Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Words from the Wilderness (5)

Aquesta regalada visió sobre tot això en curs. Llegit. Gràcies de nou, JFiM, i una pregària més per a tu.

—"La resposta rau en la nostra volonterosa acceptació de les circumstàncies no desitjades i desafortunades encara que ens aferrem a una esperança radiant; la nostra acceptació del desencís finit encara que ens aferrem a una esperança infinita."

—"És honradament que us heu d'acarar amb els vostres somnis esmicolats."

—"Col·loqueu el vostre fracàs a primera línia del vostre esperit i mireu-lo cara a cara."

—"Aquesta no és l'acceptació llòbrega i amargada del fatalista."

Words from the Wilderness (4)

Pep, Josep, des d'una sòlida admiració i una massa breu amistat ací a la Terra, volia deixar-te, per a aquest lluminós camí que ara prossegueixes, una primerenca i discreta composició japonesa:

Per ser-ne la gènesi
Per ta sedosa partida
Lloança autumnal.

13 d'octubre de 2023.

Words from the Wilderness (3)

Tal vegada de res no és efemèride, mes, avui fa tres anys, vinc de reservar l’apartament nou, bocí de vila antiga. Vindré a compartir amb tu, a retrobar inèdites i encalmades mirades vers l'infinit. Vindré a donar-te benèvolament mes incansables mans. Pren-les, estimada —pensaré—, són teves; tot és teu, enllà ara ja de cruïlles esverades en ciutats de cors endurits.

Tu ets el núvol, l’horitzó, la ploma, el llapis, els pinzells, les espàtules, els pigments, la tinta, les ungles, els dits, les pàgines en blanc, la fusta virginal d'una successió d'expressions on s'emmiralla i refulgeix, doncs, el recompromès propòsit de ma vida.

Cap silenci no preval sobre una tendra mar

        de llums tramuntanals.

Nostrat oceà

de mots i de paraula. 

Versos escrits pocs dies després, en retornar d'un fugaç i senzill viatge plegats. Nosaltres. El blau. El rínxol d'uns savis cabells voleiant damunt del Montgrí. L'eternitat d'un adorat somriure a l'altre extrem d'una digna taula que algú ens ha parat per sopar. El perfum d'un somni càlid i lleial que abandona la mandra sobre uns llençols encara electrificats.

Ja cessava d'assajar aquestes modestes notes en present, lletres i llibretes d'un diumenge tardoral, quan davallant del cim s'ha girat un aire franc i nu, a través del qual potser un minut més tard mos llavis han besat i acaronat secretament tes parpelles de papallona, adés cluques, ara descloses. Sempre amades.

XM, Sant Llorenç del Munt, 24 de setembre de 2023.

Words from the Wilderness (2)

Sense un branc on posar-se

Enmig d'un camp

Canta un ocell.

Matsuo Kinsaku Bashō

Ueno, 1644 - Osaka, 1694.

Translated with love.

Verses for you.

Words from the Wilderness (1)

L'aparició d'aqueixos rostres en la multitud:

Pètals sobre una branca

Negra i humida.

Ezra Pound

In a Station of the Metro

New York, 1913.

Translated with love.

Verses for you.

Al Cap de Port

Al Cap de Port

Volia estar segur d'arribar a tu;

bo i encaminada ma nau quedà atrapada

en certs amarradors. Sempre fermant

i tot seguit decidint marxar. En tempestes i

al capvespre, espirals metàl·liques de la marea

mos braços insondables prenent, incapaç sóc

d'entendre les formes de ma vanitat

o bé vaig ferm a sotavent, timó polonès

en mà, sol que s'enfonsa. A

tu ofereixo mon casc i la corda rosegada

de ma voluntat. Els terribles canals on

el vent m'empeny contra els bruns llavis

del canyar no queden del tot enrere. I tot i així

confio en el seny de mon vaixell; i

si s'abisma, pot ben ser en resposta

al raonament de les eternes veus,

les onades que m'impedeixen d'arribar a tu.

