Brickyard Therapy

Aquest és un llibre autoterapèutic que m'ha calgut anar bastint durant els mesos que he passat en aquesta meva vila post-tèxtil després d'un manat d'anys a la capital del país, prou propera i alhora llunyana.

Tal com féu la traça ancestral de la pedra seca durant l'elaboració del meu anterior llibre (en un diferent escenari), aquest altre fenomen arquitectònic humà de les construccions en maó vermell industrial s'apoderà insòlitament de la meva atenció des dels primers dies de voltar de nou per aquí. La fastuositat i efervescència creativa barcelonina, així, de cop, substituïda per aquesta sabadellenca sobrietat, modèstia i autenticitat, que, val a dir, mai, abans de marxar, no havia sabut apreciar tan reverentment en manta espais, construccions i racons del burg nadiu.

Hi havia retornat empès per bells assumptes del cor, i amb aquest òrgan metafòricament clivellat (per raons que no pertoca glossar en una senzilla salutació), m'aixoplugava altra vegada sota l'estètica i la geometria, en aquest cas originàries d'antigues bòbiles.

El títol de l'obra, les fotografies, passatges d'algun relat i poc més d'un poema, homenatgen fragmentàriament aquesta singularitat local; allò que segueix donant caràcter (infravalorat, al meu discret parer) a aquesta ciutat.

Fora d'aquest fil estètic conductor, el text és un diàleg lliure en forma de relat poètic, poesia relatada o pintura escrita (he deixat de saber-ho); un possible debat interior per a cada lector, més o menys desxifrable, a través d'identitats movedisses i d'algunes vaguetats o paradoxes de les nostres vides.

Sabadell, desembre de 2022.

(de la salutació inicial a pàgina 9)

Bòbiles (brickyards) i teràpia. Un binomi desconcertant, innegablement, mes no en són també algunes passes que fem a la vida?

Bé, en aquest enllaç s’hi veu una mostra del llibre: coberta, dos relats breus i sis poemes. Es pot comprar online i presencialment a la Llar del Llibre de Sabadell, i presencialment a les dues llibreries d'Ulldecona: Castell i Serra.

Aquesta segona obra, a diferència de l'anterior, Pedra Seca (2021), inclou relats breus, per als que no us conformeu només amb poesia. Confio que també us agradi.

Moltes gràcies.

Xavier Molina

Mail: hello@xaviermolina.com

Social Media: @fxmip

Brickyard Therapy

Vint poemes i set relats breus

Xavier Molina

FXMiP Editor, Barcelona, 2022.*

ISBN 978-84-09-47068-6

*Xavier Molina i Associats, SL

A teatre

El jove apoderat de banca s'ha enfilat aquesta nit l'atractiva cambrera del pub on quasi cada vespre comparteix cerveses amb algun company de feina i llargues converses sobre l'estupidesa de la cobdícia humana. Encara tombats al llit, han reposat i han menjat alguna cosa, ja de matinada. Torrades i suc, i una poma que al final no han tocat.

Ella ja ha marxat, i en aquest moment, per fi profundament adormit, entre la solitària distensió post-sexual i la inquietud de l'alcohol consumit per oblidar una existència pre-desintegrada a tocar de la trentena, somnia. És ell mateix, adolescent, emprenent un agosarat viatge als Estats Units, a la cerca de redempció, a la cerca de sa mare. Un viatge impossible que mai no s'atreví a fer de debò; ell, el valent executiu d'un rebentat submón financer, que tot i això no ha abandonat ni un instant l'illa nòrdica natal. El seu jo de quinze anys el connecta amb aquella part de la consciència que encara plora per recuperar un camí perdut de cant i d'òpera, d'art, de bellesa; un vial abandonat i una innocència esberlada en benefici de la bogeria d'una mare extraviada en la pròpia neurosi i l'esmicolament afectiu.

Cada cruïlla humana d'aquell viatge oníric concorda amb la retrobada de personatges sense rostre i sense nom en el món quotidià, tots ells tan auto-conscients i paradoxalment tan corromputs. I avança, pacient, sense jutjar, sense por, sense desigs més enllà de retrobar l'origen, la matriu perduda, i suplicar-li, per darrera vegada, el guiatge, la benedicció de les il·lusions llurs, esvaïdes fa anys en la més gèlida desemparança.

S'hi reuneix, finalment, i en el somni evoca com quan anys enrere li havia dut una petició escrita de la professora de cant perquè no deixessin perdre el talent que es començava a consolidar en ell; i recorda com ella, sense ni llegir-la de través, prosseguí sumida en la seva cretina infal·libilitat sobre quins han de ser els destins dels altres.

Durant el viatge, a través de figures sòrdides i borroses, se li ha anat fent present la tragèdia financera de tants coneguts que havien anhelat vides excepcionals, fantasies de cartró que s'esfumaren com l'aire d'una capsa buida quan hom l'obre pensant que dins hi duu mercaderies de gran valor, promeses fabuloses i salconduits a un demà meravellós. La figura d'un vell perdedor i una petita maleta tancada amb clau. L'oferiment del mitjà per obrir-la. La compassió de comprendre que dins d'aquell contenidor blanc amb nansa no hi ha res més que la buidor d'un avenir anòmal fonamentat en il·lusions absurdes i futurs triomfs que menen tan sols a la foscor de l'ànima. La serenor de dir 'no' a la clau, que sap que no obre res més que l'epidèmica alienació de tantes vides llançades a les escombraries.

La certesa sobtada d'un 'prou' per fi contundent. Fer mitja volta i abandonar el paisatge desolat i desfet d'un Manhattan simbòlicament matern. Retornar, categòricament, al nucli genuí, al fonament lluminós personal. Travessar el mar, volar cap a l'illa veritable sense haver mossegat la pandòrica poma de la tempesta d'enlloc. Recomençar el camí en la maduresa adolorida, des de la virginitat i decència adolescents retrobades en un somni fortuït d'una nit qualsevol.

Això és Islàndia, des de la meva rara illa particular. Gràcies, Lluïsa i Xavier. Deixem el sol brillar ...

Octubre de 2017.

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Fins a quin punt

Intermittent reflection, II

(him)

Passeja per aquells carrers que solia recórrer quan era infant i adolescent, i hi observa, com li passava sovint, l'eternitat i la constància del canvi. Una petita ciutat, el seus encants, les misèries menudes, la seva gent, canviant, per seguir sent, en bona part, allò que tothora foren.

En un moment puntual para compte d'aquell immoble fins aleshores invisible. L'esguarda no pas més de mig minut, però deixa que cada engruna de la seva consciència s'impregni del binomi goig-desconsol d'algú al cor del qual encara hi batega, sens dubte, el ressò dels somnis d'un projecte vital, senzill i generós, que s'esmicola injustament entre les parets i el mobiliari d'aquell no-lloc, l'anònim i banal munt d'elements arquitectònics que té al davant.

