Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Words from the Wilderness (5)

Aquesta regalada visió sobre tot això en curs. Llegit. Gràcies de nou, JFiM, i una pregària més per a tu.

—"La resposta rau en la nostra volonterosa acceptació de les circumstàncies no desitjades i desafortunades encara que ens aferrem a una esperança radiant; la nostra acceptació del desencís finit encara que ens aferrem a una esperança infinita."

—"És honradament que us heu d'acarar amb els vostres somnis esmicolats."

—"Col·loqueu el vostre fracàs a primera línia del vostre esperit i mireu-lo cara a cara."

—"Aquesta no és l'acceptació llòbrega i amargada del fatalista."

Absència de plany

Agrair la presència, quasi de passada, en aquest punt del vespre on l'evident contracció de la llum ens adverteix que l'estiu inicia, sense pressa, el seu comiat. Evocar, després de reconèixer. Caminar per la platja i discernir si és prudent entossudir-vos a conviure amb el patró tradicional de trobada, àpat i converses, on el centre és irremeiablement, sense treva, l'apassionament i efervescència de microrelats sobre els propis plançons de cadascú. Hi ha l'anhel de pertànyer i donar-se fins al final dels temps, i hi ha ceguesa fragmentària. Mirar cinema americà a casa durant tòrrides nits de vacances estivals. I llegir novel·la europea davant d'un estany intemporal, amb aquell malva de la tarda (diries glossant un poeta forà) que dóna reialesa a la bella sumptuositat d'alguns parcs. Narracions originals, o reescrites, o posades en escena, tant se val. Finestres, al capdavall. Córrer, enfilar-se per camins i voreres que no duen necessàriament enlloc, més enllà del plaer de desentenebrar momentàniament un organisme que tendeix a la decadència, lenta, si bé implacable. Bastir nous deures i pregar gràcia. Adonar-vos que desitgeu viatjar a través d'aeroports apaivagats, asseure-us i observar la quietud des d'una terrassa assossegada de cafè antic, on acaronats per una brisa cordial recordeu, tal vegada, l'excés, la desmesura, la intemperància que vàreu poder presenciar de prop.

Estiu de 2018.

Esperança

Un despertar llunyà. Carícies distants. Records de gests i converses fugaces, noves, vulnerables. Ànimes que es busquen. He llepat els teus dits i he guardat l'olor de la teva humitat suau i profunda. L'esperit queda a les fosques quan s'interromp la possibilitat de donar. I en el negre paisatge s'albira el fràgil llumet de l'esperança, sempre enllà, sendera endavant, i potser disposo d'unes cames encara fortes per seguir caminant.

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Fins a quin punt

Intermittent reflection, II

(him)

Passeja per aquells carrers que solia recórrer quan era infant i adolescent, i hi observa, com li passava sovint, l'eternitat i la constància del canvi. Una petita ciutat, el seus encants, les misèries menudes, la seva gent, canviant, per seguir sent, en bona part, allò que tothora foren.

En un moment puntual para compte d'aquell immoble fins aleshores invisible. L'esguarda no pas més de mig minut, però deixa que cada engruna de la seva consciència s'impregni del binomi goig-desconsol d'algú al cor del qual encara hi batega, sens dubte, el ressò dels somnis d'un projecte vital, senzill i generós, que s'esmicola injustament entre les parets i el mobiliari d'aquell no-lloc, l'anònim i banal munt d'elements arquitectònics que té al davant.

Il·lusions, hores d'espera, solitud, somriures, silencis infinits, memòria, velles passions, menyspreus, petites vides, començaments, matinades, abandó, aparent mentida.