Frank O'Hara

To the Harbormaster

Meditations in an Emergency. Grove Press, 1957, New York.

Translated with love by XM for MFC / SHK.

Hope Gap

Last scene text:

Comencí creient que us podria salvar, mes, al final, honorar-vos és tot el que puc fer.

Mare, primera d'entre les dones; calidesa i confort meus, seguretat meva, orgull meu; tu ets aquella que vull complaure. Ets aquella de qui en vull l'elogi. Pare, primer d'entre els homes; mestre i jutge meu, l'home que sé que esdevindré.

Us feu grans, ara. Per davant meu aneu encara, com anireu sempre més avançats en el camí. Perdoneu que us necessiti forts per sempre. Perdoneu aquesta por meva a la infelicitat vostra. Tal com vós patiu, així jo he de patir. Tal com vós resistiu, així jo he de resistir. Agafeu-me les mans i caminem per l'antic passeig una darrera vegada, i, tot seguit, deixeu-me anar.

I began by thinking I could save you, but in the end, all I can do is honor you.

My mother, first among women, my warmth and my comfort, my safety, my pride, you're the one I want to please. You're the one I want to applaud me. My father, first among men, my teacher and my judge, the man I know I will become.

You grow older now. Still ahead of me as you'll always be forever further down the road. Forgive me for needing you to be strong forever. Forgive me for fearing your unhappiness. As you suffer, so I shall suffer. As you endure, so I shall endure. Hold my hands and walk the old walk one last time then let me go.

Hope Gap (2019)

Directed by William Nicholson.

With Annette Bening, Bill Nighy, Josh O'Connor, Aiysha Hart. 

Translated with love by XM to MFC.

XV-XI-XXII

XV-XI-XXII

Esguardava soliua l’horitzó
I viu refulgida la nena que somií
A l’encop que besava mos fills
Mentre elevar-se els atorgava.

Fui mainada
Fui matriu
Benignitat
Origen.

I senzilla enaltiré
Immutablement avui
Qui guardarà
Constant i tothora
Mos dos majors minyons.


XM to MFC.

II f XVII

II f XVII

Home i dona tan promptes emergien
Tendra minyonia en veïna mirada enrere
Tan sols.

I així
Commemoracions
Celebracions
Natalicis.

Pocs discorren sobre ella
Ni exalcen l'antiga
Sensata matriu.

Sos ulls un instant s'han posat damunt teu
I ta breu carícia concebies eterna
Innocent.


XM 15.XI.2021 to MFC.

(through flower bouquet four days later)

Absència de plany

Agrair la presència, quasi de passada, en aquest punt del vespre on l'evident contracció de la llum ens adverteix que l'estiu inicia, sense pressa, el seu comiat. Evocar, després de reconèixer. Caminar per la platja i discernir si és prudent entossudir-vos a conviure amb el patró tradicional de trobada, àpat i converses, on el centre és irremeiablement, sense treva, l'apassionament i efervescència de microrelats sobre els propis plançons de cadascú. Hi ha l'anhel de pertànyer i donar-se fins al final dels temps, i hi ha ceguesa fragmentària. Mirar cinema americà a casa durant tòrrides nits de vacances estivals. I llegir novel·la europea davant d'un estany intemporal, amb aquell malva de la tarda (diries glossant un poeta forà) que dóna reialesa a la bella sumptuositat d'alguns parcs. Narracions originals, o reescrites, o posades en escena, tant se val. Finestres, al capdavall. Córrer, enfilar-se per camins i voreres que no duen necessàriament enlloc, més enllà del plaer de desentenebrar momentàniament un organisme que tendeix a la decadència, lenta, si bé implacable. Bastir nous deures i pregar gràcia. Adonar-vos que desitgeu viatjar a través d'aeroports apaivagats, asseure-us i observar la quietud des d'una terrassa assossegada de cafè antic, on acaronats per una brisa cordial recordeu, tal vegada, l'excés, la desmesura, la intemperància que vàreu poder presenciar de prop.

