

Mirant els reflexos
dels teus ulls humits,
miralls estesos
a paradisos infinits,
puc veure un home
gran i tendre com la molsa,
valent com la lluna
i trist com el sol.

'Trist com el sol', Roger Mas, a "Casafont", 1999.

Petit homenatge a la Montse Saenz, apreciada i coneguda que gaudia com pocs d'aquests missatges d'en Roger, i que, parafrasejant Pla, s'extingí a Sabadell aquest estiu passat. Fins sempre, Montse.

Blancs perfumats

Ben casualment i momentània, vaig conèixer una ànima joiosa, de nom Montse Umbert. Una ànima en certa manera bessona i còmplice. Entre fum, conversa trivial i copes de vi fresc perfumat, en un indret de la vila de Gràcia davant del qual ahir vaig passar, va decidir compartir amb mi, molt esqüetament, el fil de dolor que encara inquietava el seu esperit, aquella "impuresa" que sempre hi ha en tota pedra preciosa, i dir-me que, malgrat el pas de quatre o cinc anys, algunes tristeses persistien allà.

Certes ferides toquen fibres massa difícils de regenerar, i les persones que les causen (un tal Eduard que fugí amb una tal Francesca) marxen tranquil·lament a una altra banda amb els seus estris de cirurgià no gaire hàbil, i no cal que esperis una christmas anual amb instruccions anestèsiques per seguir endavant, perquè no arribarà mai. But don't worry girl. There always comes a day when any patient gets up, with a slight memory in mind of old wounds, unsure about whether those wounds were real or just oneiric images, and decides that there's been enough self-licking, that there's no point in keeping stuck to those painful images. And you'll move on.