Aquell estrany divendres, Dave Garver havia obtingut la confirmació contundent que en les relacions sentimentals més dependents només s'hi val, per la part sotmesa, la condescendència radical, la incondicionalitat acrítica, la cura desinteressada i la lloança permanent, sense esperar cap contraprestació justa i equilibrada, més enllà d'algun superficial detall de caire econòmic o d'algun pobre gest sense cap solvència amorosa, bàsicament un gest imbècil, guaridor d'aquells molestos remordiments que sordament qüestionen l'enorme autoconcepte d'alguns sàdics (i sàdiques).
En aquell tranquil racó a prop de Carmel, moria la nit sense presses, mentre ell dedicava els darrers minuts de la llarga jornada radiofònica nocturna a enganyar una mica l'estómac amb quelcom sòlid que l'ajudés a conciliar la son. Tot rosegant una poma, rellegí una nota enginyosa i afectuosa que li havia arribat aquell mateix vespre: "El món és a les mans de la gent capaç de veure les transformacions del present, de la gent amb coratge per a viure els seus somnis, cadascú d'acord amb el seu propi talent. Et desitjo un molt bon any 2010! Un petonàs. PS: Amsterdam increïble!".
Per contrast, mentre ajustava les persianes del bungalow, es preguntà si una possible trilogia artística de la imbecil·litat podria ser una obra formada per la representació de la prepotència, la rigidesa mental i l'autocomplaença.
Sabadell, hivern 2010
Pintura / painting: "Trilogia de la Imbecil·litat"
Oli sobre tela (tríptic) / Oil on canvas (threefold) / 120 x 40 cm / 2010 / sèrie Nous Viatges.
.jpg)