Estiu de 2018.

El pàrquing

Fa set anys, avui no era un dia tan fred a Barcelona. Vestia d'executiu, d'un blau gens habitual, corbata de to rogenc, i suposo que duia un somriure vigilant als ulls. Venia d'on venia, d'un túnel estret, d'asfalt imprevisible i il·luminació raquítica. Aterrava en un pàrquing ampli, despoblat, net, enigmàtic. Entrefosc, entreclar. 'Ets el nou cap de màrqueting? T'esperàvem!' Gràcia, bellesa i delicadesa, tot de cop. No és possible oblidar-ho, tal com sóc conscient d'on sóc ara i de com es projecta un espaitemps en l'altre. D'aquí estant, estima i tendresa infinites. Viciat i deficient com fui en moments clau. Llum, traça i elegància renovades per a carreteres venidores, i aquell motor poderós à l'époque, que no era només meu.

Esperança

Un despertar llunyà. Carícies distants. Records de gests i converses fugaces, noves, vulnerables. Ànimes que es busquen. He llepat els teus dits i he guardat l'olor de la teva humitat suau i profunda. L'esperit queda a les fosques quan s'interromp la possibilitat de donar. I en el negre paisatge s'albira el fràgil llumet de l'esperança, sempre enllà, sendera endavant, i potser disposo d'unes cames encara fortes per seguir caminant.

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Fins a quin punt

Intermittent reflection, II

(him)

Passeja per aquells carrers que solia recórrer quan era infant i adolescent, i hi observa, com li passava sovint, l'eternitat i la constància del canvi. Una petita ciutat, el seus encants, les misèries menudes, la seva gent, canviant, per seguir sent, en bona part, allò que tothora foren.

En un moment puntual para compte d'aquell immoble fins aleshores invisible. L'esguarda no pas més de mig minut, però deixa que cada engruna de la seva consciència s'impregni del binomi goig-desconsol d'algú al cor del qual encara hi batega, sens dubte, el ressò dels somnis d'un projecte vital, senzill i generós, que s'esmicola injustament entre les parets i el mobiliari d'aquell no-lloc, l'anònim i banal munt d'elements arquitectònics que té al davant.

Il·lusions, hores d'espera, solitud, somriures, silencis infinits, memòria, velles passions, menyspreus, petites vides, començaments, matinades, abandó, aparent mentida.

Circumstant, es demana fins a quin punt en algunes biografies hi pot sobreviure el noble alè de lluita per tornar a sentir-se digne i ple de fe; o fins a quin punt, en l'erm horitzó posterior a certs cataclismes emocionals, ja mai més no hi brota res que no siguin mers impulsos més o menys sincers, voluntariosament joiosos, si bé durament mutilats per la densa i anihiladora ombra de l'inconscient pragmatisme quotidià d'una existència modèlicament suburbana, amb el bri d'encongiment propi d'un territori i d'uns temps com els nostres, desreferenciats, on el compromís i la genuïna llibertat ennoblidora són tan sols una amable impostura, record d'un passat evolutiu massa inconnex i derrotat.

Fins a quin punt.

En veritat, comprèn, no és ell qui té la resposta d'aquesta qüestió.

Situa de nou la mirada vers el final del carrer. Marxarà cap a casa, i pel camí pensarà que, en arribar-hi, potser voldrà pregar per l'esperança d'una saviesa salvatge, perseverant; i recordarà, exactament, un tema d'aquell duet danès que una vegada li digué a cau d'orella, en la foscor boirosa d'un concert nocturn la nit abans d'agafar un vol cap a Lió: 'Nothing is what it seems, but dance now, even if it is the last time'.

P.S. Res no és el que sembla, efectivament, però per què no podríem ballar ara, amb fe gran, fos la darrera vegada o la primera d'un milió per venir, amb tu?

Actualització 2023: relat breu inclòs a 'Brickyard Therapy' (p 67), Xavier Molina. FXMiP Editor, Barcelona, 2022.

