Noctibus

Agost de 2018, veig que hi diu al post anterior. Redactat després d'una escapada estiuenca a l'Empordanet, com diria el meu preceptor de Palafrugell, per retrobar la Retrobada. Ara mateix teclejo poc en públic. De vegades, en solitud, desgasto algun llapis sobre alguna llibreta d'aquelles que ens col·loca intencionalment en l'òrbita de Chatwin, Hemingway, Picasso o Van Gogh, segons assegura el seu impecable relat de marca. El màrqueting no tracta pas de productes, sinó de percepcions, explico de vegades als clients i a alguna ànima voluntariosa que decideix parar atenció a aquestes futileses. Algú trobarà un dia aquests arcaics artefactes meus acumulats en capses endreçades, i no sé gens què en pensarà.

Barcelona, primavera de 2019, while sweet Vera Lynn suggests that we might meet again, sometime, who knows where.

Trajectes

Baixà pensatiu del tramvia i emprengué sense pressa la caminada que el duia a casa. Nou minuts de brisa tardorenca durant els quals no es trauria del cap el passatge de novel·la que acabava de llegir, bressat pel sacseig del vehicle al seu pas per Montjuïc, en aquell commutar diari cap a i des de la feina, tan fet i refet, tan inútil.

Era un brevíssim passatge epistolar unívoc entre dos éssers desconeguts, diferents, distants, que compartien tanmateix una cicatriu per una ferida d’aquelles que hom es fa quan la seva intenció és paradoxalment guarir-ne una d’aliena, tan òbvia com prescindible... Però ja en saben, ja, alguns cors sincers, de missions suïcides i de viatges impossibles, rumiava.

Benvolgut,

No dubto que us sorprendrà llegir aquestes línies. Us conec ben poc, més enllà de saber que en un moment del passat patíreu la volatilització involuntària d’un grapat d’il·lusions i plans de futur.

En fórem corresponsables, i us demano humilment disculpes. Sempre vaig pregar en silenci, per haver estat part d’aquell mal, tot confiant que el bon Déu del camí et somrigués d’aleshores ençà. Només ara, investit de vivències anàlogues, exterioritzo aquest estèril escrit. Només ara sé com un home en aquest punt es demana què hi ha hagut d’erroni, mentre s’adona que no hi ha resposta, tan sols un buit trajecte al davant, antigues càrregues de què desprendre’s, algun nou somni pel qual lluitar i un pregon, inexplicable dolor a l’ànima com a únic equipatge per avançar.

Desitjo que llegir això en aquest moment de vostra vida no us sigui una nosa, i no cal que us prengueu la molèstia de fer-hi una immerescuda resposta.

Un viatger com un altre.

La interposició al seu pas d'un vianant que llegia distretament la premsa li retornà la consciència d’on era. Creuà l’avinguda i pensà que compraria figues i magranes abans de pujar a casa. Malgrat la tèbia temperatura barcelonina, més de Sant Joan que no pas de Tots Sants, la feblesa del sol i la incipient nuesa dels plataners testimoniaven el final imminent d’un altre any.