Frank

En Frank podria fer com Bukowski i dir que odia els freaks, els okupes, els sudaques i els romanesos: "aquests tios arriben aquí i a la que guanyen quatre cèntims honestament o deshonesta es tunegen el cotxe i se’t pugen a les barbes". I de fet en Frank creu que de debò odia tot això.

En Frank ha estat en pensions de mala mort i en albergs impossibles. Ha recorregut les autopistes de l’ànima en solitari i ha estimat totes les dones que vint vides sovint no estimen.

En Frank no ha triomfat encara en les catedrals de la vanitat capitalista, però creu que és això el que cal fer a la vida (sense valorar el tip de follar que es fan alguns). Creu també en el somni americà, però el seu és un somni amb estones de Konigsberg i Warhol, de Ginsberg i Hopper (inviable, diuen) ... I es tempta amb projectes de princesa i espinguets, mentre s’angoixa amb els primers indicis de la inaturable extinció fatal. Sap que el seu cos és mortal, però quan rep algun avís ell mira cap a una altra banda.

En Frank és fatu, sí. Transpira ràbia per no haver estat admès al club dels poderosos, i mira de dissimular que en realitat és part de la massa anònima prodigant disfresses usurpades a na Salut Mental. Té ganes de viure, encara, però la seva actitud és la del mal perdedor que ni es recupera ni paeix la derrota.

Avui, com ahir, la Gran Ciutat el contempla, i ell corre i corre, estúpid, perdut en una habitació feta a mida.

Montsià, juliol de 2008