Noctibus

Agost de 2018, veig que hi diu al post anterior. Redactat després d'una escapada estiuenca a l'Empordanet, com diria el meu preceptor de Palafrugell, per retrobar la Retrobada. Ara mateix teclejo poc en públic. De vegades, en solitud, desgasto algun llapis sobre alguna llibreta d'aquelles que ens col·loca intencionalment en l'òrbita de Chatwin, Hemingway, Picasso o Van Gogh, segons assegura el seu impecable relat de marca. El màrqueting no tracta pas de productes, sinó de percepcions, explico de vegades als clients i a alguna ànima voluntariosa que decideix parar atenció a aquestes futileses. Algú trobarà un dia aquests arcaics artefactes meus acumulats en capses endreçades, i no sé gens què en pensarà.

Barcelona, primavera de 2019, while sweet Vera Lynn suggests that we might meet again, sometime, who knows where.

Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix, enfosquit. Un petit llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots no escoltats. Silenci i aigua. Una olor mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, si bé tan propera i humida en algunes ocasions. Una suau carícia mentre mires la persona que s'asseu al teu davant, sense res —aparent— entre mig. Tot en un instant i posteriorment en un breu record.

El pàrquing

Fa set anys, avui no era un dia tan fred a Barcelona. Vestia d'executiu, d'un blau gens habitual, corbata de to rogenc, i suposo que duia un somriure vigilant als ulls. Venia d'on venia, d'un túnel estret, d'asfalt imprevisible i il·luminació raquítica. Aterrava en un pàrquing ampli, despoblat, net, enigmàtic. Entrefosc, entreclar. 'Ets el nou cap de màrqueting? T'esperàvem!' Gràcia, bellesa i delicadesa, tot de cop. No és possible oblidar-ho, tal com sóc conscient d'on sóc ara i de com es projecta un espaitemps en l'altre. D'aquí estant, estima i tendresa infinites. Viciat i deficient com fui en moments clau. Llum, traça i elegància renovades per a carreteres venidores, i aquell motor poderós à l'époque, que no era només meu.

Moment sense títol #8

El proppassat dia cinc s'esdevingué un aniversari, diguem-ne, finalitzador. Una efemèride subjectiva tan irrellevant i minúscula com devastadora i desconsolant. Una rememorança a tall estrictament particular i dins dels paràmetres delimitadíssims del meu propi melic, per ser perfectament franc. No era, en veritat, una data al calendari de ningú més, vull dir en el mateix sentit.

Hivern del 2017. És un fet que la lleialtat perdurable d'un amour éternel deixa escletxes d'indefensió. No sé amb quina intenció ni per quin motiu volem inocular-hi patiment. Vaig assumir fa temps que no ho sabria, probablement, mai.

Moment Sense Títol #4

Converses de vesprada on tremolosament hi portem matèria i qüestions pretèrites, l'aflicció resultant de les quals s'estén fins al present. Històries sobre il·lusions fetes malbé, ja velles de per si, car són passat i prou; però compartim aquella foscor espiritual passatgera, a la cerca, bàsicament, de compassió, de complicitat, d'aquella saviesa i fortalesa que atorguem a l'altre per entendre que som allà completament nous, i fruit, ensems, de tot allò que ha impactat la nostra biografia, perquè puguin acceptar-nos així, d'aquella manera irrepetible.

Som, en aquell moment, una fràgil mà estesa, una petició d'ajut per seguir construint-nos amb materials cada cop més nobles, des de la magnífica ignorància que ens aclapara.

I sovint, aquestes converses, inesperadament, trenquen el delicat receptacle de terrissa que contenia l'esperança d'una nova paradoxa de futur. I potser havia de succeir així, o potser no. Alegrement —o no— optem tot seguit per tancar-nos en la nostra torre d'ivori i ens dediquem a alimentar el mite fraudulent de l'autosuficiència, signe inequívoc dels nostres temps de generalitzada i tràgica falta de referents. En la nostra quasi il·limitada autocomplaença, ignorem que són la desgana i el dolor de créixer el que en realitat ens allunya dels altres i ens manté enganxats a patrons autodestructius, mentre còmodament culpem aquells que s'han creuat en el nostre camí de no ser com nosaltres necessitàvem que fossin, malgrat que, possiblement, passaven per allà amb un modest clavell a la mà, en el sentit més llaquià de la metàfora, exclusiu per a nosaltres, que absurdament no hem sabut veure, perquè ens sembla tan difícil un poc de llum...

Estiu 2016.
Amb afecte, per a tu, que sé que vols brillar.

Clarividències (in)esperades

Clairvoyant, or 'one who sees clearly'. Do artists see what will become? Not that I know. Clairvoyance, perspicacity, acuteness of perception, discernment, or understanding, keen vision ...

René Magritte, Clairvoyance, 1936.

The Coastodian

Un projecte d'algú a qui he conegut a Stinson Beach, un racó secret al nord de San Francisco, que recordava vagament de l'any 91. Des d'allà, en Richard James ens parla sobre la vida, les conseqüències d'un consum equivocat i, naturalment, sobre deixalles que enverinen l'oceà. Mentre somia, pren fotografies i ens impacta amb projectes d'art que desafien la nostra visió del món.

Parkside Café, una taverna amb pianista. Conversa amb l'artista i amics. Gots de vi blanc. I després, quan s'esvaeix el record i la immediatesa de la vivència, tornem a necessitar tanta cosa ...

Mentre parles amb en Clint Eastwood

I just met Mr Clint Eastwood at Mission Ranch.