Prudència

Fa unes setmanes vaig penjar aquest clip en una xarxa social. Aquesta tarda, més enllà de compartir un treball musical d'una banda admirada, volia escriure'n mitja reflexió.

Segons els autors, les siluetes que hi apareixen ens vénen a dir en codi Morse:

—Quins són els teus sentiments?
—Tant se val el que jo digui; allò que importa tan sols és com tu et sents.
—Necessitem comprendre que les paraules són irrellevants.

Varúð, es diu el tema. Prudència en islandès.

Quan les paraules s'allunyen, sembla venir a dir l'escena, res no queda que ens ajudi a comunicar-nos tret d'aquest desesperat, quasi agonitzant codi substitut de la veu parlada.

Bé ... I si, posem per cas, algú molt concret, sense paraules, volgués resseguir infinitament el teu cos amb el tacte o la mirada? I si algú volgués dur la teva joia allà on no l'ha duta mai ningú? I si algú volgués abraçar-te fins que els astres deixessin d'orbitar? ... Quina llum tremolosa podria comunicar-te aleshores uns aitals desigs, una semblant fascinació, unes similars "imprudències"?

Els nostres rostres, si bé conjunturalment llunyans, són potser alguna cosa més que obscures siluetes retrocedint en l'horitzó. I quan la sinceritat falla o s'esdevé un error, tanmateix, ens resignem fàcilment a la falta de llum, i ens enretirem, deixant-nos caure de nou en la foscor, on finalment ens rendim al silenci. Però malgrat les anomalies i excessos presents al nostre voltant, les tregèdies biogràfiques o l'allunyament involuntari de Déu, de vegades reaprenem a reaccionar a la manera més atàvica, original, i readmetem la llum als nostres cors, i la paraula ferma. Un paisatge dantesc i rocallós esdevé, si volem, la immensa planúria d'un amor i compassió quasi introbables als nostres dies, i ens adonem que mai no havíem perdut del tot la saviesa per protegir la fragilitat d'un sentiment noble, i saber-lo nostre, sempre.

Barcelona, tardor de 2016.
'What hath God wrought!', les primeres paraules que es van transmetre telegràficament, entre Baltimore i Washington, per Samuel F. B. Morse, al 1844. 'Això és el que Déu ha fet!', del Llibre dels Nombres, a la Torà, i, per tant, a la Bíblia.

Intersecció

Dies després de llegir a la pantalla unes línies sobre sants i felicitacions, de la sala estant, abaixa el llibre i a través dels finestrals diposita un esguard absent en l'entropia d'una qualsevol escena urbana. Seqüències ordinàries i prosaiques superposades a la intuïció d'un gest impensable mesos enrere. La memòria emprèn, en aquell precís moment, un pelegrinatge espontani cap a un temps antic, i s'atura en un indret arbitrari però no casual; un lloc fora del present, i alhora un espai identificable, efectiu, en el record. Hi ha ambientador de local, mosaic blanc i negre, butaques roges i dobles, videoclips, un billar, faldilles, quadre escocès, un perfum sedós, dues ampolles damunt d'una taula i el tacte i el parlar més inexplicablement benignes i delicats, allà, just a tocar seu. Retorna, i amb la mirada encara llunyana, pensa en Wim Mertens a The Paths Not Taken. Els camins que mai no vàrem prendre. Encalmat, recreant-se en el misteri de la immensitat d'aquell apartament, s'apropa a l'estudi, pren un llapis, escriu alguna frase i dibuixa uns primers esborranys.

Tardor 2016.
L'homme, demain, visitera peut-être les planètes nos voisines. Mais quel sera le contenu de cet homme?

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Suzanne

La Suzanne ha passat una vetllada agradable. Entre d'altres al·licients, ha gaudit novament d'aquelles papallones que tant li agraden fent-li pessigolles a l'estómac, just al moment dels petons de comiat, un instant final tan dolç com les caipirinhes que han compartit amb en Thierry.

