Laia

Et recordo. T'he vist altres vegades i sé que baixem a la mateixa parada. Sempre duus aquesta bicicleta plegable del color dels autobusos en temps dels nostres avis, i llegeixes erta, asseguda a l'extrem de la bancada. Crec que avui també m'has mirat més d'una vegada, entre les escletxes de tres o quatre cossos, bosses, carretons i cistells de platja. És l'hora dels turistes, de pells enrogides i de vestuaris massa lleugers pel mes de març. No fa pas tanta calor encara per anar amb bermudes, samarretes i tota mena de xancletes de gust debatible, i potser ho pensem els dos alhora. Però tendeixen a ser així. Viatgers i el seu entranyable neguit de res no perdre's, abstrets en petits projectes vacacionals, tot cercant alguna vivència extraordinària, una definitiva primavera a Barcelona que potser canviï decisivament un rumb vital que qui sap si senten confús o insubstancial.

El vagó es buidarà en arribar a la propera estació. M'aixeco, em poso dret al teu costat i m'agafo a la barana, a mig pam escàs del teu bonic rostre. El teu cap és a l'alçada del meu maluc i t'imagino incòmoda, perquè per mirar-me, ara, has de fer un gest extremadament explícit. I el fas, sense encongiment. Amb aquests ulls inabastables no hauries de mirar un nostàlgic com jo d'aquesta manera, he degut pensar. I tu quasi has somrigut, m'invento.

Ens aturem. Com preveia, s'esdevé una mena d'èxode esvalotat i quedem tu i jo gairebé sols. Arrenquem i seguim, entre menys fressa que abans. Has apropat la teva galta a la meva mà i instintivament he bellugat un dit. La teva pell és tan suau com la brisa que aquest matí s'escolava pel finestral de la meva terrassa i desallotjava l'olor de cafè del meu pis.

Som dues ànimes en trànsit per les negres profunditats d'una ciutat que acomiada l'hivern; dos cors que es desglacen secretament sense saber el curs que prendran les seves aigües els propers minuts, les properes hores, les properes dècades, o qualsevulla eternitat que hom gosés preveure.

Hem baixat i caminat plegats, l'esguard endavant, sense dir-nos res. Un "travessem?" m'ha desvelat el so de la teva veu. Tu traginaves la bici. Jo portava el teu cistell i una petita maleta que semblava de treball. Al carrer, la ciutat en moviment, les trajectòries perfectes de tants individus que semblen saber impecablement on van.

M'he despertat sense saber on era. Aquest migdia t'he ajudat a pujar les coses al teu pis i m'has ofert cafè. M'ensenyaves el teu món, i la teva olor era intensament femenina quan em parlaves cada cop més a cau d'orella. I minuts més tard les meves faccions eren part de tu, xopes de la teva reservada intimitat. Les meves mans et resseguien mentre les teves cames em subjectaven i em marcaven la seqüència adequada. I els meus llavis, encara amarats, pujaven ventre amunt, i rere el teu tors cercaven la passió desendreçada dels teus cabells infinits. I ens dissolíem intensament abraçats arran d'un precipici de delits inexplicables. I entre teles ignotes i rebregades, aquesta energia, potser en curs des del principi dels temps, ens ha abandonat i ens hem adormit.

Mentre tornava a peu cap a casa, vora la platja, a l'hora en què les onades s'apaivaguen i la sorra es refreda, mirava una lluna incipient i la silueta d'un nou edifici de la façana marítima, i em preguntava en quin moment de la història l'home havia perdut la intuïció de saber-se perpètuament sol. La companyia transitòria i accidental d'una ànima hiperconnectada no pot ser res més que un testimoni infal·lible d'aquesta solitud, que potser ens fa lliures per un fugaç instant però crònicament enyorats d'allò que somniem retenir. Laia, m'has dit que et deies, i jo t'he dit que m'agradava.

Barcelona, hivern de 2015.
Text presentat al premi TMB de Relats Curts 2014.

Negres encegadors

Quan es lleva després d’una nit de sedoses suors, un somriure senzill li encén sempre el rostre, que al seu pas, durant el primer pul·lular del matí, presta una mica de vida als objectes encara adormits del principal segona del carrer dels Petons.

Apunta el dia, i com d’habitud, no li cal recordar els seus onírics ulls verds o la planor del seu ventre, ni amagar la brevetat dels seus pits o la lleu redundància dels malucs. És, simplement, ella en essència. Cada moviment, cada gest, cada escàs passeig, de la cuina a la terrassa, del bany al menjador, amb la regadora a la mà o engegant un iPod per fer-ne sortir sons confidencials, és digne.

La seva pell, llisa i encegadora de tan fosca. La seva ànima, proclamant somnis de llibertat com els del seu atàvic continent, retrobats a l'única riba certament lluminosa de la Mediterrània. Els seus rínxols infinits, reposant considerats damunt les espatlles, tot gosant, alguns, refregar els fosquíssims mugrons, mentre s’ajup damunt la catifa.

