A l’Alba Riba li agraden les bosses grosses, i de la que porta aquest migdia en treu en aquests moments un iPhone, amb funda rosa clar, des del qual envia un ràpid SMS a la Carla, l’amiga de Barcelona. Li acaba de pujar la moral i se sent especialment comunicativa. La convoca a un cafè, aprofitant que ha baixat a la capital.
Mentrestant, ha sortit del basar paquistanès del Raval completament satisfeta. Ja s’ha dotat, finalment, d’aquell rellotge digital Casio, retro, platejat i ben cenyit al canell, com ha de ser. El daurat no l’acabava de convèncer. Ara és una mica més autèntica, si escau. Els trenta eurets prescriptius són ben poca cosa al costat de la seguretat que, sense adonar-se —i sense admetre-ho—, acaba d’obtenir.
Mig minut i arriba un SMS de resposta. Serà que sí: “Ok. Ns trubem 16.30 Saxa PC. Mua”. Es veuran d’aquí tres quarts d’hora al Sacha del Pedralbes Centre.
Camina cap al pàrquing de Plaça Catalunya, el de l’FNAC, atrafegada. Té ganes d’arribar al lloc de la cita amb temps de passar pel Nespresso i comprar unes càpsules noves de color lila clar, que sa mare, abans de marxar de vacances a l’apartament de Calella, li va dir que havia vist a casa de la seva amiga del club de pàdel. Puja a un Mini vermell, que francament no contrasta del tot bé amb el top rosa xiclet que porta avui, per bé que, això sí, aquest darrer lliga de manera força ben trobada amb la carcassa del mòbil.
Ha recorregut unes quantes illes de l’Eixample, i aturada al semàfor d’Aribau amb Diagonal se sorprèn, o s’indigna, amb el fet que la noia de la Scoopy que s’ha posat al seu costat porta exactament les mateixes sabates que ella, i a sobre també duu un casc Momo com el que ella té per passejar amb la Vespa per Matadepera, tot i que no és del mateix color.
Ja ha arribat a l’antic Bulevard Rosa. Surt del pàrquing i entra a les galeries per la porta principal. Ho nota tot força canviat des del darrer cop que hi va venir a comprar. De sobte s’atura. No dóna crèdit al que veuen els seus ulls: han posat un local només de rellotges, i gairebé tots els que hi ha a l’aparador són del mateix model Casio que acaba de comprar fa una estona en una botiga, teòricament de culte, amagada al mig del Raval. Veu que també disposen del de plàstic negre, que allà no tenien. Aquí tots estan cinc euros més cars, però això no l’alleuja gaire, malauradament.
Una mica molesta encara, baixa l’escala mecànica. Quan al cap de cinc minuts arriba al Sacha amb la bossa de Nespresso a la mà, veu la Carla asseguda a fora. S’adona immediatament que porta posades les ulleres de sol Ray-Ban Wayfarer, que ja li havia semblat, dissabte passat passejant per Begur, que es tornaven a portar. Sent una petita fiblada d’inseguretat en assumir que el model metàl·lic d’aviador que ella porta posat ja està, potser, massa vist.
La Carla s’aixeca lleument. Dos petonets.
“Nena, que morena! Escolta, quina gràcia! portes el mateix top que la meva companya de feina. Li he dit que baixés però estava massa ocupada. Sort que no ha vingut! Ha ha ha!”
L’Alba obre un somriure tan d’orella a orella com pot.
“Què dius ara! Ostres, quina casualitat, no? Segur que és el mateix? L’any passat en tenien un molt semblant a Mango”, posant la cara justa de quasi condescendència. “El meu és de Sita Murt, i me’l vaig comprar la setmana passada; em van dir que els acabava d’arribar!”
La conversa de la Carla s’allunya aleshores dels complements i se submergeix en els dos darrers caps de setmana al The Club de Tuset, les anècdotes de l’estiu incipient i els plans per a les vacances.
L’Alba l’escolta, però des d’una dimensió com evadida. La vida és injusta. Se sent vana, òrfena. Ja té ganes que passi aquest moment i tornar cap a casa. A Terrassa és Festa Major i encara podrà passar per l'Esbart a veure la Maite, abans d’anar a fer un entrepà amb el pare.
Barcelona, juliol de 2010