Il·lusions, hores d'espera, solitud, somriures, silencis infinits, memòria, velles passions, menyspreus, petites vides, començaments, matinades, abandó, aparent mentida.

Circumstant, es demana fins a quin punt en algunes biografies hi pot sobreviure el noble alè de lluita per tornar a sentir-se digne i ple de fe; o fins a quin punt, en l'erm horitzó posterior a certs cataclismes emocionals, ja mai més no hi brota res que no siguin mers impulsos més o menys sincers, voluntariosament joiosos, si bé durament mutilats per la densa i anihiladora ombra de l'inconscient pragmatisme quotidià d'una existència modèlicament suburbana, amb el bri d'encongiment propi d'un territori i d'uns temps com els nostres, desreferenciats, on el compromís i la genuïna llibertat ennoblidora són tan sols una amable impostura, record d'un passat evolutiu massa inconnex i derrotat.

Fins a quin punt.

En veritat, comprèn, no és ell qui té la resposta d'aquesta qüestió.

Situa de nou la mirada vers el final del carrer. Marxarà cap a casa, i pel camí pensarà que, en arribar-hi, potser voldrà pregar per l'esperança d'una saviesa salvatge, perseverant; i recordarà, exactament, un tema d'aquell duet danès que una vegada li digué a cau d'orella, en la foscor boirosa d'un concert nocturn la nit abans d'agafar un vol cap a Lió: 'Nothing is what it seems, but dance now, even if it is the last time'.

P.S. Res no és el que sembla, efectivament, però per què no podríem ballar ara, amb fe gran, fos la darrera vegada o la primera d'un milió per venir, amb tu?

Actualització 2023: relat breu inclòs a 'Brickyard Therapy' (p 67), Xavier Molina. FXMiP Editor, Barcelona, 2022.

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Ciutat i insomnis

A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles.

¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un.

En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai. O potser sí, rumia encuriosit.

Entre una certa incomoditat i torbament, li ve al cap un somni de no fa gaire, potser setmanes enrere, d'una nit en què s'havia desvetllat més tard que de costum, en aquella hora sovint darrerenca, quan els neuròlegs afirmen que somniem amb severa profunditat mentre movem els ulls esbojarradament en direccions oposades i divergents darrere les parpelles segellades per la dormició.

Tot i el moment de letargia, recorda amb precisió la seqüència d'una noia agenollada davant d'un home en el fosc replà d'una finca indeterminada de la vella ciutat. Un mascle robust, rude, febril, obligant una femella bufona i delicada a proveir-lo d'atencions traïdores, no volgudes, en un racó amagat dins la llunyania incivilitzada d'una nit qualsevol. Recorda el so de l'estrip d'una brusa, de gemecs, de sanglots; mirades de culpa, de súplica, de pànic; els crits, els cops i la baralla entre l'home i un noi que sobtadament apareixia al rebedor de l'immoble.

La dona del balcó del davant fuma mentre l'observa. Han creuat la mirada i la familiaritat d'aquells ulls li ha fet venir una estranya agitació. Per un instint involuntari d'aprovació ha fet un moviment amb el cap com de salutació, però ella no l'hi ha tornat. Ell segueix fumant, i ara recorda, confós, que en desvetllar-se d'aquell somni no tan llunyà havia pensat: "la puresa".

La calmada nit d'agost esdevé més pesada i enganxosa, i al balcó del davant ja no hi ha ningú. El llum de la tauleta que entreveu a la sala interior a través d'una fina cortina roman encès.


El text en gris és d'en Quim Monzó, i la resta, en negre, la meva continuació i tancament del relat, per al concurs de La Vanguardia / Nationale-Nederlanden. Diada de Sant Jordi 2016. Dedicat a la Gemma, que recolzà durant uns pocs dies, fina, en el meu braç.

Imatge: "Summer Evening", Edward Hopper, 1947.

Trajectes

Baixà pensatiu del tramvia i emprengué sense pressa la caminada que el duia a casa. Nou minuts de brisa tardorenca durant els quals no es trauria del cap el passatge de novel·la que acabava de llegir, bressat pel sacseig del vehicle al seu pas per Montjuïc, en aquell commutar diari cap a i des de la feina, tan fet i refet, tan inútil.

Era un brevíssim passatge epistolar unívoc entre dos éssers desconeguts, diferents, distants, que compartien tanmateix una cicatriu per una ferida d’aquelles que hom es fa quan la seva intenció és paradoxalment guarir-ne una d’aliena, tan òbvia com prescindible... Però ja en saben, ja, alguns cors sincers, de missions suïcides i de viatges impossibles, rumiava.

Benvolgut,

No dubto que us sorprendrà llegir aquestes línies. Us conec ben poc, més enllà de saber que en un moment del passat patíreu la volatilització involuntària d’un grapat d’il·lusions i plans de futur.

En fórem corresponsables, i us demano humilment disculpes. Sempre vaig pregar en silenci, per haver estat part d’aquell mal, tot confiant que el bon Déu del camí et somrigués d’aleshores ençà. Només ara, investit de vivències anàlogues, exterioritzo aquest estèril escrit. Només ara sé com un home en aquest punt es demana què hi ha hagut d’erroni, mentre s’adona que no hi ha resposta, tan sols un buit trajecte al davant, antigues càrregues de què desprendre’s, algun nou somni pel qual lluitar i un pregon, inexplicable dolor a l’ànima com a únic equipatge per avançar.

Desitjo que llegir això en aquest moment de vostra vida no us sigui una nosa, i no cal que us prengueu la molèstia de fer-hi una immerescuda resposta.

Un viatger com un altre.

La interposició al seu pas d'un vianant que llegia distretament la premsa li retornà la consciència d’on era. Creuà l’avinguda i pensà que compraria figues i magranes abans de pujar a casa. Malgrat la tèbia temperatura barcelonina, més de Sant Joan que no pas de Tots Sants, la feblesa del sol i la incipient nuesa dels plataners testimoniaven el final imminent d’un altre any.

Laia

Et recordo. T'he vist altres vegades i sé que baixem a la mateixa parada. Sempre duus aquesta bicicleta plegable del color dels autobusos en temps dels nostres avis, i llegeixes erta, asseguda a l'extrem de la bancada. Crec que avui també m'has mirat més d'una vegada, entre les escletxes de tres o quatre cossos, bosses, carretons i cistells de platja. És l'hora dels turistes, de pells enrogides i de vestuaris massa lleugers pel mes de març. No fa pas tanta calor encara per anar amb bermudes, samarretes i tota mena de xancletes de gust debatible, i potser ho pensem els dos alhora. Però tendeixen a ser així. Viatgers i el seu entranyable neguit de res no perdre's, abstrets en petits projectes vacacionals, tot cercant alguna vivència extraordinària, una definitiva primavera a Barcelona que potser canviï decisivament un rumb vital que qui sap si senten confús o insubstancial.

El vagó es buidarà en arribar a la propera estació. M'aixeco, em poso dret al teu costat i m'agafo a la barana, a mig pam escàs del teu bonic rostre. El teu cap és a l'alçada del meu maluc i t'imagino incòmoda, perquè per mirar-me, ara, has de fer un gest extremadament explícit. I el fas, sense encongiment. Amb aquests ulls inabastables no hauries de mirar un nostàlgic com jo d'aquesta manera, he degut pensar. I tu quasi has somrigut, m'invento.

Ens aturem. Com preveia, s'esdevé una mena d'èxode esvalotat i quedem tu i jo gairebé sols. Arrenquem i seguim, entre menys fressa que abans. Has apropat la teva galta a la meva mà i instintivament he bellugat un dit. La teva pell és tan suau com la brisa que aquest matí s'escolava pel finestral de la meva terrassa i desallotjava l'olor de cafè del meu pis.

Som dues ànimes en trànsit per les negres profunditats d'una ciutat que acomiada l'hivern; dos cors que es desglacen secretament sense saber el curs que prendran les seves aigües els propers minuts, les properes hores, les properes dècades, o qualsevulla eternitat que hom gosés preveure.

Hem baixat i caminat plegats, l'esguard endavant, sense dir-nos res. Un "travessem?" m'ha desvelat el so de la teva veu. Tu traginaves la bici. Jo portava el teu cistell i una petita maleta que semblava de treball. Al carrer, la ciutat en moviment, les trajectòries perfectes de tants individus que semblen saber impecablement on van.

M'he despertat sense saber on era. Aquest migdia t'he ajudat a pujar les coses al teu pis i m'has ofert cafè. M'ensenyaves el teu món, i la teva olor era intensament femenina quan em parlaves cada cop més a cau d'orella. I minuts més tard les meves faccions eren part de tu, xopes de la teva reservada intimitat. Les meves mans et resseguien mentre les teves cames em subjectaven i em marcaven la seqüència adequada. I els meus llavis, encara amarats, pujaven ventre amunt, i rere el teu tors cercaven la passió desendreçada dels teus cabells infinits. I ens dissolíem intensament abraçats arran d'un precipici de delits inexplicables. I entre teles ignotes i rebregades, aquesta energia, potser en curs des del principi dels temps, ens ha abandonat i ens hem adormit.

Mentre tornava a peu cap a casa, vora la platja, a l'hora en què les onades s'apaivaguen i la sorra es refreda, mirava una lluna incipient i la silueta d'un nou edifici de la façana marítima, i em preguntava en quin moment de la història l'home havia perdut la intuïció de saber-se perpètuament sol. La companyia transitòria i accidental d'una ànima hiperconnectada no pot ser res més que un testimoni infal·lible d'aquesta solitud, que potser ens fa lliures per un fugaç instant però crònicament enyorats d'allò que somniem retenir. Laia, m'has dit que et deies, i jo t'he dit que m'agradava.

Barcelona, hivern de 2015.
Text presentat al premi TMB de Relats Curts 2014.

Muses i àngels d'un temps

En aquesta etapa de l'any, mentre s'apaguen definitivament les escalfors d'un estiu sempre irrepetible per definició en la memòria de cadascú, i comencen a encendre's tímidament els freds hivernals i els llums de nadal. En aquell punt on es barregen els perfums de castanyes i torrons, en aquesta època, fa trenta anys exactes, uns quants com jo vàrem posar els peus per primer cop en una mena de temple del pas de la infància a l'adolescència. Allò que era aleshores (i segueix sent) una petita ciutat, Sabadell, coneixia pocs espais on es poguessin sintetitzar d'una manera tan clara com al 'Concor' (Concorde, devien voler dir) les esperances i il·lusions de la canalla d'aquell temps, dels que aviat començaríem a fer-nos grans i assumir les responsabilitats que toquessin, però que abans havíem de passar per una universitat de llibertat i de pèrdua d'innocència que probablement no es torna a repetir a la vida, si més no d'una manera tan noble i adient.

El veritable primer dia que hi vaig entrar fou amb motiu d'una festa de l'esquí per la temporada que s'apropava, a la qual algú més gran que jo em va convidar. En accedir-hi sonava un vell tema de la Viola Wills, i com a motlle de ciment tou que era aleshores la meva ànima, aquella melodia va quedar-hi enregistrada per sempre més, associada a aquell precís instant d'ingenu descobriment.

Era un espai cèntric, arquitectònicament insignificant des de fora, però que esdevenia càlid i acollidor a mida que t'hi endinsaves, fosc però no del tot, decorat amb una mescla molt marcada de moqueta, fusta i metall, i sempre embriagant amb aquella boirina de tabac i la millor música del moment.

Hi havia gent coneguda per mi, però de generacions més avançades, i jo em sentia tan nen. Hi havia cambrers ben vestits que servien copes per a la ingesta de les quals jo encara no estava gens preparat. S'hi fumava molt. Hi havia nois molt ben arreglats, noies molt guapes i elegants, llums de colors, tipus arrecerats a les barres i d'altres lluint sense vergonya llurs habilitats de ball a la pista. Converses intranscendents, mirades alegres, somriures expressius, dubtes i desitjos; tot es bellugava de pressa en aquell aire tan nou i peculiar que jo respirava per primer cop.

Vist des d'aquí, als nostres dies, no puc més que modestament homenatjar tots els que vam viure aquells moments tan nostres, pitjors i millors que els altres moments equivalents d'altres generacions o d'altres contrades, però els nostres. Molts hi som, i alguns han quedat pel camí. Molts ho recordem, i assumeixo que uns quants no hi pensen mai. Particularment, sóc dels que de vegades li agrada recordar, i d'entre allò recordable m'aturo sovint en el munt de noies maques que els nois teníem la sort de poder veure, observar, saludar, parlar, conèixer …

Eren les noies més guapes que aquesta ciutat ha donat mai (perquè així ho decideixo interiorment des d'una nostàlgia volguda, conscient naturalment de l'absurditat racional d'una tal afirmació). Eren eixerides i plenes de vida, rialleres i apassionades. Patien per portar el nou polo Benetton, amb franja verda o blava, però alhora llegien poesia i escrivien el seu diari d'amagat. Eren les del maquillatge o pote no sempre ben repartit. Les que se sabien les cançons de moda de memòria. Les de la samarreta Ocean Pacific, Mistral o Marithé et François Girbaud. Les de les Nike Wimbledon amb mitjons i cordons fluorescents, o les Pielsa Nautimoc. Les dels pantalons Closed i jersei Privata amb enormes espatlleres (hauria de dir hombreres). Les engominades, les del serrell i les del tupé, amb pinça o sense. Les que començaven a fer calades de Camel, Marlboro, Winston o Fortuna. Les del primer cubata a la Mata o al Sena. Les que demanaven Malibú amb pinya, Bacardí amb cola, vodka amb llimona o cervesa. Les que van ballar temes lents al ritme que marcava Mr. Bobby des de la cabina, i les que s'enfadaven amb el Sr. Damià o el Sr. Andreu. Les que després marxaven amb nois que lluïen motos primerenques i les que passaven d'ells. Les que estiuejaven a Calella o les de Salou. Les que anaven a la platja amb el flascó de Lancaster de protecció zero. Les que esquiaven i les que no. Les que preferien Vuarnet o les que eren de Ray-Ban Wayfarer. Les de l'anorac Anzi Besson o les del Nevica. Les que gaudien amb totes les marques que he dit i les que tant se'ls en fotia una cosa com l'altra. Les de la carpeta folrada amb George Michael, Tom Cruise, Patrick Schwayze o Bros, i que no hi faltés l'Snoopy amb la senyera. Les que feien campanes de Sant Nicolau o de Vidal i Barraquer. Les de les Carmeles o les Escolàpies. Les de la Lionesa, l'Ànec Blau o el Gran Via. Les que van estudiar més i les que ho van deixar quan van voler. Les que es van casar i les que van obeir altres somnis. A totes, les recordo o les penso, perquè van ser (torno a decidir) les noies més maques d'una generació especial de catalans.

I tot això m'ho miro trenta anys després que comencés a brotar i uns pocs menys des que es difuminés en la calitja del record, però sempre amb una immensa dosi d'afecte i tendresa per allò que érem en aquell moment i allò que ens començava a fer tal com som ara.

L'existència és un continu esdevenir que ens enforteix o ens debilita, i molts anys enllà des d'avui, si així ha de ser, també tindrem coses per observar amb perspectiva. Que aquesta visió ens posi sempre un somriure secret als llavis i ens faci una carícia a l'esperit depèn només de nosaltres, de cadascú, de la voluntat de créixer com a persones mentre ens donem permís per seguir duent totes les etapes de la vida dins nostre.

Remarcables alçades

Havia obviat el 'bon dia', els petonets, el 'què tal estàs tu', l'empatia general amb alguns assumptes rellevants de les darreres hores, i, en definitiva, l'afecte. Aquell 'avui, com cada dia, segueixes sent important per a mi' que d'alguna manera hom sol fer arribar diàriament a qui estima, bé amb la paraula, bé amb el to, el gest, la mirada o, directament, el fet. Si s'hi esforçava, entenia aquell curiós missatge que acabava d'arribar-li a tall de resposta, però tot notant l'habitual fiblada de ràbia en sentir-se contrariada, optava per una protectora defensa preventiva, i seguidament, per llançar pilotes fora. Simplement, la innecessària obsessió per ser la dona total, la mare/filla omniscient i plenivirtuosa que, sense saber ben bé per què, lluitava per demostrar ser, la privava, un cop més, del dolç plaer de la delicadesa, la generositat i l'estimació explícita envers aquell que, malgrat tot, no formava part de l'univers en el qual ella desenvolupava tota aquella frenètica activitat sobre opacs colors de remarcable alçada.

Segones Oportunitats

Obria, tancava i reobria armaris, calaixos, capses, carpetes, bosses i necessers; encenia i apagava llums; entrava i sortia de les mateixes habitacions on ja havia entrat repetidament, i cercava sota taules, llits, cadires, butaques, sabaters, escriptoris i xifoniers; regirava butxaques d’abrics, jaquetes, pantalons, xandalls, pijames, camises, batins, barnussos i americanes. Res de res. Fins i tot revisà el timbal de la rentadora, amb l’anhel de descobrir-hi restes semi-destruïdes de la butlleta. No res.

La desesperació s’apoderava de tot el seu esperit a mida que s’extingien les probabilitats de retrobar el, diguem-ne, salconduit cap a allò que ell i una immensa majoria d’éssers humans convindrien que és la felicitat quasi completa. Li costava concentrar la mirada, i en aquell moment en què la roba xopa ja se li enganxava a la pell i les tremolors de les mans es feien més evidents, una sonora sensació de debilitat general i pèrdua de visió l’envaí abruptament. Perdé l’equilibri i caigué de genolls, i així, a quatre grapes, recorda que sortí al balcó, cercant alguna mena de brisa fresca guaridora, i entre tota aquella confusió perceptiva potser s’agafà a la barana per intentar aixecar-se, però aleshores la seva consciència se submergia, ara sí, en un defalliment nerviós i inapel·lable.

Encara hi afegeix, quan ho recorda, un plàcid, progressiu i alentit distanciament de tota activitat sensorial, això és de dolor i de raonament, i ho recorda com un viatge cap al buit més coherent, durant el qual s’auto-sostreia de tota ànsia de reconeixement i de poder. “La vanitat o la bogeria?”, pensà molts anys més tard.

Avui contempla una cala solitària des del càlid terrat d’una modesta casa de poble, al qual accedeix per un seguit de rampes. Sobre una taula hi té la darrera novel·la publicada. Parla poc, i no riu acudits fàcils ni burles injustificades. El plor d’una mainada el retorna d’una profunda reflexió, i pensa que va sentir el mateix plor en una altra vida, en un altre lloc. Pensa en aquell altre plor, el secret, sense llàgrimes, i tot seguit es recrea, per un moment i mancat de posats depressius, en la magnífica, franca immensitat de la soledat del camí de l’home.

De la casa hi puja una flaire d’espècies exòtiques, i somriu pensant en l’olor de la pell bruna.

Barcelona, agost de 2010.



'Segones Oportunitats'. Oli sobre tela / 100x100cm / 2010 / sèrie "dealing with nonsense". Propietat d'Hélène Figueras.

Jo sóc especial

A l’Alba Riba li agraden les bosses grosses, i de la que porta aquest migdia en treu en aquests moments un iPhone, amb funda rosa clar, des del qual envia un ràpid SMS a la Carla, l’amiga de Barcelona. Li acaba de pujar la moral i se sent especialment comunicativa. La convoca a un cafè, aprofitant que ha baixat a la capital.

Mentrestant, ha sortit del basar paquistanès del Raval completament satisfeta. Ja s’ha dotat, finalment, d’aquell rellotge digital Casio, retro, platejat i ben cenyit al canell, com ha de ser. El daurat no l’acabava de convèncer. Ara és una mica més autèntica, si escau. Els trenta eurets prescriptius són ben poca cosa al costat de la seguretat que, sense adonar-se —i sense admetre-ho—, acaba d’obtenir.

