Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

De Provence à l'infini

Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

En pays de Mistral

La propera pintura parlarà d'un preciós futur malmès, explicat a partir de la bonica excusa inspiradora d'un viatge molt especial a Provença ...

À Sainte Hélène
Nous y trouvions paix
Des nouveaux petits amis
Près de l’eau
Et une lumière calme
Non-prétentieuse
Comme purifiante

On The Road, inici d'un dol

Entre tantes memòries, aleatòriament, recorda avui com sortia a acomiadar-la cada matí des de la terrassa de casa, quan ella passava amb la moto en direcció a la feina. Mirava, i quan la veia aparèixer, ella ja mirava també cap a ell. Li feia un adéu aixecant el braç, potser fent volar un petó, que ella li retornava, i la contemplava desaparèixer avinguda avall, vers el front marítim. Cada jorn, sense excepció. Amor pur, activat el dia que l'havia coneguda, a la feina, el primer matí, la primera persona amb qui Déu el va creuar a la penombra d'un pàrquing silenciós, discret, ample i net, com l'amor que desenvoluparia per ella en els anys a venir. Aquest darrer Sant Jordi, anys i feines després, ell s'acostà a dur-li la rosa en mà al seu despatx. No era l'única rosa que havia rebut. Setmanes més tard, ella marxava a la República Dominicana i aquell món meravellós es trencaria en un milió de bocins. I després de la presagiada tempesta, la tristesa, el silenci, el llarg dol que comença. Trencat, li caldran breus idees textuals al voltant d'allò que malenconiosament l'inspiri i li permeti cicatritzar un dany despietat, bàrbar, intens. Vol pintar-ho, aturar-s'hi un moment, silenciar el plor i el xivarri interior, tancar els ulls i respirar. 'On the road' és l'inici. Un text escollit de Jack Kerouac que ell ja havia tractat fa anys amb motiu d'una magnífica escapada estival als Estats Units, i que li fa pensar en punts d'arribada provisional, en maletes gastades pel viatge fet fins ara, i en la concitadora, incerta, partida cap a un destí intacte, id est: no tocat.

On The Road
Estiu de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Cristina Bubé Casas (Girona, tardor 2016)

The Coastodian

Un projecte d'algú a qui he conegut a Stinson Beach, un racó secret al nord de San Francisco, que recordava vagament de l'any 91. Des d'allà, en Richard James ens parla sobre la vida, les conseqüències d'un consum equivocat i, naturalment, sobre deixalles que enverinen l'oceà. Mentre somia, pren fotografies i ens impacta amb projectes d'art que desafien la nostra visió del món.

Parkside Café, una taverna amb pianista. Conversa amb l'artista i amics. Gots de vi blanc. I després, quan s'esvaeix el record i la immediatesa de la vivència, tornem a necessitar tanta cosa ...

Mentre parles amb en Clint Eastwood

I just met Mr Clint Eastwood at Mission Ranch.

A few moments after speaking with this irreplaceable man, I felt as secretly given part of his persistence, focus and quiet passion for the things he has always believed in life, whichever they were.

He who goes to bed sober,
Falls as the leaves do, and dies in October;
But he who goes to bed, and does so mellow,
Lives as he ought and dies a good fellow.

Parafrasejant John Fletcher, a la paret de la barra del piano hall.


Foto superior de l'Helena Figueras, agost 2012.

Carmel, Monterey Peninsula, California.

New Paths Ahead

“Our battered suitcases were piled on the sidewalk again; we had longer ways to go. But no matter, the road is life.” – Jack Kerouac

Badies en flames

Aquella vella melodia californiana li reapareix inesperadament una nit de fàcils triomfs sensorials. Tot allò que fou. Llibertats sota autoqüestió, remors sordes de passions intercanviades, olors prohibides i vistes exclusives de panorames experienciats fa molt de temps. No sap si en una altra vida. Al límit de les experiències més sofisticades i recurrents, admet, neix un misteriós sentiment de neguit, una sospita inquietant que anuncia la irremediabilitat del tan gastat com inesquivable tempus fugit. Pensa que qualsevol cosa passada s’esdevingué per a tercers i prou, i que l’un mateix no existeix pas; que la fàtua admiració dels públics més volguts és alhora la tragèdia de la soledat d’un infant vulnerable, l’únic ‘jo mateix’ mínimament possible, l’autèntic menystingut que habita en el nucli més inexpugnable d’un projecte fet miques, d’un present i d’un probable futur que disten no-se-sap-quant d’aquell somni del qual l’infant tenia cura durant antiguíssimes vesprades de pau absoluta.

Foc extingit de joventut
Oli sobre tela (díptic) / 60x120cm / 2009.
Sèrie 'Nous Viatges'.
Regal molt especial per a en Josep Maria Figueras Jacomet, 2012

De nou Big Sur

Formentera, Big Sur. Hi ha una noia que no sé encara si destaca per la seva sensibilitat, però que és capaç d'aportar-me moltes novetats valuoses.