Tendra i sense cap actitud que no pogués ser seva, s’eixarranca nua, creua les cames, acluca els ulls, inspira, omple cada cèl·lula de l'univers interior amb la seca brisa que la nova matinada ha dut, i es fon en mantres invariables.

Medita, contempla, i jo m’ho miro des d’una altra dimensió, hipnotitzat. Ella ho sap, i el seu semblant esdevé, encara, més bell.




'L'Amant Perdut', 2009
Oli sobre tela, 100x100cm
Sèrie 'Nous Viatges'.
Adquirit per Galeria Traç d'Art, Sabadell.

Olalla

Aquell dia havia pensat que li recordava una coneguda actriu de sèries televisives, però ja se sap que el desgast de cada nova trobada sol esborrar aquest tipus de primeres impressions, tret que no siguin associacions de rostres veritablement bessons. Havien explorat junts la biblioteca dels silencis, la biblioteca dels que no tenen res per ensenyar.

Avui s’havia adonat que la desitjava, i li ho havia transmès en públic, descaradament, fregant els límits de la subtilesa i les bones maneres. Li venia de gust escoltar-la, però havia de marxar. Ella el va mirar un darrer cop, amb ulls despullats, quasi d’aquí em tens. Si l’ànima es permetés micro-períodes de vacances durant els quals fossin vàlides totes les formes, i no comptessin més la discreció i les convencions que les passions i l’esperit directe, aquella tarda, o en aquell precís instant de plegar, li hauria dit tranquil•lament, amb veu forta i sense deixar de mirar-li els ulls, davant l’envejosa incredulitat dels altres:

"Tinc ganes de fer-te l’amor, sense presses, amb la salvatgia que la tardana joventut encara ens brinda. Tant me fa si ha de ser aquí mateix, a casa teva o en un hotel a la vora de la badia de Cadaqués, però et desitjo com el moribund a la morfina, el nàufrag al glop d’aigua, o el terrorista al perdó d’Al·là. Dóna-m’ho tot, tot allò que mai no has pensat que podies tornar a donar".

Va apartar la mirada, sense dissimular un imperceptible somriure, i va sentir la circulació de la seva sang en tancar la porta per fora.

Va sortir de l’edifici amb ganes de caminar. La nit era càlida, per ser tardor, i l’amplitud del passeig de Gràcia, un cop deixat enrere el ridícul espectacle de botigues mediocres del Portal de l’Àngel, el va calmar.

En arribar a l’alçada de la Casa del Llibre va aturar-se a l’aparador. Hi havia pòsters de la seva ex-parella, fent promoció d'un nou llibre. Sense passar gaire més endins de l’àmplia porta, va prendre un exemplar d’una de les capçaleres promocionals i el va obrir en algun punt inconcret.

(...) Una veu que recordo i que m’inspira, una aroma dolça que m’embolica els pensaments i la raó. El tacte d’una pell de matinada que aniquila la meva voluntat. Ja ni tan sols voldria resistir-me, només estar de nou entre aquells braços i fer-lo sospirar. Penso en ell i el cos se’m rebel•la perquè vol tornar a sentir-se’n posseït. Un impuls em duu escales amunt buscant el refugi del llit ampli, còmplice de suors solitàries i compartides. Necessito el meu cos nu, sense empremtes. Penso en ell i les mans em volen cap a un indret desolat però estranyament acollidor en aquesta tarda de dissabte. M’estiro sobre els llençols, que a aquestes hores estan freds i sense vida, però gairebé no en sóc conscient perquè la pell em crema. Els dits acaronen el botó d’un mugró color xocolata, que es fa petit i s’endureix. Penso que voldria tenir-hi els seus llavis al damunt per arrencar-me sospirs, mentre amb l’altra mà recorro el ventre, vorejant el melic fins arribar més avall. Tanco els ulls i obro la boca, com esperant el seu bes, que no arriba, però ja no em puc aturar. Els dits recorren aquell primer trajecte, i noto l’escalfor profunda i humida. Em moro per sentir-lo ben endins, i m’acarono pensant que és ell qui hi és. L’esquena s’arqueja mentre profereixo laments que se m’escapen del fons de l’ànima. El plaer em té presa. Una espiral elèctrica m’embolica des del meu propi interior i em fa gemegar, mentre el seu nom es repeteix un cop i un altre (...)

Va tancar el llibre i el va desar allà on era. Una de les dependentes endreçava alguns volums dispersos per la botiga. Va pensar que de vegades la vida sembla una successió injusta i irreal de breus moments inconnexos.

