Words from the Wilderness (1)

L'aparició d'aqueixos rostres en la multitud:

Pètals sobre una branca

Negra i humida.

Ezra Pound

In a Station of the Metro

New York, 1913.

Translated with love.

Verses for you.

Al Cap de Port

Al Cap de Port

Volia estar segur d'arribar a tu;

bo i encaminada ma nau quedà atrapada

en certs amarradors. Sempre fermant

i tot seguit decidint marxar. En tempestes i

al capvespre, espirals metàl·liques de la marea

mos braços insondables prenent, incapaç sóc

d'entendre les formes de ma vanitat

o bé vaig ferm a sotavent, timó polonès

en mà, sol que s'enfonsa. A

tu ofereixo mon casc i la corda rosegada

de ma voluntat. Els terribles canals on

el vent m'empeny contra els bruns llavis

del canyar no queden del tot enrere. I tot i així

confio en el seny de mon vaixell; i

si s'abisma, pot ben ser en resposta

al raonament de les eternes veus,

les onades que m'impedeixen d'arribar a tu.

Frank O'Hara

To the Harbormaster

Meditations in an Emergency. Grove Press, 1957, New York.

Translated with love by XM for MFC / SHK.

On the Road

So these people don’t really have as much freedom as they think they have. They have an illusion of freedom, and they think: “Oh! I can go anywhere with my brand new car!”. When it gets right down to that they are tight to that job, and that appartment, and that factory, and that ... that corporation. The corporation tells them how to dress, how to look, what to say, and what to think ... Don’t have the freedom of giving up that lifestyle, not even for two weeks out of a year. If they get a two week vacation out of a year they’re lucky. But that’s why I say it doesn’t matter where you are, freedom is not easy. It’s gonna be tough.

El títol d'aquest post concorda amb el llibre de Jack Kerouac perquè en ell hi ha comprimida la rebel·lia que aquesta campanya de Volkswagen volia evocar, en record de beatniks inconformistes. I el producte era, contradictòriament, un Golf GTI. Entendre el màrqueting, o més acuradament, l'estratègia comunicativa que forma part d'un projecte de màrqueting, demana de vegades una mica de poesia, ni que sigui dura i realista com la de les fotografies de Robert Frank o els versos d'Allen Ginsberg, perquè la realitat de la societat de consum és la que és, i la muntanya de necessitats que per defecte té l'home es canalitza majoritàriament, ara per ara, en la compra de béns, l'auto-indulgència i un compassiu intent de sobresortir. Efectivament, malgrat que estimem per naturalesa el valor de la llibertat, som molt menys lliures del que ens volem pensar, però pensar-ho i deixar-nos seduir per algun producte ben executat i brillantment explicat és de vegades una experiència que els vigilants de la cultura o dels valors potser no estan autoritzats a classificar.

Frank

En Frank podria fer com Bukowski i dir que odia els freaks, els okupes, els sudaques i els romanesos: "aquests tios arriben aquí i a la que guanyen quatre cèntims honestament o deshonesta es tunegen el cotxe i se’t pugen a les barbes". I de fet en Frank creu que de debò odia tot això.

En Frank ha estat en pensions de mala mort i en albergs impossibles. Ha recorregut les autopistes de l’ànima en solitari i ha estimat totes les dones que vint vides sovint no estimen.

En Frank no ha triomfat encara en les catedrals de la vanitat capitalista, però creu que és això el que cal fer a la vida (sense valorar el tip de follar que es fan alguns). Creu també en el somni americà, però el seu és un somni amb estones de Konigsberg i Warhol, de Ginsberg i Hopper (inviable, diuen) ... I es tempta amb projectes de princesa i espinguets, mentre s’angoixa amb els primers indicis de la inaturable extinció fatal. Sap que el seu cos és mortal, però quan rep algun avís ell mira cap a una altra banda.

En Frank és fatu, sí. Transpira ràbia per no haver estat admès al club dels poderosos, i mira de dissimular que en realitat és part de la massa anònima prodigant disfresses usurpades a na Salut Mental. Té ganes de viure, encara, però la seva actitud és la del mal perdedor que ni es recupera ni paeix la derrota.

Avui, com ahir, la Gran Ciutat el contempla, i ell corre i corre, estúpid, perdut en una habitació feta a mida.

Montsià, juliol de 2008

Aquell nen

He caminat pels carrers socarrants de Nova York, per les valls més rústiques d'Irlanda, per ponts penjants al Canadà. He escoltat el grunge més passat en sòtans il·legals de Seattle. He llegit Kerouac sota solitàries nits estrellades, i Ginsberg en pubs alternatius de Portobello Road. He plorat hores seguides en pisos misteriosos i m'he tornat a sentir viu escoltant jazz en carrerots del Pigalle de París. He pogut tenir fills, he sentit la velocitat dels 230 km/h amb la moto i sense casc i he tingut accidents de cotxe inexplicablement no mortals. M'he banyat en les solitàries platges de Formentera i a les gèlides aigües del Pacífic. He resseguit carreteres californianes en un Mercury hiperdimensionat i he vist les llums de la badia de San Francisco mentre algú em donava afecte, tant d'afecte.

Com el del nen que un estiu no molt llunyà em mirava des del Tren Groc de Cerdanya, tot això potser era sols un llarg pensament, però recordant Poe un altre cop, Annabel Lee i Dave Garver (o com prendre els camins més equivocats sense adonar-se de la pròpia estupidesa tot i passant-ho bé), vaig pintar un dels darrers quadres. La lluna que un dia vaig copiar amb rotring del Crises de Mike Oldfield amaga una foto feta a Narbona, tornant, justament, de la vella cité cathare.




Pintura: 'Poe a Carcassona'

Collage acrílic sobre tela / 30x30cm / 2004 / sèrie "Picto-Poemes"