Showing posts with label Pintures. Show all posts
Showing posts with label Pintures. Show all posts

September 27, 2017

Exposició 'Memòria d'un dol'



Finalment exposo aquesta col·lecció. Concretament a Barcelona, a la Claret, una llibreria-espai que potser coneixeu, enfocada a la transmissió de valors humanístics. La seva sala de conferències i exposicions, 'Pere Casaldàliga', és un lloc agradable i senzill on hi podreu veure reunida una sèrie molt íntima que he anat fent els darrers dos anys; vuit peces que potser us inspiren algun interrogant afable i estimulant.

De vegades, si no hi han actes, tenen la sala poc il·luminada. Demaneu sense timidesa que us obrin els llums d'exposició o bé feu-ho vosaltres mateixos (un interruptor al fons dret de la sala que hi diu "llums"). Val la pena.

Moltes gràcies i desitjo que gaudiu molt si us hi acosteu en algun moment durant aquestes properes setmanes.

Del 5 al 31 d'octubre del 2017
Carrer de Roger de Llúria, 5
08010 Barcelona

 

July 11, 2017

Épilogue



Encara de vegades somnio i em llevo entre la boira del dol, breument; tot just m'adono que la vida m'ha regalat un nou dia, comprenc que només podem seguir contemplant els immensos horitzons que ens aclaparen en l'eternitat de l’avenir, i persistir en el camí. No sabem del cert on, ni quan, ni com serà el nostre proper punt d'arribada, però en aquest indret present, des d'un reposat perdó de l'ahir, sabem que no perdrem mai més l'atenció en aquell demà diligentment escollit, per saber-nos una mica més insubornables en l'avui.

Épilogue (fragment en escala de grisos)
Estiu de 2017
Acrílic sobre fusta, 122 x 88 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol' (peça final i tancament)


Amunt, ànima forta. Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

El pi de Formentor (estrofa final)

Mn. Miquel Costa i Llobera, Mallorca, 1875

October 7, 2016

Celobert



Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

August 27, 2016

Rothko

Markus Yakovlevitx Rotkovitx (1903-1970) i la seva família d'origen jueu arribaren de Letònia a Ellis Island al 1913, i un cop passada la porta obligatòria d'admissió al Nou Món es desplaçaren a Oregon. Anys més tard, Markus retornaria a Nova York per instal·lar-s'hi fins al final dels seus dies. Per trencar el vincle semita, adaptà el seu nom a Mark Rothko, simplement (correcte, el pintor americà que segur que coneixeu), i malgrat el seu poc interès a ser adscrit en cap moviment artístic, fou catalogat per la crítica com a expressionista abstracte, al costat de Pollock, Gottlieb o de Kooning, entre d'altres. Després d'una evolució particular plena d'influències avantguardistes europees, fou capaç de fer coses com el Núm. 14, que he pogut admirar al SFMOMA. L'abstracció pictòrica on he anat arribant des de fa uns anys no s'explica per si sola mitjançant taques de colors autosuficients. Necessito, a diferència d'un dels meus referents més valorats, recolzar en el relat, el paisatge interior, que exterioritzo per a qui vulgui observar. Dijous al vespre vaig acabar una peça que gairebé tanca un cicle, un període, una memòria d'un dol personal, un relat borrós i concret alhora, que deu tenir punts de contacte amb tants altres dols que desconec (potser els teus, que em llegeixes en aquest moment). I ho dic ara perquè em sembla que les properes setmanes voldré explicar un episodi més, pintar una peça a tall d'epíleg, i tancar per sempre.

Estiu 2016.