Circumstant, es demana fins a quin punt en algunes biografies hi pot sobreviure el noble alè de lluita per tornar a sentir-se digne i ple de fe; o fins a quin punt, en l'erm horitzó posterior a certs cataclismes emocionals, ja mai més no hi brota res que no siguin mers impulsos més o menys sincers, voluntariosament joiosos, si bé durament mutilats per la densa i anihiladora ombra de l'inconscient pragmatisme quotidià d'una existència modèlicament suburbana, amb el bri d'encongiment propi d'un territori i d'uns temps com els nostres, desreferenciats, on el compromís i la genuïna llibertat ennoblidora són tan sols una amable impostura, record d'un passat evolutiu massa inconnex i derrotat.

Fins a quin punt.

En veritat, comprèn, no és ell qui té la resposta d'aquesta qüestió.

Situa de nou la mirada vers el final del carrer. Marxarà cap a casa, i pel camí pensarà que, en arribar-hi, potser voldrà pregar per l'esperança d'una saviesa salvatge, perseverant; i recordarà, exactament, un tema d'aquell duet danès que una vegada li digué a cau d'orella, en la foscor boirosa d'un concert nocturn la nit abans d'agafar un vol cap a Lió: 'Nothing is what it seems, but dance now, even if it is the last time'.

P.S. Res no és el que sembla, efectivament, però per què no podríem ballar ara, amb fe gran, fos la darrera vegada o la primera d'un milió per venir, amb tu?

Actualització 2023: relat breu inclòs a 'Brickyard Therapy' (p 67), Xavier Molina. FXMiP Editor, Barcelona, 2022.

Prudència

Fa unes setmanes vaig penjar aquest clip en una xarxa social. Aquesta tarda, més enllà de compartir un treball musical d'una banda admirada, volia escriure'n mitja reflexió.

Segons els autors, les siluetes que hi apareixen ens vénen a dir en codi Morse:

—Quins són els teus sentiments?
—Tant se val el que jo digui; allò que importa tan sols és com tu et sents.
—Necessitem comprendre que les paraules són irrellevants.

Varúð, es diu el tema. Prudència en islandès.

Quan les paraules s'allunyen, sembla venir a dir l'escena, res no queda que ens ajudi a comunicar-nos tret d'aquest desesperat, quasi agonitzant codi substitut de la veu parlada.

Bé ... I si, posem per cas, algú molt concret, sense paraules, volgués resseguir infinitament el teu cos amb el tacte o la mirada? I si algú volgués dur la teva joia allà on no l'ha duta mai ningú? I si algú volgués abraçar-te fins que els astres deixessin d'orbitar? ... Quina llum tremolosa podria comunicar-te aleshores uns aitals desigs, una semblant fascinació, unes similars "imprudències"?

Els nostres rostres, si bé conjunturalment llunyans, són potser alguna cosa més que obscures siluetes retrocedint en l'horitzó. I quan la sinceritat falla o s'esdevé un error, tanmateix, ens resignem fàcilment a la falta de llum, i ens enretirem, deixant-nos caure de nou en la foscor, on finalment ens rendim al silenci. Però malgrat les anomalies i excessos presents al nostre voltant, les tregèdies biogràfiques o l'allunyament involuntari de Déu, de vegades reaprenem a reaccionar a la manera més atàvica, original, i readmetem la llum als nostres cors, i la paraula ferma. Un paisatge dantesc i rocallós esdevé, si volem, la immensa planúria d'un amor i compassió quasi introbables als nostres dies, i ens adonem que mai no havíem perdut del tot la saviesa per protegir la fragilitat d'un sentiment noble, i saber-lo nostre, sempre.

Barcelona, tardor de 2016.
'What hath God wrought!', les primeres paraules que es van transmetre telegràficament, entre Baltimore i Washington, per Samuel F. B. Morse, al 1844. 'Això és el que Déu ha fet!', del Llibre dels Nombres, a la Torà, i, per tant, a la Bíblia.

Absència de Déu

Un cop em vaig beure un vi borgonyó tot celebrant un aniversari d'aquells que (absurdament) en diuen emblemàtic, amb un amic a qui sovint enyoro un poc, com enyoro altres ànimes irrepetibles que han quedat enrere.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich