Muses i àngels d'un temps

En aquesta etapa de l'any, mentre s'apaguen definitivament les escalfors d'un estiu sempre irrepetible per definició en la memòria de cadascú, i comencen a encendre's tímidament els freds hivernals i els llums de nadal. En aquell punt on es barregen els perfums de castanyes i torrons, en aquesta època, fa trenta anys exactes, uns quants com jo vàrem posar els peus per primer cop en una mena de temple del pas de la infància a l'adolescència. Allò que era aleshores (i segueix sent) una petita ciutat, Sabadell, coneixia pocs espais on es poguessin sintetitzar d'una manera tan clara com al 'Concor' (Concorde, devien voler dir) les esperances i il·lusions de la canalla d'aquell temps, dels que aviat començaríem a fer-nos grans i assumir les responsabilitats que toquessin, però que abans havíem de passar per una universitat de llibertat i de pèrdua d'innocència que probablement no es torna a repetir a la vida, si més no d'una manera tan noble i adient.

El veritable primer dia que hi vaig entrar fou amb motiu d'una festa de l'esquí per la temporada que s'apropava, a la qual algú més gran que jo em va convidar. En accedir-hi sonava un vell tema de la Viola Wills, i com a motlle de ciment tou que era aleshores la meva ànima, aquella melodia va quedar-hi enregistrada per sempre més, associada a aquell precís instant d'ingenu descobriment.

Era un espai cèntric, arquitectònicament insignificant des de fora, però que esdevenia càlid i acollidor a mida que t'hi endinsaves, fosc però no del tot, decorat amb una mescla molt marcada de moqueta, fusta i metall, i sempre embriagant amb aquella boirina de tabac i la millor música del moment.

Hi havia gent coneguda per mi, però de generacions més avançades, i jo em sentia tan nen. Hi havia cambrers ben vestits que servien copes per a la ingesta de les quals jo encara no estava gens preparat. S'hi fumava molt. Hi havia nois molt ben arreglats, noies molt guapes i elegants, llums de colors, tipus arrecerats a les barres i d'altres lluint sense vergonya llurs habilitats de ball a la pista. Converses intranscendents, mirades alegres, somriures expressius, dubtes i desitjos; tot es bellugava de pressa en aquell aire tan nou i peculiar que jo respirava per primer cop.

Vist des d'aquí, als nostres dies, no puc més que modestament homenatjar tots els que vam viure aquells moments tan nostres, pitjors i millors que els altres moments equivalents d'altres generacions o d'altres contrades, però els nostres. Molts hi som, i alguns han quedat pel camí. Molts ho recordem, i assumeixo que uns quants no hi pensen mai. Particularment, sóc dels que de vegades li agrada recordar, i d'entre allò recordable m'aturo sovint en el munt de noies maques que els nois teníem la sort de poder veure, observar, saludar, parlar, conèixer …

Eren les noies més guapes que aquesta ciutat ha donat mai (perquè així ho decideixo interiorment des d'una nostàlgia volguda, conscient naturalment de l'absurditat racional d'una tal afirmació). Eren eixerides i plenes de vida, rialleres i apassionades. Patien per portar el nou polo Benetton, amb franja verda o blava, però alhora llegien poesia i escrivien el seu diari d'amagat. Eren les del maquillatge o pote no sempre ben repartit. Les que se sabien les cançons de moda de memòria. Les de la samarreta Ocean Pacific, Mistral o Marithé et François Girbaud. Les de les Nike Wimbledon amb mitjons i cordons fluorescents, o les Pielsa Nautimoc. Les dels pantalons Closed i jersei Privata amb enormes espatlleres (hauria de dir hombreres). Les engominades, les del serrell i les del tupé, amb pinça o sense. Les que començaven a fer calades de Camel, Marlboro, Winston o Fortuna. Les del primer cubata a la Mata o al Sena. Les que demanaven Malibú amb pinya, Bacardí amb cola, vodka amb llimona o cervesa. Les que van ballar temes lents al ritme que marcava Mr. Bobby des de la cabina, i les que s'enfadaven amb el Sr. Damià o el Sr. Andreu. Les que després marxaven amb nois que lluïen motos primerenques i les que passaven d'ells. Les que estiuejaven a Calella o les de Salou. Les que anaven a la platja amb el flascó de Lancaster de protecció zero. Les que esquiaven i les que no. Les que preferien Vuarnet o les que eren de Ray-Ban Wayfarer. Les de l'anorac Anzi Besson o les del Nevica. Les que gaudien amb totes les marques que he dit i les que tant se'ls en fotia una cosa com l'altra. Les de la carpeta folrada amb George Michael, Tom Cruise, Patrick Schwayze o Bros, i que no hi faltés l'Snoopy amb la senyera. Les que feien campanes de Sant Nicolau o de Vidal i Barraquer. Les de les Carmeles o les Escolàpies. Les de la Lionesa, l'Ànec Blau o el Gran Via. Les que van estudiar més i les que ho van deixar quan van voler. Les que es van casar i les que van obeir altres somnis. A totes, les recordo o les penso, perquè van ser (torno a decidir) les noies més maques d'una generació especial de catalans.