August 25, 2016

L'amour promis



A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

May 20, 2016

L'Onada (The Wave)



Hi hagué un temps en què ell li demanà que marxés de casa, que s'instal·lés al pis de sa mare i dediqués unes setmanes a comprendre si podia fer les coses d'alguna nova manera, amb ajuda externa o sense. Eren temps de trucada diària i de respostes amb 'petjadetes' per WhatsApp, que ella deia que simbolitzaven algun dels animalons imaginaris que compartien, el qual, metafòricament potser ja s'acostava per sempre més a un moment de definitiva honestedat, veritat i sinceritat. Però aquelles petjades, com tantes altres promeses, mai no arribaren, en realitat, enlloc. Ella tenia totes les seves coses a casa, i passava regularment a buscar el que li feia falta. La roba bruta la solia deixar allà, i ell la rentava, la plegava i la desava al seu lloc, a l'habitació-vestidor que un dia havia muntat només per a ella. Quan obria la rentadora, com sempre, hi trobava aplegats per la centrifugació petits manyaguets de cabells al peu de la comporta. Avui formen part material de l'onada convulsa que, caòtica, al final tot s'ho havia acabat enduent, excepte una insòlita capacitat per a l'amor ferm i transparent, que pot resistir fàcilment, fins i tot, aquests fenòmens geològics.

L'Onada (The Wave)
Primavera de 2016
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 69 x 72 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

December 26, 2015

Hommage



Després d'una visita a casa d'un amic seu al Château de la Brunié, a prop de Tolosa de Llenguadoc, intuïtivament va començar a deixar que entressin a casa tot un seguit d'éssers imaginaris en forma de peluixos físics, però també en forma de teatralització i prou, incorporis. Venien a omplir el buit d'incondicionalitat i lleialtat que per alguna raó (possiblement soterrada en la infància o adolescència d'ella) a ell no li podia donar, i que ella tampoc no sabia rebre amb confiança i veritable agraïment. Ell podia ser enganyat de manera continuada des de ben al començament, no pas amb un esperit de mantenir dobles vides ni una seducció constantment consumada amb altres parelles sexuals puntuals, sinó un engany fruit d'una absoluta impossibilitat de compromís, una traïció amb esperit de negligència sentimental, una mena d'abandó afectiu preventiu, permanent, anticipat, abans no ser, de nou, abandonada per la figura paterna subconscient. Per contrast amb el company mentit, ignorat, desatès i humiliat, els amics imaginaris eren estimats d'una manera completament fidel, tendra, sincera, incondicional. I a la inversa, ells permetien alhora fer-li arribar, canalitzar cap a ella, l'amor veritable que per aquella via sí que era capaç de rebre. I ell ho observava tot plegat, i ho cultivava, a fi de dotar-la d'aquell afecte extraordinari que pel vial, diguem-ne, humà, no li arribava. I es compadia dels dos, sense condemnar, estimant-la amb la tendresa de sempre. D'entre tots aquests éssers, qui assumí el paper principal, el seu alter ego per antonomàsia, fou en Mofie. De la seva mà, arribà un nadal. Un simple i preciós lèmur que permeté fer-li arribar tant d'amor, ... i que, fidel fins al final, com ell mateix, restà tot sol després del diluvi.

Hommage
Hivern de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Roser Cabanas (Barcelona, tardor del 2016)

December 7, 2015

Comiat particular



Et vaig pintar durant uns dies de recés al Montsià. Entre núvols amoscatellats i una solitud estranya, un text rabiüt em vingué al cap, un que començava amb "L'orgull, l'arrogància fastigosa que aixafa tota bellesa, ofega la tendresa i silencia la poesia ...".

I d'allà, sense treva, amb dures pinzellades i un munt d'esquitxos a les parets, com tot sovint em passava en aquella època, vas venir a fer companyia a qui d'aleshores ençà volgués sentir la teva força.

Has estat exposat en galeries i també a casa, a Barcelona, i aquests dies, de la mà de la teva nova propietària senienca i del teu curós emmarcador tortosí (a la foto), retornes a aquesta terra encara tan desconeguda per la majoria. Sembla que segueixes tenint coses a dir a qui et vol contemplar sense pors. Bon viatge.

Atac sense crosses, 2009.
Oli sobre tela, 184x73 cm.
Adquirit per Mercè Giner (La Sénia).

October 17, 2015

De Provence à l'infini



Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

July 25, 2015

En pays de Mistral



La propera pintura parlarà d'un preciós futur malmès, explicat a partir de la bonica excusa inspiradora d'un viatge molt especial a Provença ...

