Hope Gap

Last scene text:

Comencí creient que us podria salvar, mes, al final, honorar-vos és tot el que puc fer.

Mare, primera d'entre les dones; calidesa i confort meus, seguretat meva, orgull meu; tu ets aquella que vull complaure. Ets aquella de qui en vull l'elogi. Pare, primer d'entre els homes; mestre i jutge meu, l'home que sé que esdevindré.

Us feu grans, ara. Per davant meu aneu encara, com anireu sempre més avançats en el camí. Perdoneu que us necessiti forts per sempre. Perdoneu aquesta por meva a la infelicitat vostra. Tal com vós patiu, així jo he de patir. Tal com vós resistiu, així jo he de resistir. Agafeu-me les mans i caminem per l'antic passeig una darrera vegada, i, tot seguit, deixeu-me anar.

I began by thinking I could save you, but in the end, all I can do is honor you.

My mother, first among women, my warmth and my comfort, my safety, my pride, you're the one I want to please. You're the one I want to applaud me. My father, first among men, my teacher and my judge, the man I know I will become.

You grow older now. Still ahead of me as you'll always be forever further down the road. Forgive me for needing you to be strong forever. Forgive me for fearing your unhappiness. As you suffer, so I shall suffer. As you endure, so I shall endure. Hold my hands and walk the old walk one last time then let me go.

Hope Gap (2019)

Directed by William Nicholson.

With Annette Bening, Bill Nighy, Josh O'Connor, Aiysha Hart. 

Translated with love by XM to MFC.

Mentre parles amb en Clint Eastwood

I just met Mr Clint Eastwood at Mission Ranch.

A few moments after speaking with this irreplaceable man, I felt as secretly given part of his persistence, focus and quiet passion for the things he has always believed in life, whichever they were.

He who goes to bed sober,
Falls as the leaves do, and dies in October;
But he who goes to bed, and does so mellow,
Lives as he ought and dies a good fellow.

Parafrasejant John Fletcher, a la paret de la barra del piano hall.


Foto superior de l'Helena Figueras, agost 2012.

Carmel, Monterey Peninsula, California.

Arquitectures i estètiques

Everything inspires me. Sometimes I see things I think others don't. Norman Foster.

 

Trilogia de la Imbecil·litat

Aquell estrany divendres, Dave Garver havia obtingut la confirmació contundent que en les relacions sentimentals més dependents només s'hi val, per la part sotmesa, la condescendència radical, la incondicionalitat acrítica, la cura desinteressada i la lloança permanent, sense esperar cap contraprestació justa i equilibrada, més enllà d'algun superficial detall de caire econòmic o d'algun pobre gest sense cap solvència amorosa, bàsicament un gest imbècil, guaridor d'aquells molestos remordiments que sordament qüestionen l'enorme autoconcepte d'alguns sàdics (i sàdiques).

En aquell tranquil racó a prop de Carmel, moria la nit sense presses, mentre ell dedicava els darrers minuts de la llarga jornada radiofònica nocturna a enganyar una mica l'estómac amb quelcom sòlid que l'ajudés a conciliar la son. Tot rosegant una poma, rellegí una nota enginyosa i afectuosa que li havia arribat aquell mateix vespre: "El món és a les mans de la gent capaç de veure les transformacions del present, de la gent amb coratge per a viure els seus somnis, cadascú d'acord amb el seu propi talent. Et desitjo un molt bon any 2010! Un petonàs. PS: Amsterdam increïble!".

Per contrast, mentre ajustava les persianes del bungalow, es preguntà si una possible trilogia artística de la imbecil·litat podria ser una obra formada per la representació de la prepotència, la rigidesa mental i l'autocomplaença.

Sabadell, hivern 2010


Pintura / painting: "Trilogia de la Imbecil·litat"



Oli sobre tela (tríptic) / Oil on canvas (threefold) / 120 x 40 cm / 2010 / sèrie Nous Viatges.

In the city again

In my hometown I never felt at home. In New York, in New York City, in Greenwich Village, down among the cranks, and the misfits, and the one-lungers, and the has-beens, and the might-have-beens, and the would-bees, and the never-wills, and the God-knows-what, I have always felt at home.

Joe Gould's Secret, de Stanley Tucci, 2000

Anys i Madison

Robert Kincaid, o com quedar-se sota la tempesta, sabent segur que la teva vida no s'escapa per la claveguera.

Gràcies Robert James Waller, pel referent.