I tot això m'ho miro trenta anys després que comencés a brotar i uns pocs menys des que es difuminés en la calitja del record, però sempre amb una immensa dosi d'afecte i tendresa per allò que érem en aquell moment i allò que ens començava a fer tal com som ara.

L'existència és un continu esdevenir que ens enforteix o ens debilita, i molts anys enllà des d'avui, si així ha de ser, també tindrem coses per observar amb perspectiva. Que aquesta visió ens posi sempre un somriure secret als llavis i ens faci una carícia a l'esperit depèn només de nosaltres, de cadascú, de la voluntat de créixer com a persones mentre ens donem permís per seguir duent totes les etapes de la vida dins nostre.

On the Road

So these people don’t really have as much freedom as they think they have. They have an illusion of freedom, and they think: “Oh! I can go anywhere with my brand new car!”. When it gets right down to that they are tight to that job, and that appartment, and that factory, and that ... that corporation. The corporation tells them how to dress, how to look, what to say, and what to think ... Don’t have the freedom of giving up that lifestyle, not even for two weeks out of a year. If they get a two week vacation out of a year they’re lucky. But that’s why I say it doesn’t matter where you are, freedom is not easy. It’s gonna be tough.

El títol d'aquest post concorda amb el llibre de Jack Kerouac perquè en ell hi ha comprimida la rebel·lia que aquesta campanya de Volkswagen volia evocar, en record de beatniks inconformistes. I el producte era, contradictòriament, un Golf GTI. Entendre el màrqueting, o més acuradament, l'estratègia comunicativa que forma part d'un projecte de màrqueting, demana de vegades una mica de poesia, ni que sigui dura i realista com la de les fotografies de Robert Frank o els versos d'Allen Ginsberg, perquè la realitat de la societat de consum és la que és, i la muntanya de necessitats que per defecte té l'home es canalitza majoritàriament, ara per ara, en la compra de béns, l'auto-indulgència i un compassiu intent de sobresortir. Efectivament, malgrat que estimem per naturalesa el valor de la llibertat, som molt menys lliures del que ens volem pensar, però pensar-ho i deixar-nos seduir per algun producte ben executat i brillantment explicat és de vegades una experiència que els vigilants de la cultura o dels valors potser no estan autoritzats a classificar.

Jo sóc especial

A l’Alba Riba li agraden les bosses grosses, i de la que porta aquest migdia en treu en aquests moments un iPhone, amb funda rosa clar, des del qual envia un ràpid SMS a la Carla, l’amiga de Barcelona. Li acaba de pujar la moral i se sent especialment comunicativa. La convoca a un cafè, aprofitant que ha baixat a la capital.

Mentrestant, ha sortit del basar paquistanès del Raval completament satisfeta. Ja s’ha dotat, finalment, d’aquell rellotge digital Casio, retro, platejat i ben cenyit al canell, com ha de ser. El daurat no l’acabava de convèncer. Ara és una mica més autèntica, si escau. Els trenta eurets prescriptius són ben poca cosa al costat de la seguretat que, sense adonar-se —i sense admetre-ho—, acaba d’obtenir.

Mig minut i arriba un SMS de resposta. Serà que sí: “Ok. Ns trubem 16.30 Saxa PC. Mua”. Es veuran d’aquí tres quarts d’hora al Sacha del Pedralbes Centre.