Mig minut i arriba un SMS de resposta. Serà que sí: “Ok. Ns trubem 16.30 Saxa PC. Mua”. Es veuran d’aquí tres quarts d’hora al Sacha del Pedralbes Centre.

Camina cap al pàrquing de Plaça Catalunya, el de l’FNAC, atrafegada. Té ganes d’arribar al lloc de la cita amb temps de passar pel Nespresso i comprar unes càpsules noves de color lila clar, que sa mare, abans de marxar de vacances a l’apartament de Calella, li va dir que havia vist a casa de la seva amiga del club de pàdel. Puja a un Mini vermell, que francament no contrasta del tot bé amb el top rosa xiclet que porta avui, per bé que, això sí, aquest darrer lliga de manera força ben trobada amb la carcassa del mòbil.

Ha recorregut unes quantes illes de l’Eixample, i aturada al semàfor d’Aribau amb Diagonal se sorprèn, o s’indigna, amb el fet que la noia de la Scoopy que s’ha posat al seu costat porta exactament les mateixes sabates que ella, i a sobre també duu un casc Momo com el que ella té per passejar amb la Vespa per Matadepera, tot i que no és del mateix color.

Ja ha arribat a l’antic Bulevard Rosa. Surt del pàrquing i entra a les galeries per la porta principal. Ho nota tot força canviat des del darrer cop que hi va venir a comprar. De sobte s’atura. No dóna crèdit al que veuen els seus ulls: han posat un local només de rellotges, i gairebé tots els que hi ha a l’aparador són del mateix model Casio que acaba de comprar fa una estona en una botiga, teòricament de culte, amagada al mig del Raval. Veu que també disposen del de plàstic negre, que allà no tenien. Aquí tots estan cinc euros més cars, però això no l’alleuja gaire, malauradament.

Una mica molesta encara, baixa l’escala mecànica. Quan al cap de cinc minuts arriba al Sacha amb la bossa de Nespresso a la mà, veu la Carla asseguda a fora. S’adona immediatament que porta posades les ulleres de sol Ray-Ban Wayfarer, que ja li havia semblat, dissabte passat passejant per Begur, que es tornaven a portar. Sent una petita fiblada d’inseguretat en assumir que el model metàl·lic d’aviador que ella porta posat ja està, potser, massa vist.

La Carla s’aixeca lleument. Dos petonets.

“Nena, que morena! Escolta, quina gràcia! portes el mateix top que la meva companya de feina. Li he dit que baixés però estava massa ocupada. Sort que no ha vingut! Ha ha ha!”

L’Alba obre un somriure tan d’orella a orella com pot.

“Què dius ara! Ostres, quina casualitat, no? Segur que és el mateix? L’any passat en tenien un molt semblant a Mango”, posant la cara justa de quasi condescendència. “El meu és de Sita Murt, i me’l vaig comprar la setmana passada; em van dir que els acabava d’arribar!”

La conversa de la Carla s’allunya aleshores dels complements i se submergeix en els dos darrers caps de setmana al The Club de Tuset, les anècdotes de l’estiu incipient i els plans per a les vacances.

L’Alba l’escolta, però des d’una dimensió com evadida. La vida és injusta. Se sent vana, òrfena. Ja té ganes que passi aquest moment i tornar cap a casa. A Terrassa és Festa Major i encara podrà passar per l'Esbart a veure la Maite, abans d’anar a fer un entrepà amb el pare.

Barcelona, juliol de 2010

Negres encegadors

Quan es lleva després d’una nit de sedoses suors, un somriure senzill li encén sempre el rostre, que al seu pas, durant el primer pul·lular del matí, presta una mica de vida als objectes encara adormits del principal segona del carrer dels Petons.

Apunta el dia, i com d’habitud, no li cal recordar els seus onírics ulls verds o la planor del seu ventre, ni amagar la brevetat dels seus pits o la lleu redundància dels malucs. És, simplement, ella en essència. Cada moviment, cada gest, cada escàs passeig, de la cuina a la terrassa, del bany al menjador, amb la regadora a la mà o engegant un iPod per fer-ne sortir sons confidencials, és digne.

La seva pell, llisa i encegadora de tan fosca. La seva ànima, proclamant somnis de llibertat com els del seu atàvic continent, retrobats a l'única riba certament lluminosa de la Mediterrània. Els seus rínxols infinits, reposant considerats damunt les espatlles, tot gosant, alguns, refregar els fosquíssims mugrons, mentre s’ajup damunt la catifa.

Tendra i sense cap actitud que no pogués ser seva, s’eixarranca nua, creua les cames, acluca els ulls, inspira, omple cada cèl·lula de l'univers interior amb la seca brisa que la nova matinada ha dut, i es fon en mantres invariables.

Medita, contempla, i jo m’ho miro des d’una altra dimensió, hipnotitzat. Ella ho sap, i el seu semblant esdevé, encara, més bell.




'L'Amant Perdut', 2009
Oli sobre tela, 100x100cm
Sèrie 'Nous Viatges'.
Adquirit per Galeria Traç d'Art, Sabadell.

Robatoris

Diferents perspectives ...

Pep

Ja n’estic fins als collons. No puc més amb aquesta teràpia de merda que em va imposar el jutge. O surto ara mateix a veure què trobo o m’omplo l’estómac amb el pot de pastilles.

Quan fa vuit mesos vaig començar a assistir a les sessions ja em pensava que tot era una collonada, veient la tropa de pringats que venien feia temps i que no havien aconseguit res. Passo. No puc més. Necessito un pico i no tinc un xavo.

Avui podria fer allò que fa temps que penso. En lloc d’anar al centre comercial m’acostaré fins al polígon, a l’empresa on curra la meva dona, i si trobo el cabró del seu director, que guanya una pasta que t’hi cagues explotant a tot Déu, i a sobre es permet flirtejar amb la Montse, el molt fill de puta, l’estavellaré fins matar-lo i li fotré tot el que porti. Sé on aparca i per on marxa cap a casa. Simularé un cop fortuït, i quan baixi per veure què ha passat, baixaré jo també i li fotré de garrotades.


Lluís

Aquell vespre conduïa pensarós, sorprès per la resposta que m’havia donat la meva secretària feia tan sols uns minuts, quan li havia demanat que m’acompanyés a sopar el dissabte següent.

"Saps que estic casada, però el meu marit fa uns dies que està més violent que mai i m’amenaça amb deixar la teràpia i tornar a l’arrest domiciliari. Jo estic molt angoixada. Necessito esbargir-me. D’acord, vindré a sopar amb tu".

