Noctibus

Agost de 2018, veig que hi diu al post anterior. Redactat després d'una escapada estiuenca a l'Empordanet, com diria el meu preceptor de Palafrugell, per retrobar la Retrobada. Ara mateix teclejo poc en públic. De vegades, en solitud, desgasto algun llapis sobre alguna llibreta d'aquelles que ens col·loca intencionalment en l'òrbita de Chatwin, Hemingway, Picasso o Van Gogh, segons assegura el seu impecable relat de marca. El màrqueting no tracta pas de productes, sinó de percepcions, explico de vegades als clients i a alguna ànima voluntariosa que decideix parar atenció a aquestes futileses. Algú trobarà un dia aquests arcaics artefactes meus acumulats en capses endreçades, i no sé gens què en pensarà.

Barcelona, primavera de 2019, while sweet Vera Lynn suggests that we might meet again, sometime, who knows where.

Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix enfosquit. Un innocent llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots per escoltar. Silenci i aigua. Un perfum mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, tan propera i humida quan vols, com si anhelessis deixar en ma memòria una capa perpètua de nostra selvàtica fruïció i delectança. Una suau carícia mentre em mires, la persona desgovernada que s'asseu davant teu, sense res aparent entre ambdós. Tot, en un instant, i posteriorment en un infinit —vull dir breu— record. I guardat per l'Esperit, incidentalment, contemplaré de nou el carrer, quan l'aire ho haurà eixugat tot, llevat de ma gosadia i tendresa, és clar.