Torna cap a casa. La seva parella l'espera i no vol excedir-se amb l'hora d'arribada. Teòricament s'ha trobat a mitja tarda amb una amiga per fer un tomb i una cervesa per la Ribera. De tantes vegades com ha relliscat en qüestions de lleialtat, ell en desconfiava cada cop més, però d'un temps ençà, com per una bondat —o ingenuïtat— pregona que sobtadament ressucita en el seu interior més estoic, ha decidit oferir-li marge de nou.

Ella no estima ningú, i la seva vida sembla que no té sentit ni plenitud si no cultiva la multilateralitat de relacions, si no manté oberta de bat a bat la finestra per on entra el goig de seguir sentint-se una jove bella i desitjada, a qui cap home no gosaria mai tornar a abandonar. Aquella mateixa finestra per on un dia, no gaire antic, va escolar-se una tramuntanada d'aire pur, desconegut.

Avui, tanmateix, esfondrant qualsevol feble bastida de confiança renovada, un cop més, ha mentit, i ell ho copsa de seguida, només de sentir-la, veure-la i olorar-la. A aquestes alçades del seu trajecte vital i educatiu és una mena d'alliberat de les passions masculines que solen obcecar la intel·ligència, conegudes popularment com gelosia o possessivitat. Molt més enllà d'això, comprèn veritablement els neguits interiors de la Suzanne, des del primer dia que la va veure, perquè per als seus ulls observadors ella és un cas particularment transparent d'inquietud interior infinita per perseguir la novetat d'elements materials i humans que procurin desactivar narcòticament una por atàvica que ell no acaba de poder descriure però que atribueix a alguna circumstància associada a la infantesa, a la desaparició del pare i a la gestió de la resta per part de la mare. No necessita, per tant, autoconvèncer-se que amb ell tot acabarà sent diferent, pel fet que ell sigui especial o perquè a ell sí que l'estimarà. No ho necessita. Ell ja va tenir clar fa temps que la diferència entre actuar segons patrons adquirits en la infància i una nova manera de fer no la marcarà pas ell, sinó necessàriament una profunda i valenta reflexió per part d'ella, un treball pendent de fer, que finalment li aporti llum i enteniment sobre el territori ombrívol i borrós de l'ànima on malviuen actualment els principis, valors i empatia de la Suzanne.

Només li ha calgut apropar-s'hi per deduir el colpidor artifici de les seves explicacions. Uns sentits bàsics mínimament atents i l'ànima mínimament oberta són suficients per comprendre que el relat d'una simple vesprada amb una amiga i la realitat perceptual no podien ser compatibles.

Troballes com aquesta són situacions per les quals ja ha passat unes quantes vegades amb ella, i per tant ja no se sorprèn de la seva pròpia reacció: una mescla de discreta i silenciosa indignació, i alhora de tendresa davant la necessitat de felicitat d'un altre ésser humà que cerca fugir d'un patiment subconscient que no entén, per vies que es podran jutjar equivocades, però vies, finalment, per continuar perseguint els propis somnis.

Sent dolor, és clar, però sobretot sent la tristesa de la rendició, de la resignació. A hores d'ara, gairebé dos anys després de començar a veure tots aquests símptomes en ella, després de l'aparició de nous desconeguts connectats en xarxes socials, després de veure-la cultivant vincles inexplicables amb ex-parelles, després d'observar-la intimar amb companys de feina, després de dedicar hores i vesprades a comprendre-la i enraonar-ho, i fins a l'extrem d'ajudar-la a trobar un bon doctor de l'ànima i acompanyar-la a alguna de les sessions, després de tot això, nota com s'enfonsa en la pròpia melangia. Aixeca la mà i demana aire, però en realitat no hi ha ningú a l'altra banda.

Estiu 2016.
Adaptació d'un text originalment escrit la nit del 23 de gener de 2013.
It takes a strong person to say sorry, and an even stronger one to forgive (oneself too).

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'