De sobte aquell impacte. Vaig baixar del cotxe per veure què li havia passat a l’home que m’acabava de picar per darrere, i abans no havia badat boca ja m’havia colpejat amb aquell enorme bat de beisbol. Mentre queia fulminat, tota la meva vida em transcorria pel pensament, tal com diu aquell tòpic del qual tothom parla sense saber ben bé si és cert. A mi em va passar, per bé que jo no m’estava morint.

Els mesos posteriors, al costat de la Montse, malgrat l’hemiplegia que ara em limita, m’han servit per entendre que hi ha coses molt més importants que fer-se ric treballant. Sé que ella ha passat per molt de dolor, que el judici se li va fer molt llarg, i que en algun racó del seu cor encara hi queden penes amagades, però penso que cada dia tenim l’ocasió de recomençar de la manera més insospitada.


Montse

Sento emocions contraposades. D’una banda, la culpabilitat d’allò prohibit, furtiu. De l’altra, la joia d’haver estat prou valenta per acceptar la invitació del director, en Lluís, un noi a qui admiro per la seva tenacitat i puresa de valors.

Mentre arrenco el cotxe i encenc la ràdio, revivint les paraules que havia estat capaç de pronunciar feia deu minuts, contemplo la grisor dels carrers apagats i trinxats d’aquell no-lloc industriós i pudent, impregnat del trànsit oliós de milers de camions que dècada rere dècada hi han anat deixant empremta sense cap finalitat aparent. Penso en la meva vida, en els anys que transcorren cada cop més ràpids sense deixar rastre, més enllà que el d’un cos que es panseix i que crida - ja cada cop amb menys força - que vol ser lliure.

Quan per fi arrenco i enfilo la ruta de cada dia, m’adono que alguna cosa passa just arribar a la cruïlla amb el carrerot que duu a la carretera principal. No entenc res. El cotxe del meu marit. El del director. Aquell que baixa amb un bat de beisbol i etziba un cop aterridor al cap d’en Lluís. Ell que cau com mort.

Després d’uns moments de quietud expectant, mentre observa el que acabava de fer, el meu marit s’apressa a agafar la cartera de la butxaca d’en Lluís, i en girar-se de nou cap al seu cotxe em veu a mi, sorprès. Clava la vista directament als meus ulls. Té aquella mirada de boig que tan bé conec, d’odi infinit. Tremolo, incrèdula. Em sento atrapada en una situació incomprensible, però de sobte noto que m’envaeix un sentiment profund de ràbia; ràbia contra tots aquells anys de plors en silenci i d’injustícia silenciada. Trepitjo l’accelerador a fons i en menys d’un segon enclasto mortalment el meu marit contra el frontal del cotxe. El xoc es tan violent que em desmaio, i mentre se m’ennuvola la vista escolto la paraula llibertat, pronunciada per una nena petita la veu de la qual identifico perfectament.

Barcelona, febrer de 2008

Olalla

Aquell dia havia pensat que li recordava una coneguda actriu de sèries televisives, però ja se sap que el desgast de cada nova trobada sol esborrar aquest tipus de primeres impressions, tret que no siguin associacions de rostres veritablement bessons. Havien explorat junts la biblioteca dels silencis, la biblioteca dels que no tenen res per ensenyar.

Avui s’havia adonat que la desitjava, i li ho havia transmès en públic, descaradament, fregant els límits de la subtilesa i les bones maneres. Li venia de gust escoltar-la, però havia de marxar. Ella el va mirar un darrer cop, amb ulls despullats, quasi d’aquí em tens. Si l’ànima es permetés micro-períodes de vacances durant els quals fossin vàlides totes les formes, i no comptessin més la discreció i les convencions que les passions i l’esperit directe, aquella tarda, o en aquell precís instant de plegar, li hauria dit tranquil•lament, amb veu forta i sense deixar de mirar-li els ulls, davant l’envejosa incredulitat dels altres:

"Tinc ganes de fer-te l’amor, sense presses, amb la salvatgia que la tardana joventut encara ens brinda. Tant me fa si ha de ser aquí mateix, a casa teva o en un hotel a la vora de la badia de Cadaqués, però et desitjo com el moribund a la morfina, el nàufrag al glop d’aigua, o el terrorista al perdó d’Al·là. Dóna-m’ho tot, tot allò que mai no has pensat que podies tornar a donar".

Va apartar la mirada, sense dissimular un imperceptible somriure, i va sentir la circulació de la seva sang en tancar la porta per fora.

Va sortir de l’edifici amb ganes de caminar. La nit era càlida, per ser tardor, i l’amplitud del passeig de Gràcia, un cop deixat enrere el ridícul espectacle de botigues mediocres del Portal de l’Àngel, el va calmar.

En arribar a l’alçada de la Casa del Llibre va aturar-se a l’aparador. Hi havia pòsters de la seva ex-parella, fent promoció d'un nou llibre. Sense passar gaire més endins de l’àmplia porta, va prendre un exemplar d’una de les capçaleres promocionals i el va obrir en algun punt inconcret.

(...) Una veu que recordo i que m’inspira, una aroma dolça que m’embolica els pensaments i la raó. El tacte d’una pell de matinada que aniquila la meva voluntat. Ja ni tan sols voldria resistir-me, només estar de nou entre aquells braços i fer-lo sospirar. Penso en ell i el cos se’m rebel•la perquè vol tornar a sentir-se’n posseït. Un impuls em duu escales amunt buscant el refugi del llit ampli, còmplice de suors solitàries i compartides. Necessito el meu cos nu, sense empremtes. Penso en ell i les mans em volen cap a un indret desolat però estranyament acollidor en aquesta tarda de dissabte. M’estiro sobre els llençols, que a aquestes hores estan freds i sense vida, però gairebé no en sóc conscient perquè la pell em crema. Els dits acaronen el botó d’un mugró color xocolata, que es fa petit i s’endureix. Penso que voldria tenir-hi els seus llavis al damunt per arrencar-me sospirs, mentre amb l’altra mà recorro el ventre, vorejant el melic fins arribar més avall. Tanco els ulls i obro la boca, com esperant el seu bes, que no arriba, però ja no em puc aturar. Els dits recorren aquell primer trajecte, i noto l’escalfor profunda i humida. Em moro per sentir-lo ben endins, i m’acarono pensant que és ell qui hi és. L’esquena s’arqueja mentre profereixo laments que se m’escapen del fons de l’ànima. El plaer em té presa. Una espiral elèctrica m’embolica des del meu propi interior i em fa gemegar, mentre el seu nom es repeteix un cop i un altre (...)

Va tancar el llibre i el va desar allà on era. Una de les dependentes endreçava alguns volums dispersos per la botiga. Va pensar que de vegades la vida sembla una successió injusta i irreal de breus moments inconnexos.