A few moments after speaking with this irreplaceable man, I felt as secretly given part of his persistence, focus and quiet passion for the things he has always believed in life, whichever they were.

He who goes to bed sober,
Falls as the leaves do, and dies in October;
But he who goes to bed, and does so mellow,
Lives as he ought and dies a good fellow.

Parafrasejant John Fletcher, a la paret de la barra del piano hall.


Foto superior de l'Helena Figueras, agost 2012.

Carmel, Monterey Peninsula, California.

Amor i decepcions

Si decepció és engany, l'art és l'engany més bell de tots. Encara que la gent tractem d'incorporar (no sabem per què) l'engany als esdeveniments quotidians de la vida, hem d'esperar que l'art seguirà sent bell, i no es convertirà en alguna cosa banal ni utilitària.

Sense comentaris

No tan sols són uns dígits (continuaré reflexionant sobre això, potser demà).

Absència de Déu

Un cop em vaig beure un vi borgonyó tot celebrant un aniversari d'aquells que (absurdament) en diuen emblemàtic, amb un amic a qui sovint enyoro un poc, com enyoro altres ànimes irrepetibles que han quedat enrere.

Cinq ans après ...

Five years later. Emptiness. Same empty pool, same empty streets, same lonely driving, perhaps. A different album from Los Planetas. The city where I was born, again, looking like a ghost town because of the important match on TV.

Algú deia una vegada:

To be brave is to love someone unconditionally, without expecting anything in return. To just give. That takes courage, because we don't want to fall on our faces or leave ourselves open to hurt ...

No crec que ningú pugui arribar a aquest nivell de coratge, però sí aproximar-s'hi, si més no en intenció. En tot cas, do not turn back when you are just at the ... beginning.

De nou Big Sur

Formentera, Big Sur. Hi ha una noia que no sé encara si destaca per la seva sensibilitat, però que és capaç d'aportar-me moltes novetats valuoses.

Després de fer aquesta foto amb el telèfon, amb la consciència alterada pel mojito, una onada que ens volia mullar els peus ens va convidar a marxar a sopar una senzilla sardinada sota la lluna d'es Ca Marí. La meva empordanesa i jo.

S'acosten nous reptes.

Entre vinyes i vins

Setmanes abans de l'alegre vesprada on cinc era multitud i dos el número màgic, l'amic Iu li havia enviat un explícit sms: "Em sembla ke m'agrada la vilafrankina, li vaig fer un cun... sense res a canvi". El sol lluïa sense treva, però estava bé així. S'acostaven dies de canvis, no tant de valor. Aquests darrers encara demanarien una mica més de perseverança. La resta és història, i va ser una història interessant.

Vampirs

En tertúlies de barra enganxifosa, Loneman solia passar per ser un tipus escoltador més que no pas xerraire. Amb tot, tractava la gent com si hagués d’extraure-n’hi mig litre de sang per a un vampiresc àpat narcisista. Observava els seus errors, les febleses, escannejava el llenguatge no-verbal, i esboçava un somriure arrogant quasi imperceptible. I tanmateix, aquell viciós aliment per a egos adolorits i cansats tenia sempre data de caducitat, una de tan immediata com ho era el temps que trigava a marxar aquella persona escannejada. Loneman mancava inòpicament de la més essencial i bàsica inèrcia de valorar les possibles aptituds i virtuts de què el seu interlocutor pogués estar dotat, i és per això que provocava, inconscientment, una epidèrmica repulsa i incomoditat en l'escrutada ànima de torn.

In the city again

In my hometown I never felt at home. In New York, in New York City, in Greenwich Village, down among the cranks, and the misfits, and the one-lungers, and the has-beens, and the might-have-beens, and the would-bees, and the never-wills, and the God-knows-what, I have always felt at home.

Joe Gould's Secret, de Stanley Tucci, 2000

Summer is gone

Dos de setembre i els dies que s'escurcen. Encararem la recta final de l'estiu sense por de perdre un any més, fins aniversaris que commemoren els equinoccis dels temps. Hem deixat passar tota mena de gent, fins el penúltim foc socarrant com el napalm. I mai no se sap si la propera vegada podrem ser justos amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Entre flames de llenya en pobles perduts, olors de Costers del Segre, textures de curats francesos, fuets i pa amb tomàquet, les hores poden ser aliades de la pau, la llum del dia esvair-se lentament mentre la conversa viatja d'una ànima a l'altra, i el futur ser tan llunyà com el passat. Entre records de vacances fugaces, somriures, suors i carícies, es desfan les esperances retrobades i col·lapsen castells fets massa depressa.

Kathryn Best

Back from a short city break in London and Surbiton. Great to see Tom again.

Loved the evening walks and conversations with Kathryn by the Thames.

Kathryn: persona delicada, generosa i prudent. Treballadora, arquitecte intel·ligent, escriptora sacrificada, interlocutora esmolada, companya de tertúlies amb sentit de l'humor i enginyosa. Ha patit, però mira de refer-se i d'anar endavant. Ens vam conèixer a la Fundació Tàpies, i la tinc en molta, molta estima.

My Haagse Dinners

Short trip to Netherlands. I saw Astrid and Twig at the Basaal again. Stayed at Peter's, in The Hague, and then moved to the fabulous Krasnapolsky, in Amsterdam, where I enjoyed a couple of days more, with Kathryn. Lovely time (very much) together, dear.

Emptiness

The pool, empty streets and driving home listening to Los Planetas. The city where I was born looks like a ghost town every time there's an important match on TV.