À Sainte Hélène
Nous y trouvions paix
Des nouveaux petits amis
Près de l’eau
Et une lumière calme
Non-prétentieuse
Comme purifiante

July 24, 2015

On The Road, inici d'un dol



Entre tantes memòries, aleatòriament, recorda avui com sortia a acomiadar-la cada matí des de la terrassa de casa, quan ella passava amb la moto en direcció a la feina. Mirava, i quan la veia aparèixer, ella ja mirava també cap a ell. Li feia un adéu aixecant el braç, potser fent volar un petó, que ella li retornava, i la contemplava desaparèixer avinguda avall, vers el front marítim. Cada jorn, sense excepció. Amor pur, activat el dia que l'havia coneguda, a la feina, el primer matí, la primera persona amb qui Déu el va creuar a la penombra d'un pàrquing silenciós, discret, ample i net, com l'amor que desenvoluparia per ella en els anys a venir. Aquest darrer Sant Jordi, anys i feines després, ell s'acostà a dur-li la rosa en mà al seu despatx. No era l'única rosa que havia rebut. Setmanes més tard, ella marxava a la República Dominicana i aquell món meravellós es trencaria en un milió de bocins. I després de la presagiada tempesta, la tristesa, el silenci, el llarg dol que comença. Trencat, li caldran breus idees textuals al voltant d'allò que malenconiosament l'inspiri i li permeti cicatritzar un dany despietat, bàrbar, intens. Vol pintar-ho, aturar-s'hi un moment, silenciar el plor i el xivarri interior, tancar els ulls i respirar. 'On the road' és l'inici. Un text escollit de Jack Kerouac que ell ja havia tractat fa anys amb motiu d'una magnífica escapada estival als Estats Units, i que li fa pensar en punts d'arribada provisional, en maletes gastades pel viatge fet fins ara, i en la concitadora, incerta, partida cap a un destí intacte, id est: no tocat.

On The Road
Estiu de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Cristina Bubé Casas (Girona, tardor 2016)

June 1, 2012

Arquitectura Estàndard



Algunes arquitectures amoroses sobre les quals recolza tota una vida emocional i un projecte de llarg viatge no són com les altres. Són molt poques però n'hi ha. Són, diguem-ne, estructures brillants, rares, inabastables. La resta és l'estàndard, és a dir, allò autoritzat o reconegut com a exemplar o model de correcció. Altrament dit avorriment, déjà vu. És possible viure en una altra banda, m'han assegurat els sentits. Aquest cop volia pintar la norma de l'amor. Un altre dia provaré de copsar la raresa (potser com a fita filosòfica).

Arquitectura Estàndard, maig 2012
Oli sobre fusta (díptic), 120x49cm
Adquirit per Ester Ponsico Sabarich (El Prat de Llobregat, tardor 2016)

September 10, 2011

Participació a la 4a Ruta de l'Art

La incansable Anna Mª Constanseu m'ha convidat a participar a la Ruta de l'Art, que organitza des de fa 4 anys a la seva estimada vila, Castelló d'Empúries. Hi tindré 3 obres exposades entre un munt d'altres pintors i escultors. Per als que no coneixeu la Ruta, us recomano que vingueu a veure-ho. Castelló i el muntatge que veureu valen la pena.



February 28, 2011

Exposició a l'Empordà

Diumenge vinent s'inaugura una exposició meva a Castelló d'Empúries, a l'Hotel Gallery - Casa Clara. Aquí deixo la invitació per a qui vulgui venir. Espero que us agradi!

January 8, 2011

Lluna, cortina, presència



Ets tu qui estima; tu qui destrueix. Tu qui l’art desclou; qui busca el ramat. Tu qui es cuida; qui es deixa. Tu qui centra l'esperit; qui llisca cap al caos. Tu qui fuig a muntanya; qui s’omple de ciutat. Tu qui pragmatitza; qui somnia. Tu qui brilla; qui s’apaga. Tu qui gosa; qui tem. Tu qui neix; qui s'extingeix. Tu qui respira; qui s'ofega. Tu qui dorm; qui vetlla. Tu qui coneix; qui ignora. Tu qui creu; qui dubta. Tu qui treballa; qui divaga. Tu qui s’habilla; qui s’estripa. Tu qui comprèn; qui detesta. Tu qui encisa; qui vomita. Tu qui vola; qui s’amaga. Tu qui comença; qui abandona. Tu qui plega; qui roman. Tu qui catalitza; qui saboteja.