Després de fer aquesta foto amb el telèfon, amb la consciència alterada pel mojito, una onada que ens volia mullar els peus ens va convidar a marxar a sopar una senzilla sardinada sota la lluna d'es Ca Marí. La meva empordanesa i jo.

S'acosten nous reptes.

Salus per Aquam

SPA i celebracions familiars a l'Hermitage.

Fils retrobats

De vegades no sabem si la imaginació precedeix la realitat o si és a l'inrevés: la realitat ens fa activar la imaginació. Com deia Mark Twain, "tinc uns records fenomenals de les coses que vaig viure durant la meva joventut, sigui que van passar de veritat o no". O com col·locava David Linch en una de les seves obres mestres, "I like to remember things my own way ... not necessarily the way they happened", a Lost Highway (1997).

Un dels cops que he estat a Carcassona ho vaig fer en solitud. Aquest relat parla de volgudes i silencioses companyies.


Fils retrobats

Nil va entrar en aquell pub on una nit d’anys enrere, quan la seva parella més estimada encara formava part de la seva vida i feien viatges a ciutats mil·lenàries, havia desitjat ser solter per poder conèixer millor dues boniques periodistes que des de la taula del costat els parlaven amb aire juvenil i esperançat sobre sostenibilitat i la seva feina al Midi Libre.

Havia decidit repetir sol aquell viatge, tres anys després, començar de nou, exposant-se massoquistament a tots aquells escenaris on tan contingudament havia actuat en el passat, assaborint l’amarga mescla de penediment i compassió que sentia per aquell espantat adolescent que encara lluitava per deixar de ser.

Mentre retrobava tots els racons d’aquell simbòlic escenari, va adreçar-se a l’únic punt de la barra on hi quedava un buit per asseure’s i demanar. Va dubtar, però finalment optà per una copa de vi blanc i continuà mirant al seu voltant, recordant i prenent consciència que ja tenia el que havia volgut aquella llunyana nit: soledat i llibertat.

Un home amb aspecte d’artista frustrat va irrompre verbalment en aquell estat semi-absent, potser convençut d’haver trobat en Nil un company de barra amb qui compartir antigues penes i biografies perdedores. Molt begut, li parlava en anglès afrancesat d’algun viatge de joventut als Estats Units, o concretament al Soho de Nova York, o potser a cap dels dos llocs, perquè també parlava del Quebec. La música era alta i no se l’entenia gaire bé, però sí comprenia que aquell home l’havia pres per americà, i que amb els seus ulls derrotats havia vist en ell un tipus especial a qui acostar-se per pidolar, com cada nit, una última alenada de dignitat. Polidament, però sense ambigüitats, Nil va tallar la conversa i va seguir contemplant.

Al costat hi tenia dos executius que parlaven del clima irrespirable d’alguna empresa, mentre buidaven uns gots d’aquell licor anisat que en diuen Pastis. Semblaven parella, pensà, i prosseguí bevent, amb posat invisible, just com volia ser aquella nit.

Amb la mirada perduda en algun punt incert, recordant el dia d’introspecció que havia passat, sentí que la seva consciència retornava a aquella zona on se sentia més còmoda, a aquella zona on malgrat els esforços per renéixer de les cendres d’un adolescent cremat i cremador, la feblesa humana s’arrecera perquè s’hi sent segura: la repetició de les velles conductes conegudes. Òbviament, una noia havia entrat al local. Aparegué sola, amb aspecte d’escriptora, no massa destacada entre l’ambient ja una mica alternatiu d’aquell establiment. Vestia ulleres de disseny minimalista, duia el cabell curt, traginava tabac d’enrotllar, somreia segura (o col·locada) i dedicava mirades esporàdiques al seu mòbil a l’espera d’algun sms que semblava no arribar. S’obrí pas cap a la barra entre els dos executius, per demanar una Brugs blanca, i ell pensà que abans del vi blanc també havia pensat en demanar-ne una. Pagà i s’allunyà cap a l’escenari, on hi tocava una estranya banda americana a mig camí entre ZZ Top i Dizzy Gillespie. Ell s’aixecà, es ficà la jaqueta i s’hi acostà amb seguretat arrogant.

La cervesa blanca, els cigarrets enrotllats i les ulleres foren excuses per a les primeres paraules. Continuaren amb música, moviments d’avantguarda, Baudelarie i política, mentre escoltaven aquell succedani de bee-bop. I així fins que quatre o cinc cerveses més tard, el bar mig buit, l’olor a tabac refredat i un telèfon mòbil on ja no s’hi esperava cap sms, la banda va plegar.

