Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Words from the Wilderness (5)

Aquesta regalada visió sobre tot això en curs. Llegit. Gràcies de nou, JFiM, i una pregària més per a tu.

—"La resposta rau en la nostra volonterosa acceptació de les circumstàncies no desitjades i desafortunades encara que ens aferrem a una esperança radiant; la nostra acceptació del desencís finit encara que ens aferrem a una esperança infinita."

—"És honradament que us heu d'acarar amb els vostres somnis esmicolats."

—"Col·loqueu el vostre fracàs a primera línia del vostre esperit i mireu-lo cara a cara."

—"Aquesta no és l'acceptació llòbrega i amargada del fatalista."

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Suzanne

La Suzanne ha passat una vetllada agradable. Entre d'altres al·licients, ha gaudit novament d'aquelles papallones que tant li agraden fent-li pessigolles a l'estómac, just al moment dels petons de comiat, un instant final tan dolç com les caipirinhes que han compartit amb en Thierry.

Torna cap a casa. La seva parella l'espera i no vol excedir-se amb l'hora d'arribada. Teòricament s'ha trobat a mitja tarda amb una amiga per fer un tomb i una cervesa per la Ribera. De tantes vegades com ha relliscat en qüestions de lleialtat, ell en desconfiava cada cop més, però d'un temps ençà, com per una bondat —o ingenuïtat— pregona que sobtadament ressucita en el seu interior més estoic, ha decidit oferir-li marge de nou.

Ella no estima ningú, i la seva vida sembla que no té sentit ni plenitud si no cultiva la multilateralitat de relacions, si no manté oberta de bat a bat la finestra per on entra el goig de seguir sentint-se una jove bella i desitjada, a qui cap home no gosaria mai tornar a abandonar. Aquella mateixa finestra per on un dia, no gaire antic, va escolar-se una tramuntanada d'aire pur, desconegut.

Avui, tanmateix, esfondrant qualsevol feble bastida de confiança renovada, un cop més, ha mentit, i ell ho copsa de seguida, només de sentir-la, veure-la i olorar-la. A aquestes alçades del seu trajecte vital i educatiu és una mena d'alliberat de les passions masculines que solen obcecar la intel·ligència, conegudes popularment com gelosia o possessivitat. Molt més enllà d'això, comprèn veritablement els neguits interiors de la Suzanne, des del primer dia que la va veure, perquè per als seus ulls observadors ella és un cas particularment transparent d'inquietud interior infinita per perseguir la novetat d'elements materials i humans que procurin desactivar narcòticament una por atàvica que ell no acaba de poder descriure però que atribueix a alguna circumstància associada a la infantesa, a la desaparició del pare i a la gestió de la resta per part de la mare. No necessita, per tant, autoconvèncer-se que amb ell tot acabarà sent diferent, pel fet que ell sigui especial o perquè a ell sí que l'estimarà. No ho necessita. Ell ja va tenir clar fa temps que la diferència entre actuar segons patrons adquirits en la infància i una nova manera de fer no la marcarà pas ell, sinó necessàriament una profunda i valenta reflexió per part d'ella, un treball pendent de fer, que finalment li aporti llum i enteniment sobre el territori ombrívol i borrós de l'ànima on malviuen actualment els principis, valors i empatia de la Suzanne.

Només li ha calgut apropar-s'hi per deduir el colpidor artifici de les seves explicacions. Uns sentits bàsics mínimament atents i l'ànima mínimament oberta són suficients per comprendre que el relat d'una simple vesprada amb una amiga i la realitat perceptual no podien ser compatibles.

Troballes com aquesta són situacions per les quals ja ha passat unes quantes vegades amb ella, i per tant ja no se sorprèn de la seva pròpia reacció: una mescla de discreta i silenciosa indignació, i alhora de tendresa davant la necessitat de felicitat d'un altre ésser humà que cerca fugir d'un patiment subconscient que no entén, per vies que es podran jutjar equivocades, però vies, finalment, per continuar perseguint els propis somnis.

Sent dolor, és clar, però sobretot sent la tristesa de la rendició, de la resignació. A hores d'ara, gairebé dos anys després de començar a veure tots aquests símptomes en ella, després de l'aparició de nous desconeguts connectats en xarxes socials, després de veure-la cultivant vincles inexplicables amb ex-parelles, després d'observar-la intimar amb companys de feina, després de dedicar hores i vesprades a comprendre-la i enraonar-ho, i fins a l'extrem d'ajudar-la a trobar un bon doctor de l'ànima i acompanyar-la a alguna de les sessions, després de tot això, nota com s'enfonsa en la pròpia melangia. Aixeca la mà i demana aire, però en realitat no hi ha ningú a l'altra banda.

Estiu 2016.
Adaptació d'un text originalment escrit la nit del 23 de gener de 2013.
It takes a strong person to say sorry, and an even stronger one to forgive (oneself too).

Moment Sense Títol #4

Converses de vesprada on tremolosament hi portem matèria i qüestions pretèrites, l'aflicció resultant de les quals s'estén fins al present. Històries sobre il·lusions fetes malbé, ja velles de per si, car són passat i prou; però compartim aquella foscor espiritual passatgera, a la cerca, bàsicament, de compassió, de complicitat, d'aquella saviesa i fortalesa que atorguem a l'altre per entendre que som allà completament nous, i fruit, ensems, de tot allò que ha impactat la nostra biografia, perquè puguin acceptar-nos així, d'aquella manera irrepetible.

Som, en aquell moment, una fràgil mà estesa, una petició d'ajut per seguir construint-nos amb materials cada cop més nobles, des de la magnífica ignorància que ens aclapara.

I sovint, aquestes converses, inesperadament, trenquen el delicat receptacle de terrissa que contenia l'esperança d'una nova paradoxa de futur. I potser havia de succeir així, o potser no. Alegrement —o no— optem tot seguit per tancar-nos en la nostra torre d'ivori i ens dediquem a alimentar el mite fraudulent de l'autosuficiència, signe inequívoc dels nostres temps de generalitzada i tràgica falta de referents. En la nostra quasi il·limitada autocomplaença, ignorem que són la desgana i el dolor de créixer el que en realitat ens allunya dels altres i ens manté enganxats a patrons autodestructius, mentre còmodament culpem aquells que s'han creuat en el nostre camí de no ser com nosaltres necessitàvem que fossin, malgrat que, possiblement, passaven per allà amb un modest clavell a la mà, en el sentit més llaquià de la metàfora, exclusiu per a nosaltres, que absurdament no hem sabut veure, perquè ens sembla tan difícil un poc de llum...

Estiu 2016.
Amb afecte, per a tu, que sé que vols brillar.