Prudència

Fa unes setmanes vaig penjar aquest clip en una xarxa social. Aquesta tarda, més enllà de compartir un treball musical d'una banda admirada, volia escriure'n mitja reflexió.

Segons els autors, les siluetes que hi apareixen ens vénen a dir en codi Morse:

—Quins són els teus sentiments?
—Tant se val el que jo digui; allò que importa tan sols és com tu et sents.
—Necessitem comprendre que les paraules són irrellevants.

Varúð, es diu el tema. Prudència en islandès.

Quan les paraules s'allunyen, sembla venir a dir l'escena, res no queda que ens ajudi a comunicar-nos tret d'aquest desesperat, quasi agonitzant codi substitut de la veu parlada.

Bé ... I si, posem per cas, algú molt concret, sense paraules, volgués resseguir infinitament el teu cos amb el tacte o la mirada? I si algú volgués dur la teva joia allà on no l'ha duta mai ningú? I si algú volgués abraçar-te fins que els astres deixessin d'orbitar? ... Quina llum tremolosa podria comunicar-te aleshores uns aitals desigs, una semblant fascinació, unes similars "imprudències"?

Els nostres rostres, si bé conjunturalment llunyans, són potser alguna cosa més que obscures siluetes retrocedint en l'horitzó. I quan la sinceritat falla o s'esdevé un error, tanmateix, ens resignem fàcilment a la falta de llum, i ens enretirem, deixant-nos caure de nou en la foscor, on finalment ens rendim al silenci. Però malgrat les anomalies i excessos presents al nostre voltant, les tregèdies biogràfiques o l'allunyament involuntari de Déu, de vegades reaprenem a reaccionar a la manera més atàvica, original, i readmetem la llum als nostres cors, i la paraula ferma. Un paisatge dantesc i rocallós esdevé, si volem, la immensa planúria d'un amor i compassió quasi introbables als nostres dies, i ens adonem que mai no havíem perdut del tot la saviesa per protegir la fragilitat d'un sentiment noble, i saber-lo nostre, sempre.

Barcelona, tardor de 2016.
'What hath God wrought!', les primeres paraules que es van transmetre telegràficament, entre Baltimore i Washington, per Samuel F. B. Morse, al 1844. 'Això és el que Déu ha fet!', del Llibre dels Nombres, a la Torà, i, per tant, a la Bíblia.

Montse / Roger

Hi hagué un temps en què amb l'amic Kim i altra gent propera descobríem plegats la màgia d'un cantautor de Solsona, que amb una veu contundent, caràcter compromès i tracte directe, afable, sincer, deia i diu coses que interessen a (gairebé) tots malgrat que només les escolten uns quants.

Mirant els reflexos
dels teus ulls humits,
miralls estesos
a paradisos infinits,
puc veure un home
gran i tendre com la molsa,
valent com la lluna
i trist com el sol.

'Trist com el sol', Roger Mas, a "Casafont", 1999.

Petit homenatge a la Montse Saenz, apreciada i coneguda que gaudia com pocs d'aquests missatges d'en Roger, i que, parafrasejant Pla, s'extingí a Sabadell aquest estiu passat. Fins sempre, Montse.

Tendresa

Un cop em van enviar un petit emissari, no sabia ben bé de què. Va arribar i va marxar, escorrent-se entre els meus dits, com la fina sorra de Migjorn. El Déu que el va fer arribar, el mateix que custodia l'aigua cristal·lina de la meva illa, m'explicà més tard el sentit de tot plegat.



Waiting For The Moon To Rise - Belle And Sebastian, 1999

Entre excepcionals bandes sonores com aquesta la meva vida va transcórrer durant quasi quatre anys entre decisions valentes i poca informació. La intuïció provà de suplir-ho. B&S constitueix un testimoni musical digne de tot aquell moment de certa foscor. Mentre escoltàvem les contradictòries veus de Glasgow, tot va ser ràpid, ... tan ràpid.