Camina cap al pàrquing de Plaça Catalunya, el de l’FNAC, atrafegada. Té ganes d’arribar al lloc de la cita amb temps de passar pel Nespresso i comprar unes càpsules noves de color lila clar, que sa mare, abans de marxar de vacances a l’apartament de Calella, li va dir que havia vist a casa de la seva amiga del club de pàdel. Puja a un Mini vermell, que francament no contrasta del tot bé amb el top rosa xiclet que porta avui, per bé que, això sí, aquest darrer lliga de manera força ben trobada amb la carcassa del mòbil.

Ha recorregut unes quantes illes de l’Eixample, i aturada al semàfor d’Aribau amb Diagonal se sorprèn, o s’indigna, amb el fet que la noia de la Scoopy que s’ha posat al seu costat porta exactament les mateixes sabates que ella, i a sobre també duu un casc Momo com el que ella té per passejar amb la Vespa per Matadepera, tot i que no és del mateix color.

Ja ha arribat a l’antic Bulevard Rosa. Surt del pàrquing i entra a les galeries per la porta principal. Ho nota tot força canviat des del darrer cop que hi va venir a comprar. De sobte s’atura. No dóna crèdit al que veuen els seus ulls: han posat un local només de rellotges, i gairebé tots els que hi ha a l’aparador són del mateix model Casio que acaba de comprar fa una estona en una botiga, teòricament de culte, amagada al mig del Raval. Veu que també disposen del de plàstic negre, que allà no tenien. Aquí tots estan cinc euros més cars, però això no l’alleuja gaire, malauradament.

Una mica molesta encara, baixa l’escala mecànica. Quan al cap de cinc minuts arriba al Sacha amb la bossa de Nespresso a la mà, veu la Carla asseguda a fora. S’adona immediatament que porta posades les ulleres de sol Ray-Ban Wayfarer, que ja li havia semblat, dissabte passat passejant per Begur, que es tornaven a portar. Sent una petita fiblada d’inseguretat en assumir que el model metàl·lic d’aviador que ella porta posat ja està, potser, massa vist.

La Carla s’aixeca lleument. Dos petonets.

“Nena, que morena! Escolta, quina gràcia! portes el mateix top que la meva companya de feina. Li he dit que baixés però estava massa ocupada. Sort que no ha vingut! Ha ha ha!”

L’Alba obre un somriure tan d’orella a orella com pot.

“Què dius ara! Ostres, quina casualitat, no? Segur que és el mateix? L’any passat en tenien un molt semblant a Mango”, posant la cara justa de quasi condescendència. “El meu és de Sita Murt, i me’l vaig comprar la setmana passada; em van dir que els acabava d’arribar!”

La conversa de la Carla s’allunya aleshores dels complements i se submergeix en els dos darrers caps de setmana al The Club de Tuset, les anècdotes de l’estiu incipient i els plans per a les vacances.

L’Alba l’escolta, però des d’una dimensió com evadida. La vida és injusta. Se sent vana, òrfena. Ja té ganes que passi aquest moment i tornar cap a casa. A Terrassa és Festa Major i encara podrà passar per l'Esbart a veure la Maite, abans d’anar a fer un entrepà amb el pare.

Barcelona, juliol de 2010

Moure's per impulsos

Mig febrer, i en estat de desorganització. Exposició de la versió més publicitària de Toulouse-Lautrec, al MNAC, amb un dia assolellat que anuncia final d'hivern. On és la clau que obre la porta de la constància infracturable? El dia que arribi a Ítaca faré una festa a la platja amb barra lliure exclusiva per als desorganitzats, amb permís de Cavafy ...



ITHACA

As you set out for Ithaca
hope that your journey is a long one,
full of adventure, full of discovery.

Laistrygonians and Cyclops,
angry Poseidon —do not be afraid of them:
you'll never find things like that on your way
as long as you keep your thoughts raised high,
as long as a rare sensasion
touches your spirit and your body.

Laistrygonians and Cyclops,
wild Poseidon —you won't encounter them
unless you bring them along inside your soul,
unless your soul sets them up in front of you.

Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors seen for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind —as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.

Keep Ithaca always in your mind.
Arriving there is what you are destined for.
But do not hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you are old by the time you reach the island,
wealthy with all you have gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would not have set out.
She has nothing left to give you now.

And if you find her poor, Ithaca won't have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you will have understood by then what these Ithacas mean.

Ithaca, C. P. Cavafy