Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix enfosquit. Un innocent llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots per escoltar. Silenci i aigua. Un perfum mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, tan propera i humida quan vols, com si anhelessis deixar en ma memòria una capa perpètua de nostra selvàtica fruïció i delectança. Una suau carícia mentre em mires, la persona desgovernada que s'asseu davant teu, sense res aparent entre ambdós. Tot, en un instant, i posteriorment en un infinit —vull dir breu— record. I guardat per l'Esperit, incidentalment, contemplaré de nou el carrer, quan l'aire ho haurà eixugat tot, llevat de ma gosadia i tendresa, és clar.

Trajectes

Baixà pensatiu del tramvia i emprengué sense pressa la caminada que el duia a casa. Nou minuts de brisa tardorenca durant els quals no es trauria del cap el passatge de novel·la que acabava de llegir, bressat pel sacseig del vehicle al seu pas per Montjuïc, en aquell commutar diari cap a i des de la feina, tan fet i refet, tan inútil.

Era un brevíssim passatge epistolar unívoc entre dos éssers desconeguts, diferents, distants, que compartien tanmateix una cicatriu per una ferida d’aquelles que hom es fa quan la seva intenció és paradoxalment guarir-ne una d’aliena, tan òbvia com prescindible... Però ja en saben, ja, alguns cors sincers, de missions suïcides i de viatges impossibles, rumiava.

Benvolgut,

No dubto que us sorprendrà llegir aquestes línies. Us conec ben poc, més enllà de saber que en un moment del passat patíreu la volatilització involuntària d’un grapat d’il·lusions i plans de futur.

En fórem corresponsables, i us demano humilment disculpes. Sempre vaig pregar en silenci, per haver estat part d’aquell mal, tot confiant que el bon Déu del camí et somrigués d’aleshores ençà. Només ara, investit de vivències anàlogues, exterioritzo aquest estèril escrit. Només ara sé com un home en aquest punt es demana què hi ha hagut d’erroni, mentre s’adona que no hi ha resposta, tan sols un buit trajecte al davant, antigues càrregues de què desprendre’s, algun nou somni pel qual lluitar i un pregon, inexplicable dolor a l’ànima com a únic equipatge per avançar.

Desitjo que llegir això en aquest moment de vostra vida no us sigui una nosa, i no cal que us prengueu la molèstia de fer-hi una immerescuda resposta.

Un viatger com un altre.

La interposició al seu pas d'un vianant que llegia distretament la premsa li retornà la consciència d’on era. Creuà l’avinguda i pensà que compraria figues i magranes abans de pujar a casa. Malgrat la tèbia temperatura barcelonina, més de Sant Joan que no pas de Tots Sants, la feblesa del sol i la incipient nuesa dels plataners testimoniaven el final imminent d’un altre any.

Good life (at the end of the day)

L'home de la lluna aterra al pàrquing. Plou. Intercanvia unes paraules (inútils, innecessàries, inhàbils) amb una viatgera expectant. Res a fer. La mediocritat que ens pren quan naixem, i que mai més no ens deixa anar. L'amor no existeix; s'inventa. Es pregunta com és possible pendular en dos tristos dies des de la tendresa i una aparent saviesa fins al despotisme més secret sense ni tan sols despentinar-se. Puja al seu desplaçador anacrònic. Malgrat (o degut a) el tema vital que decideix escoltar, plora de ràbia, com un terrícola abromat. O la pluja o les llàgrimes li envien un reflex cristal·lí de la seva ànima davant dels morros. O bé és la misèria que vilment el mira a la cara. Vagareja pels carrers ambres. S'ha fet de nit molt d'hora, avui. Potser demà es farà clar abans ... The hope is we have so much to feel good about ... La trista impaciència dels àngels.

Negres encegadors

Quan es lleva després d’una nit de sedoses suors, un somriure senzill li encén sempre el rostre, que al seu pas, durant el primer pul·lular del matí, presta una mica de vida als objectes encara adormits del principal segona del carrer dels Petons.

Apunta el dia, i com d’habitud, no li cal recordar els seus onírics ulls verds o la planor del seu ventre, ni amagar la brevetat dels seus pits o la lleu redundància dels malucs. És, simplement, ella en essència. Cada moviment, cada gest, cada escàs passeig, de la cuina a la terrassa, del bany al menjador, amb la regadora a la mà o engegant un iPod per fer-ne sortir sons confidencials, és digne.

La seva pell, llisa i encegadora de tan fosca. La seva ànima, proclamant somnis de llibertat com els del seu atàvic continent, retrobats a l'única riba certament lluminosa de la Mediterrània. Els seus rínxols infinits, reposant considerats damunt les espatlles, tot gosant, alguns, refregar els fosquíssims mugrons, mentre s’ajup damunt la catifa.

Tendra i sense cap actitud que no pogués ser seva, s’eixarranca nua, creua les cames, acluca els ulls, inspira, omple cada cèl·lula de l'univers interior amb la seca brisa que la nova matinada ha dut, i es fon en mantres invariables.

Medita, contempla, i jo m’ho miro des d’una altra dimensió, hipnotitzat. Ella ho sap, i el seu semblant esdevé, encara, més bell.




'L'Amant Perdut', 2009
Oli sobre tela, 100x100cm
Sèrie 'Nous Viatges'.
Adquirit per Galeria Traç d'Art, Sabadell.

My Haagse Dinners

Short trip to Netherlands. I saw Astrid and Twig at the Basaal again. Stayed at Peter's, in The Hague, and then moved to the fabulous Krasnapolsky, in Amsterdam, where I enjoyed a couple of days more, with Kathryn. Lovely time (very much) together, dear.

Dues parelles

Quan les bones estones fan mal és perquè les males estones no existeixen. Alguns en diuen 'pijeria'.

No en sabem res, del dolor, del patiment cert, de la fam, de la injustícia, dels drames dantescos dels nàufrags del mil·leni, del sòrdid silenci de les ànimes soles.

Per a nosaltres, festes com la de l'esquí, i tanmateix crítiques primmirades sobre collonades, i finalment el desagraïment. Hi ha vegades que no saps quins amics has triat.

Les muntanyes de Portè encara riuen de la ridícula i patètica petitesa d'algun mortal desavenint-se amb el seu entorn immediat, entre fum i glops de Raimat, a l'escalfor de la llenya resseca i la fantàstica llum de la lluna a l'exterior.

M'importa que, al cap i a la fi, va ser una gran esquiada, amb la meva parella a prop, la bonica Maria.

Nacions de dos

De nou el darrer paradís. Passejant, bevent herbes eivissenques i escoltant jazz davant d'esglésies senzilles, volant en moto cap a pilars semi-habitats per pseudo-hippies que no saben on anar, aturant-nos en indescriptibles postes de sol, menjant en racons perduts, regirant-nos lentament entre llençols tebis que encara guarden olor de sal i pell, torrant-nos nus sota el sol, permetent que el temps s’aturés en la respiració compartida, contemplant vistes majestuoses des de penyassegats que miren al sud i coordinant moviments de tai-xi.