L’home de les cinquanta-sis fades entén ara, epifànicament, que de cap manera aquella via és la que el durà enlloc que li eixugui les ànsies per sempre més. Potser n’obtindrà un alleujament momentani i falsament substancial, a tot estirar, però sap que no és això.
Aquell matí melangiós recorda amb afecte un delicat somni d’adolescència, un de concret que li parlava d’un racó invisible del nord de l’Àfrica, de la imperceptibilitat d’una presència transitada entre legítims xivarris amazics en basars abarrotats, i silencis eterns arran d’arenes inflamades i despullades de pau.
Sobtadament ha pres plena consciència i se sent extenuat d’una espera secular a l’estació dels menuts juganers, bo i amb la sàvia alegria de l’infant que retroba la mare després d’un angoixant moment de pèrdua enmig de la multitud.
S’agafa fort a aquell instant de clarividència, mira lleument a la seva dreta, somriu imperceptiblement, extingeix el darrer Ducados, atura la puta ràdio i tanca els ulls sense por, com mai.
Sabadell, hivern de 2010.
Homenatge al meu amic Toni Viadé, que tancà els ulls a Lloret de Mar el 13 de desembre de 2009.
'Cor Extenuat i Llavis', 2010.
Oli sobre tela (díptic), 160x90cm.
Sèrie 'dealing with nonsense'.
Adquirit per José Luís Perea.