Lluna, rostre visible, rostre ocult.
Ets tu i no ets tu.
Presència, ergo hi ets.
Però qui ets? ...
Ets tots els rostres.
Ets qui ets, i qui no ets.
I així, ets.

Lluna, cortina, presència
Oli sobre fusta, 136x115cm, 2010
Sèrie "dealing with nonsense"
Adquirit per Estel Martin, 2011

October 9, 2010

Plenituds a l''Al Tanto que Va de Canto'

"Plenituds"

Collage acrílic sobre tela (díptic) / collage acrílico sobre lienzo (díptico) / acrylic collage on canvas (twofold) / 25x120cm / 2007 / sèrie 'Picto-Relats'.

Exposat a l'espai gastronòmic i enoteca 'Al Tanto que va de Canto', al carrer Sant Pau 37 de Sabadell.



October 2, 2010

The Sister Project



Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich

September 5, 2010

Exposició a l'Anna Ferrer de Sabadell

L'emprenedor i amic Miquel Colomer m'ha convidat a inaugurar el seu nou 'Espai Expo' al local Anna Ferrer de la Carretera de Barcelona, a Sabadell. Espero que us agradi l'obra exposada.


September 4, 2010

Exposició a Sabadell

El proper dia 23 s'inaugura l'exposició conjunta amb la Marta Llobet a la galeria Traç d'Art de Sabadell. Tothom hi és convidat i espero que us agradi el que hi porto.

August 27, 2010

Segones Oportunitats



Obria, tancava i reobria armaris, calaixos, capses, carpetes, bosses i necessers; encenia i apagava llums; entrava i sortia de les mateixes habitacions on ja havia entrat repetidament, i cercava sota taules, llits, cadires, butaques, sabaters, escriptoris i xifoniers; regirava butxaques d’abrics, jaquetes, pantalons, xandalls, pijames, camises, batins, barnussos i americanes. Res de res. Fins i tot revisà el timbal de la rentadora, amb l’anhel de descobrir-hi restes semi-destruïdes de la butlleta. No res.

La desesperació s’apoderava de tot el seu esperit a mida que s’extingien les probabilitats de retrobar el, diguem-ne, salconduit cap a allò que ell i una immensa majoria d’éssers humans convindrien que és la felicitat quasi completa. Li costava concentrar la mirada, i en aquell moment en què la roba xopa ja se li enganxava a la pell i les tremolors de les mans es feien més evidents, una sonora sensació de debilitat general i pèrdua de visió l’envaí abruptament. Perdé l’equilibri i caigué de genolls, i així, a quatre grapes, recorda que sortí al balcó, cercant alguna mena de brisa fresca guaridora, i entre tota aquella confusió perceptiva potser s’agafà a la barana per intentar aixecar-se, però aleshores la seva consciència se submergia, ara sí, en un defalliment nerviós i inapel·lable.

Encara hi afegeix, quan ho recorda, un plàcid, progressiu i alentit distanciament de tota activitat sensorial, això és de dolor i de raonament, i ho recorda com un viatge cap al buit més coherent, durant el qual s’auto-sostreia de tota ànsia de reconeixement i de poder. “La vanitat o la bogeria?”, pensà molts anys més tard.

Avui contempla una cala solitària des del càlid terrat d’una modesta casa de poble, al qual accedeix per un seguit de rampes. Sobre una taula hi té la darrera novel·la publicada. Parla poc, i no riu acudits fàcils ni burles injustificades. El plor d’una mainada el retorna d’una profunda reflexió, i pensa que va sentir el mateix plor en una altra vida, en un altre lloc. Pensa en aquell altre plor, el secret, sense llàgrimes, i tot seguit es recrea, per un moment i mancat de posats depressius, en la magnífica, franca immensitat de la soledat del camí de l’home.

De la casa hi puja una flaire d’espècies exòtiques, i somriu pensant en l’olor de la pell bruna.

Barcelona, agost de 2010.



'Segones Oportunitats'. Oli sobre tela / 100x100cm / 2010 / sèrie "dealing with nonsense". Propietat d'Hélène Figueras.