Robatoris

Diferents perspectives ...

Pep

Ja n’estic fins als collons. No puc més amb aquesta teràpia de merda que em va imposar el jutge. O surto ara mateix a veure què trobo o m’omplo l’estómac amb el pot de pastilles.

Quan fa vuit mesos vaig començar a assistir a les sessions ja em pensava que tot era una collonada, veient la tropa de pringats que venien feia temps i que no havien aconseguit res. Passo. No puc més. Necessito un pico i no tinc un xavo.

Avui podria fer allò que fa temps que penso. En lloc d’anar al centre comercial m’acostaré fins al polígon, a l’empresa on curra la meva dona, i si trobo el cabró del seu director, que guanya una pasta que t’hi cagues explotant a tot Déu, i a sobre es permet flirtejar amb la Montse, el molt fill de puta, l’estavellaré fins matar-lo i li fotré tot el que porti. Sé on aparca i per on marxa cap a casa. Simularé un cop fortuït, i quan baixi per veure què ha passat, baixaré jo també i li fotré de garrotades.


Lluís

Aquell vespre conduïa pensarós, sorprès per la resposta que m’havia donat la meva secretària feia tan sols uns minuts, quan li havia demanat que m’acompanyés a sopar el dissabte següent.

"Saps que estic casada, però el meu marit fa uns dies que està més violent que mai i m’amenaça amb deixar la teràpia i tornar a l’arrest domiciliari. Jo estic molt angoixada. Necessito esbargir-me. D’acord, vindré a sopar amb tu".

De sobte aquell impacte. Vaig baixar del cotxe per veure què li havia passat a l’home que m’acabava de picar per darrere, i abans no havia badat boca ja m’havia colpejat amb aquell enorme bat de beisbol. Mentre queia fulminat, tota la meva vida em transcorria pel pensament, tal com diu aquell tòpic del qual tothom parla sense saber ben bé si és cert. A mi em va passar, per bé que jo no m’estava morint.

Els mesos posteriors, al costat de la Montse, malgrat l’hemiplegia que ara em limita, m’han servit per entendre que hi ha coses molt més importants que fer-se ric treballant. Sé que ella ha passat per molt de dolor, que el judici se li va fer molt llarg, i que en algun racó del seu cor encara hi queden penes amagades, però penso que cada dia tenim l’ocasió de recomençar de la manera més insospitada.


Montse

Sento emocions contraposades. D’una banda, la culpabilitat d’allò prohibit, furtiu. De l’altra, la joia d’haver estat prou valenta per acceptar la invitació del director, en Lluís, un noi a qui admiro per la seva tenacitat i puresa de valors.

Mentre arrenco el cotxe i encenc la ràdio, revivint les paraules que havia estat capaç de pronunciar feia deu minuts, contemplo la grisor dels carrers apagats i trinxats d’aquell no-lloc industriós i pudent, impregnat del trànsit oliós de milers de camions que dècada rere dècada hi han anat deixant empremta sense cap finalitat aparent. Penso en la meva vida, en els anys que transcorren cada cop més ràpids sense deixar rastre, més enllà que el d’un cos que es panseix i que crida - ja cada cop amb menys força - que vol ser lliure.

Quan per fi arrenco i enfilo la ruta de cada dia, m’adono que alguna cosa passa just arribar a la cruïlla amb el carrerot que duu a la carretera principal. No entenc res. El cotxe del meu marit. El del director. Aquell que baixa amb un bat de beisbol i etziba un cop aterridor al cap d’en Lluís. Ell que cau com mort.

Després d’uns moments de quietud expectant, mentre observa el que acabava de fer, el meu marit s’apressa a agafar la cartera de la butxaca d’en Lluís, i en girar-se de nou cap al seu cotxe em veu a mi, sorprès. Clava la vista directament als meus ulls. Té aquella mirada de boig que tan bé conec, d’odi infinit. Tremolo, incrèdula. Em sento atrapada en una situació incomprensible, però de sobte noto que m’envaeix un sentiment profund de ràbia; ràbia contra tots aquells anys de plors en silenci i d’injustícia silenciada. Trepitjo l’accelerador a fons i en menys d’un segon enclasto mortalment el meu marit contra el frontal del cotxe. El xoc es tan violent que em desmaio, i mentre se m’ennuvola la vista escolto la paraula llibertat, pronunciada per una nena petita la veu de la qual identifico perfectament.

Barcelona, febrer de 2008