Barcelona, novembre de 2007

Tens foc?

Tens foc?

A les set en punt es va encendre la cadena de so en un petit pis de Sant Francesc Xavier de Formentera, la capital de la petita illa, a la qual hom sol anomenar Sant Francesc, així, pelat. Mig adormida, la Montserrat premé 'snooze' al comandament per aturar momentàniament aquella barreja de notícies i publicitat que li anunciava un nou dia.

L'altra banda del llit encara feia olor a ell. Recordava amb delicades sensacions la nit anterior, i amb els ulls semi-aclucats observava el llibre de relats breus obert damunt la taula, unes ulleres, les dues copes de vi, els coixins del sofà escampats per terra i les espelmes consumides.

L'Iu, aquell escriptor singular que se'n tornava avui a Barcelona, s'havia deixat part de la seva ànima en aquell pis, juntament amb les inconfusibles ulleres blanques, aquelles a través de les quals els seus ulls blaus havien dit la tarda anterior, amb temorosa i dissimulada melangia, "em pots estimar?", mentre la seva veu deia "tens foc?" des de la taula del costat a la terrassa del bar Platé.

Es va passar tot el matí escoltant els seus pacients en un estat d'absència quasi contemplativa, assentint des de distàncies insulars a tots els problemes que li explicaven des d'aquell divan noucentista. A mitja tarda, després de llegir el correu electrònic acumulat de tot el dia, anotà unes quantes coses a la seva llibreta, digué a la seva secretària que es prendria la resta del dia lliure, que la setmana següent seria fora, i que s'ocupés de cancel·lar o re-programar totes les visites que ja hi hagués fixades.

* * *

(Dos anys més tard)

El cel immens, l'horitzó nítid de Migjorn, l'Aina jugant amb la sorra, el cos bronzejat de l'Iu estirat, adormit damunt la gandula. La Montserrat ho contemplava. Avui feia dos anys exactes i recordava amb tendresa tot aquell temps de teràpia a la persona que estimava i els incansables viatges a Barcelona. Obrí la seva bossa, tragué la vella llibreta i rellegí aquell email que una llunyana tarda havia transcrit des de la pantalla del seu ordinador:

"Ja he arribat a Barcelona. He perdut les ulleres i he anat tot el matí mig a les palpentes fins que no he arribat a casa i he recuperat les velles. Ahir vaig passar la millor tarda i nit de la meva vida. De fet, avui em sento com si hagués estat l'única tarda i nit de la meva vida. Tot el dia que porto una veu dins meu que em va dient que ja no m'interessa comprovar si puc decebre una altra persona, ni a mi mateix. Em diu que he tocat el centre del meu desconsol, que les irrisòries tragèdies del meu passat m'han trencat però no m'han vençut, i que tant se val qui ets o com has arribat fins a mi. Em diu que tu et quedaràs allà on ara crema la flama del meu dolor, que no passaràs de llarg, i que algun dia podré veure de nou la bellesa, cada dia, amb tu".

Barcelona, setembre de 2007

Relat dedicat al Toni, amic apreciat i recordat, antic company d'escriptures a l'escola de l'Ateneu Barcelonès. Un dels comentaris a aquest post és d'ell. Sempre es fumava un cigarret de la seva herba preferida abans d'anar a dormir. DEP - XIII·XII·MMIX.

Plenituds

John van der Berg sentia una immutable fascinació per les roses. Des de marrec havia après com ningú a cultivar-ne les espècies més esplèndides i a obtenir-ne els exemplars més formosos, i malgrat els incidents de la vida i el pas dels anys, aquella passió havia romàs intacta al seu interior.

Amb l’ofici de jardiner, John havia desenvolupat paral·lelament una curiosa habilitat mitjançant la qual era capaç de convertir les seves flors predilectes en qualsevol altra flor, depenent quina fos la petició del seu client en cada moment. Tot i que el que ell apreciava de debò eren les roses, Van der Berg mai no gosava dir que aquella era l’espècie que ell millor podia oferir, i s’havia vist abocat, dia rere dia, a utilitzar aquella estranya i màgica capacitat de convertir roses en tulipes, gessamins, lliris o gira-sols.

Cal dir que aquell poder de transformació demanava la implicació de molta energia vital, i que el pas dels anys, sumat al pes de la inseguretat per centrar-se en allò que ell podia donar al món, havien anat fent forat en la seva salut i en la seva força per dirigir l’empresa. El que un dia havia estat una petita indústria exportadora de bellíssimes roses arreu d’Europa, era avui un petit comerç annex a un reduït hivernacle que ell mateix gestionava sense cap companyia.

Un matí, quan John encara tenia forces per obrir la porta del seu negoci, aparegué un home que deia venir de Barcelona. En un to plàcid i tranquil, li explicà que era a Amsterdam visitant un amic, i que aprofitava la proximitat per anar a conèixer aquell jardiner, encuriosit pel fet que les roses que des de molt jove havia comprat cada any en una floristeria de la seva ciutat, durant la celebració més tradicional del seu país, i que duien la marca personal de Van der Berg, ja no tenien la incomparable força que havien tingut sempre. John no comprenia del tot aquella explicació ni aquella visita, però un cop més es disposava a obrir el seu cor a un nou client, qualsevol que fóra la seva petició, i servir-li les flors que demanés. Però va resultar que aquell visitant no volia res d'estrany, res de sofisticat ni rebuscat, res que no fos tornar a veure i olorar un ram d'aquelles senzilles i intenses roses de la seva joventut. El jardiner, reservat, s’endinsà en l’hivernacle i amb rostre serè, sense signe d’esforç, reaparegué passada una estona amb un grapat de les boniques flors vermelles.

El client pagà la comanda en silenci i, agraït, sortí de l’establiment. Van der Berg l’acompanyà.

Un cop fora, el visitant s’aturà, mirà de nou el jardiner i li demanà si tenia un moment per escoltar un relat molt breu que havia après d'un savi de muntanyes llunyanes. S’assegueren al jardí en un lluminós dia de primavera sobre les vastes planures holandeses. Fou una narració dura sobre el respecte per un mateix, sobre la confiança en aquelles capacitats úniques que a cadascú li són donades i sobre el preu de no seguir el propi camí. Quan acabà, el viatger olorà el ram de roses que s'enduia, mirà fixament Van der Berg, li donà la mà i marxà.

Pintura: 'Plenituds' / 40x120 cm / collage acrílic sobre tela (díptic). Propietat de la viniteca 'Al tanto que va de canto', Sabadell.

