Ahir em vestia després d'haver-te fet meu i sé que mentre em miraves, nu damunt dels llençols, sòlid i calm, esguardaves a través del túnel del temps, perquè sé que tu saps fer això. Sé que veies la jove decidida i delicada que un dia somreia al teu costat, la que passejaves amb aquell primer ciclomotor japonès, tan teenager com eres, tan malvolgut i alhora admirat per tots, tan mirat amb mi. Sé que al punt final d'aquella breu visió transtemporal els meus gemecs secrets eren tendres i pregons com els d'avui, i que la nostra novella força tenia menys recursos però els mateixos aploms i principis.
No tinc por que hi vegis a través meu. Sóc el resultat d'un milió de vides, de joventuts, de reclusions, d'oblits, d'omissions, de parts, de partides, de coneixences, de victòries, de fites, de menyspreus, de desenganys i de cors destruïts per la tossudesa de la ignorància.
Tornava cap a casa, mitjanit tocada, i els horitzons d'asfalt entre la capital del país i la de la nostra antiga comarca eren líquids, com quan per un instant fugaç copsem la pròpia eternitat i una vulnerabilitat sobrevinguda ens revela que l'infinit se'ns escorre entre els dits si gosem negligir la individualitat, inviolable com hauria de ser, de cadascuna d'aquells milions de vides que ens configuren en l'ara absolut i irrepetible.
El jove apoderat de banca s'ha enfilat aquesta nit l'atractiva cambrera del pub on quasi cada vespre comparteix cerveses amb algun company de feina i llargues converses sobre l'estupidesa de la cobdícia humana. Encara tombats al llit, han reposat i han menjat alguna cosa, ja de matinada. Torrades i suc, i una poma que al final no han tocat.
Ella ja ha marxat, i en aquest moment, per fi profundament adormit, entre la solitària distensió post-sexual i la inquietud de l'alcohol consumit per oblidar una existència pre-desintegrada a tocar de la trentena, somnia. És ell mateix, adolescent, emprenent un agosarat viatge als Estats Units, a la cerca de redempció, a la cerca de sa mare. Un viatge impossible que mai no s'atreví a fer de debò; ell, el valent executiu d'un rebentat submón financer, que tot i això no ha abandonat ni un instant l'illa nòrdica natal. El seu jo de quinze anys el connecta amb aquella part de la consciència que encara plora per recuperar un camí perdut de cant i d'òpera, d'art, de bellesa; un vial abandonat i una innocència esberlada en benefici de la bogeria d'una mare extraviada en la pròpia neurosi i l'esmicolament afectiu.
Cada cruïlla humana d'aquell viatge oníric concorda amb la retrobada de personatges sense rostre i sense nom en el món quotidià, tots ells tan auto-conscients i paradoxalment tan corromputs. I avança, pacient, sense jutjar, sense por, sense desigs més enllà de retrobar l'origen, la matriu perduda, i suplicar-li, per darrera vegada, el guiatge, la benedicció de les il·lusions llurs, esvaïdes fa anys en la més gèlida desemparança.
S'hi reuneix, finalment, i en el somni evoca com quan anys enrere li havia dut una petició escrita de la professora de cant perquè no deixessin perdre el talent que es començava a consolidar en ell; i recorda com ella, sense ni llegir-la de través, prosseguí sumida en la seva cretina infal·libilitat sobre quins han de ser els destins dels altres.
Durant el viatge, a través de figures sòrdides i borroses, se li ha anat fent present la tragèdia financera de tants coneguts que havien anhelat vides excepcionals, fantasies de cartró que s'esfumaren com l'aire d'una capsa buida quan hom l'obre pensant que dins hi duu mercaderies de gran valor, promeses fabuloses i salconduits a un demà meravellós. La figura d'un vell perdedor i una petita maleta tancada amb clau. L'oferiment del mitjà per obrir-la. La compassió de comprendre que dins d'aquell contenidor blanc amb nansa no hi ha res més que la buidor d'un avenir anòmal fonamentat en il·lusions absurdes i futurs triomfs que menen tan sols a la foscor de l'ànima. La serenor de dir 'no' a la clau, que sap que no obre res més que l'epidèmica alienació de tantes vides llançades a les escombraries.
La certesa sobtada d'un 'prou' per fi contundent. Fer mitja volta i abandonar el paisatge desolat i desfet d'un Manhattan simbòlicament matern. Retornar, categòricament, al nucli genuí, al fonament lluminós personal. Travessar el mar, volar cap a l'illa veritable sense haver mossegat la pandòrica poma de la tempesta d'enlloc. Recomençar el camí en la maduresa adolorida, des de la virginitat i decència adolescents retrobades en un somni fortuït d'una nit qualsevol.
Això és Islàndia, des de la meva rara illa particular. Gràcies, Lluïsa i Xavier. Deixem el sol brillar ... Octubre de 2017.