Ella vivia en un apartament prop d’aquell decadent hotel que havia vist la tarda anterior quan passejava sota la pluja. Era un espai molt personal, càlid i ben decorat. Van contrastar alguns CDs de jazz, bossanova i chanson, van obrir una ampolla de Minervois, i es van obsequiar amb els primers petons en plena quietud. Moustaki impregnava les dues ànimes mentre els dos cossos es fonien en abraçades plenes d’aquella fascinant passió que només dos éssers lliures poden compartir amb completa noblesa. Nil li descordà el vestit i els sostenidors, sentint l’escalfor de la seva pell, resseguint amb les mans aquella nua esquena i aquells grossos pits. Els muscles es destensaven i els ulls es tancaven a mida que ell feia lliscar la seva mà per sota les calces d’aquella noia desconeguda, mentre oferia un llarg massatge als seus càlids i sensibles llavis, mentre introduïa dos dits dins el seu secret més humit. Ella respirava acceleradament i pronunciava dolces paraules que sonaven com a enigmàtic agraïment.

En aquell punt on encara sembla que els preliminars masculins ja legitimin la iniciativa femenina, ella li descordà els pantalons per jugar també amb les seves intimitats. Molt excitada però tranquil·la, olorant cada porus del seu pit i el seu ventre, va descendir cap a la seva cintura i el va llepar sense pressa, coneixent cada centímetre quadrat d’aquella ferma zona del seu cos. A l’habitació seguí acaronant-lo amb tendresa, llançant interrogants mirades de confirmació, amb aquells ulls alhora sensuals i innocents.

Jugaren i es desassedegaren de desig, i quan la passió semblava haver assolit el seu cim més evident, ell la penetrà amb cura, lentament, i ella s’escorregué, transportada, només sentir la seva gruixa fortalesa dintre seu, gemegant amb un lleu i imperceptible "oui".

Van fer l’amor molta estona, entre perfums d’encens i músiques distants, i van seguir xerrant, anònims en la profunda nit aubesa, fins que esgotats i complaguts es van adormir mig abraçats en aquella habitació d'algun carrer de la Basse Cité.

A les sis Nil es despertà, es vestí, contemplà el rostre adormit i distès d’aquella dona, la besà delicadament i marxà cap a l'apartament on s’estava aquells dies. Era molt fosc, i mentre caminava en la freda matinada, pensà que la por d’estar viu és quelcom tan sorprenent com la capacitat de resistir-se als destins no escollits. Els operaris del camió de la neteja recollien ampolles i uns papers, entre els quals una revista bruta i trepitjada. La portada parlava de la seva ex-muller, en un idioma que no li arribava al cor.

Carcassona, febrer de 2007

Kathryn Best

Back from a short city break in London and Surbiton. Great to see Tom again.

Loved the evening walks and conversations with Kathryn by the Thames.

Kathryn: persona delicada, generosa i prudent. Treballadora, arquitecte intel·ligent, escriptora sacrificada, interlocutora esmolada, companya de tertúlies amb sentit de l'humor i enginyosa. Ha patit, però mira de refer-se i d'anar endavant. Ens vam conèixer a la Fundació Tàpies, i la tinc en molta, molta estima.

My Haagse Dinners

Short trip to Netherlands. I saw Astrid and Twig at the Basaal again. Stayed at Peter's, in The Hague, and then moved to the fabulous Krasnapolsky, in Amsterdam, where I enjoyed a couple of days more, with Kathryn. Lovely time (very much) together, dear.

London in New Year's Eve

Hey my friend,

Hope you got back to Barcelona in one piece. It was great to see you again and you are always welcome to stay with us when you return to London. It was a great time. Pete, Suzanne and Neil asked me to send you their regards. Anyway, I hope to see you with the fellas in the Pyrenees in March.

Speak soon! Best regards - Tom

Thanks so much.

Escarbats muntanyencs

Dies reclòs a Portè, a can Jim, sol, neguitós, picant tecles, navegant per la xarxa, fent business plans, conduint l'escarbat per camins perduts, caminant per valls grandioses i banyant-me en llacs foscos ... Quina vida embafada deixo enrere que encara no me'n deixa veure una de nova?

Basaal

A casa de nou. Quatre dies a Amsterdam i la Haia, on vaig descobrir un restaurant excepcional: Basaal.

Nacions de dos

De nou el darrer paradís. Passejant, bevent herbes eivissenques i escoltant jazz davant d'esglésies senzilles, volant en moto cap a pilars semi-habitats per pseudo-hippies que no saben on anar, aturant-nos en indescriptibles postes de sol, menjant en racons perduts, regirant-nos sobre llençols tebis, torrant-nos nus sota el sol, contemplant vistes majestuoses des de penyassegats que miren al sud i coordinant moviments de tai-xi.

País càtar 2003

Per finestres com aquesta s'escolaren infinits somnis de famílies càtares de Queribus, Montsegur o Puigverd, durant la repugnant croada vaticana executada pels francs. Si hom toca aquestes pedres, sent encara les il·lusions brutalment interrompudes d'aquells homes.

Em va agradar retrobar Carcassona i Saint Pierre Trapel.