Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Words from the Wilderness (5)

Aquesta regalada visió sobre tot això en curs. Llegit. Gràcies de nou, JFiM, i una pregària més per a tu.

—"La resposta rau en la nostra volonterosa acceptació de les circumstàncies no desitjades i desafortunades encara que ens aferrem a una esperança radiant; la nostra acceptació del desencís finit encara que ens aferrem a una esperança infinita."

—"És honradament que us heu d'acarar amb els vostres somnis esmicolats."

—"Col·loqueu el vostre fracàs a primera línia del vostre esperit i mireu-lo cara a cara."

—"Aquesta no és l'acceptació llòbrega i amargada del fatalista."

Línia de Rumb

Línia de Rumb (Linha de Rumo)

Qui no em donava Amor, no res em donava.

Em trobo deturat ...

Guaito el meu voltant i veig inacabat

El meu món millor.

Tant de temps perdut ...

Amb quin enyor el recordo i beneeixo:

Camp de flors

I d'esbarzers ...

Doll de vida fui. Medito. Ordeno.

Penso en el futur a venir.

I recorro enlluernat el pensament

Que es descobreix.

Qui no em donava Amor, no res em donava.

Desterrat,

Desterrat prossegueixo.

I em somnio sense Pàtria i sense Amics,

A posta.

Ruy Cinatti

London, 1915 - Lisbon, 1986

Traducció lliure de XM.

A teatre

El jove apoderat de banca s'ha enfilat aquesta nit l'atractiva cambrera del pub on quasi cada vespre comparteix cerveses amb algun company de feina i llargues converses sobre l'estupidesa de la cobdícia humana. Encara tombats al llit, han reposat i han menjat alguna cosa, ja de matinada. Torrades i suc, i una poma que al final no han tocat.

Ella ja ha marxat, i en aquest moment, per fi profundament adormit, entre la solitària distensió post-sexual i la inquietud de l'alcohol consumit per oblidar una existència pre-desintegrada a tocar de la trentena, somnia. És ell mateix, adolescent, emprenent un agosarat viatge als Estats Units, a la cerca de redempció, a la cerca de sa mare. Un viatge impossible que mai no s'atreví a fer de debò; ell, el valent executiu d'un rebentat submón financer, que tot i això no ha abandonat ni un instant l'illa nòrdica natal. El seu jo de quinze anys el connecta amb aquella part de la consciència que encara plora per recuperar un camí perdut de cant i d'òpera, d'art, de bellesa; un vial abandonat i una innocència esberlada en benefici de la bogeria d'una mare extraviada en la pròpia neurosi i l'esmicolament afectiu.

Cada cruïlla humana d'aquell viatge oníric concorda amb la retrobada de personatges sense rostre i sense nom en el món quotidià, tots ells tan auto-conscients i paradoxalment tan corromputs. I avança, pacient, sense jutjar, sense por, sense desigs més enllà de retrobar l'origen, la matriu perduda, i suplicar-li, per darrera vegada, el guiatge, la benedicció de les il·lusions llurs, esvaïdes fa anys en la més gèlida desemparança.

S'hi reuneix, finalment, i en el somni evoca com quan anys enrere li havia dut una petició escrita de la professora de cant perquè no deixessin perdre el talent que es començava a consolidar en ell; i recorda com ella, sense ni llegir-la de través, prosseguí sumida en la seva cretina infal·libilitat sobre quins han de ser els destins dels altres.

Durant el viatge, a través de figures sòrdides i borroses, se li ha anat fent present la tragèdia financera de tants coneguts que havien anhelat vides excepcionals, fantasies de cartró que s'esfumaren com l'aire d'una capsa buida quan hom l'obre pensant que dins hi duu mercaderies de gran valor, promeses fabuloses i salconduits a un demà meravellós. La figura d'un vell perdedor i una petita maleta tancada amb clau. L'oferiment del mitjà per obrir-la. La compassió de comprendre que dins d'aquell contenidor blanc amb nansa no hi ha res més que la buidor d'un avenir anòmal fonamentat en il·lusions absurdes i futurs triomfs que menen tan sols a la foscor de l'ànima. La serenor de dir 'no' a la clau, que sap que no obre res més que l'epidèmica alienació de tantes vides llançades a les escombraries.

La certesa sobtada d'un 'prou' per fi contundent. Fer mitja volta i abandonar el paisatge desolat i desfet d'un Manhattan simbòlicament matern. Retornar, categòricament, al nucli genuí, al fonament lluminós personal. Travessar el mar, volar cap a l'illa veritable sense haver mossegat la pandòrica poma de la tempesta d'enlloc. Recomençar el camí en la maduresa adolorida, des de la virginitat i decència adolescents retrobades en un somni fortuït d'una nit qualsevol.

Això és Islàndia, des de la meva rara illa particular. Gràcies, Lluïsa i Xavier. Deixem el sol brillar ...

Octubre de 2017.

Brúixola

La barrera immòbil. El silenci, fa tantes hores. La darrera claror de la tarda, la penombra gairebé; la foscor, sense adonar-me'n. L'aire fresc de la darreria d'agost, el desig instintiu de retenir-lo a dins. La quietud d'un pas de muntanya. Ningú ve a obrir. El burot celestial té altra feina, possiblement atendre consciències mancades de plenitud o sobrepassades de por. No és fàcil saber cap on caldrà conduir quan hi hagi pas lliure. Hi ha poca llum per llegir i tinc un cotxe sense ràdio. Obro el sostre i contemplo la immensitat, mentre decideixo si ara escriuria que tots som un petit territori que no surt al mapa, o si 'Esperant la ventada' és un bon títol per a un relat. Recordo aquella petita brúixola metàl·lica que la mare em comprà quan era un infant i solia marxar de colònies amb l'escola, i trobo a faltar les tres coses. I d'altres. Amb l'enyor m'entra la son del demà.

Barcelona, estiu de 2017.