Fils retrobats

De vegades no sabem si la imaginació precedeix la realitat o si és a l'inrevés: la realitat ens fa activar la imaginació. Com deia Mark Twain, "tinc uns records fenomenals de les coses que vaig viure durant la meva joventut, sigui que van passar de veritat o no". O com col·locava David Linch en una de les seves obres mestres, "I like to remember things my own way ... not necessarily the way they happened", a Lost Highway (1997).

Un dels cops que he estat a Carcassona ho vaig fer en solitud. Aquest relat parla de volgudes i silencioses companyies.


Fils retrobats

Nil va entrar en aquell pub on una nit d’anys enrere, quan la seva parella més estimada encara formava part de la seva vida i feien viatges a ciutats mil·lenàries, havia desitjat ser solter per poder conèixer millor dues boniques periodistes que des de la taula del costat els parlaven amb aire juvenil i esperançat sobre sostenibilitat i la seva feina al Midi Libre.

Havia decidit repetir sol aquell viatge, tres anys després, començar de nou, exposant-se massoquistament a tots aquells escenaris on tan contingudament havia actuat en el passat, assaborint l’amarga mescla de penediment i compassió que sentia per aquell espantat adolescent que encara lluitava per deixar de ser.

Mentre retrobava tots els racons d’aquell simbòlic escenari, va adreçar-se a l’únic punt de la barra on hi quedava un buit per asseure’s i demanar. Va dubtar, però finalment optà per una copa de vi blanc i continuà mirant al seu voltant, recordant i prenent consciència que ja tenia el que havia volgut aquella llunyana nit: soledat i llibertat.

Un home amb aspecte d’artista frustrat va irrompre verbalment en aquell estat semi-absent, potser convençut d’haver trobat en Nil un company de barra amb qui compartir antigues penes i biografies perdedores. Molt begut, li parlava en anglès afrancesat d’algun viatge de joventut als Estats Units, o concretament al Soho de Nova York, o potser a cap dels dos llocs, perquè també parlava del Quebec. La música era alta i no se l’entenia gaire bé, però sí comprenia que aquell home l’havia pres per americà, i que amb els seus ulls derrotats havia vist en ell un tipus especial a qui acostar-se per pidolar, com cada nit, una última alenada de dignitat. Polidament, però sense ambigüitats, Nil va tallar la conversa i va seguir contemplant.

Al costat hi tenia dos executius que parlaven del clima irrespirable d’alguna empresa, mentre buidaven uns gots d’aquell licor anisat que en diuen Pastis. Semblaven parella, pensà, i prosseguí bevent, amb posat invisible, just com volia ser aquella nit.

Amb la mirada perduda en algun punt incert, recordant el dia d’introspecció que havia passat, sentí que la seva consciència retornava a aquella zona on se sentia més còmoda, a aquella zona on malgrat els esforços per renéixer de les cendres d’un adolescent cremat i cremador, la feblesa humana s’arrecera perquè s’hi sent segura: la repetició de les velles conductes conegudes. Òbviament, una noia havia entrat al local. Aparegué sola, amb aspecte d’escriptora, no massa destacada entre l’ambient ja una mica alternatiu d’aquell establiment. Vestia ulleres de disseny minimalista, duia el cabell curt, traginava tabac d’enrotllar, somreia segura (o col·locada) i dedicava mirades esporàdiques al seu mòbil a l’espera d’algun sms que semblava no arribar. S’obrí pas cap a la barra entre els dos executius, per demanar una Brugs blanca, i ell pensà que abans del vi blanc també havia pensat en demanar-ne una. Pagà i s’allunyà cap a l’escenari, on hi tocava una estranya banda americana a mig camí entre ZZ Top i Dizzy Gillespie. Ell s’aixecà, es ficà la jaqueta i s’hi acostà amb seguretat arrogant.

La cervesa blanca, els cigarrets enrotllats i les ulleres foren excuses per a les primeres paraules. Continuaren amb música, moviments d’avantguarda, Baudelarie i política, mentre escoltaven aquell succedani de bee-bop. I així fins que quatre o cinc cerveses més tard, el bar mig buit, l’olor a tabac refredat i un telèfon mòbil on ja no s’hi esperava cap sms, la banda va plegar.

Ella vivia en un apartament prop d’aquell decadent hotel que havia vist la tarda anterior quan passejava sota la pluja. Era un espai molt personal, càlid i ben decorat. Van contrastar alguns CDs de jazz, bossanova i chanson, van obrir una ampolla de Minervois, i es van obsequiar amb els primers petons en plena quietud. Moustaki impregnava les dues ànimes mentre els dos cossos es fonien en abraçades plenes d’aquella fascinant passió que només dos éssers lliures poden compartir amb completa noblesa. Nil li descordà el vestit i els sostenidors, sentint l’escalfor de la seva pell, resseguint amb les mans aquella nua esquena i aquells grossos pits. Els muscles es destensaven i els ulls es tancaven a mida que ell feia lliscar la seva mà per sota les calces d’aquella noia desconeguda, mentre oferia un llarg massatge als seus càlids i sensibles llavis, mentre introduïa dos dits dins el seu secret més humit. Ella respirava acceleradament i pronunciava dolces paraules que sonaven com a enigmàtic agraïment.

En aquell punt on encara sembla que els preliminars masculins ja legitimin la iniciativa femenina, ella li descordà els pantalons per jugar també amb les seves intimitats. Molt excitada però tranquil·la, olorant cada porus del seu pit i el seu ventre, va descendir cap a la seva cintura i el va llepar sense pressa, coneixent cada centímetre quadrat d’aquella ferma zona del seu cos. A l’habitació seguí acaronant-lo amb tendresa, llançant interrogants mirades de confirmació, amb aquells ulls alhora sensuals i innocents.

Jugaren i es desassedegaren de desig, i quan la passió semblava haver assolit el seu cim més evident, ell la penetrà amb cura, lentament, i ella s’escorregué, transportada, només sentir la seva gruixa fortalesa dintre seu, gemegant amb un lleu i imperceptible "oui".

Van fer l’amor molta estona, entre perfums d’encens i músiques distants, i van seguir xerrant, anònims en la profunda nit aubesa, fins que esgotats i complaguts es van adormir mig abraçats en aquella habitació d'algun carrer de la Basse Cité.

A les sis Nil es despertà, es vestí, contemplà el rostre adormit i distès d’aquella dona, la besà delicadament i marxà cap a l'apartament on s’estava aquells dies. Era molt fosc, i mentre caminava en la freda matinada, pensà que la por d’estar viu és quelcom tan sorprenent com la capacitat de resistir-se als destins no escollits. Els operaris del camió de la neteja recollien ampolles i uns papers, entre els quals una revista bruta i trepitjada. La portada parlava de la seva ex-muller, en un idioma que no li arribava al cor.

Carcassona, febrer de 2007