Barcelona, novembre de 2007

Entre vinyes i vins

Setmanes abans de l'alegre vesprada on cinc era multitud i dos el número màgic, l'amic Iu li havia enviat un explícit sms: "Em sembla ke m'agrada la vilafrankina, li vaig fer un cun... sense res a canvi". El sol lluïa sense treva, però estava bé així. S'acostaven dies de canvis, no tant de valor. Aquests darrers encara demanarien una mica més de perseverança. La resta és història, i va ser una història interessant.

Fils retrobats

De vegades no sabem si la imaginació precedeix la realitat o si és a l'inrevés: la realitat ens fa activar la imaginació. Com deia Mark Twain, "tinc uns records fenomenals de les coses que vaig viure durant la meva joventut, sigui que van passar de veritat o no". O com col·locava David Linch en una de les seves obres mestres, "I like to remember things my own way ... not necessarily the way they happened", a Lost Highway (1997).

Un dels cops que he estat a Carcassona ho vaig fer en solitud. Aquest relat parla de volgudes i silencioses companyies.


Fils retrobats

Nil va entrar en aquell pub on una nit d’anys enrere, quan la seva parella més estimada encara formava part de la seva vida i feien viatges a ciutats mil·lenàries, havia desitjat ser solter per poder conèixer millor dues boniques periodistes que des de la taula del costat els parlaven amb aire juvenil i esperançat sobre sostenibilitat i la seva feina al Midi Libre.

Havia decidit repetir sol aquell viatge, tres anys després, començar de nou, exposant-se massoquistament a tots aquells escenaris on tan contingudament havia actuat en el passat, assaborint l’amarga mescla de penediment i compassió que sentia per aquell espantat adolescent que encara lluitava per deixar de ser.

Mentre retrobava tots els racons d’aquell simbòlic escenari, va adreçar-se a l’únic punt de la barra on hi quedava un buit per asseure’s i demanar. Va dubtar, però finalment optà per una copa de vi blanc i continuà mirant al seu voltant, recordant i prenent consciència que ja tenia el que havia volgut aquella llunyana nit: soledat i llibertat.

Un home amb aspecte d’artista frustrat va irrompre verbalment en aquell estat semi-absent, potser convençut d’haver trobat en Nil un company de barra amb qui compartir antigues penes i biografies perdedores. Molt begut, li parlava en anglès afrancesat d’algun viatge de joventut als Estats Units, o concretament al Soho de Nova York, o potser a cap dels dos llocs, perquè també parlava del Quebec. La música era alta i no se l’entenia gaire bé, però sí comprenia que aquell home l’havia pres per americà, i que amb els seus ulls derrotats havia vist en ell un tipus especial a qui acostar-se per pidolar, com cada nit, una última alenada de dignitat. Polidament, però sense ambigüitats, Nil va tallar la conversa i va seguir contemplant.

Al costat hi tenia dos executius que parlaven del clima irrespirable d’alguna empresa, mentre buidaven uns gots d’aquell licor anisat que en diuen Pastis. Semblaven parella, pensà, i prosseguí bevent, amb posat invisible, just com volia ser aquella nit.

Amb la mirada perduda en algun punt incert, recordant el dia d’introspecció que havia passat, sentí que la seva consciència retornava a aquella zona on se sentia més còmoda, a aquella zona on malgrat els esforços per renéixer de les cendres d’un adolescent cremat i cremador, la feblesa humana s’arrecera perquè s’hi sent segura: la repetició de les velles conductes conegudes. Òbviament, una noia havia entrat al local. Aparegué sola, amb aspecte d’escriptora, no massa destacada entre l’ambient ja una mica alternatiu d’aquell establiment. Vestia ulleres de disseny minimalista, duia el cabell curt, traginava tabac d’enrotllar, somreia segura (o col·locada) i dedicava mirades esporàdiques al seu mòbil a l’espera d’algun sms que semblava no arribar. S’obrí pas cap a la barra entre els dos executius, per demanar una Brugs blanca, i ell pensà que abans del vi blanc també havia pensat en demanar-ne una. Pagà i s’allunyà cap a l’escenari, on hi tocava una estranya banda americana a mig camí entre ZZ Top i Dizzy Gillespie. Ell s’aixecà, es ficà la jaqueta i s’hi acostà amb seguretat arrogant.

La cervesa blanca, els cigarrets enrotllats i les ulleres foren excuses per a les primeres paraules. Continuaren amb música, moviments d’avantguarda, Baudelarie i política, mentre escoltaven aquell succedani de bee-bop. I així fins que quatre o cinc cerveses més tard, el bar mig buit, l’olor a tabac refredat i un telèfon mòbil on ja no s’hi esperava cap sms, la banda va plegar.

Ella vivia en un apartament prop d’aquell decadent hotel que havia vist la tarda anterior quan passejava sota la pluja. Era un espai molt personal, càlid i ben decorat. Van contrastar alguns CDs de jazz, bossanova i chanson, van obrir una ampolla de Minervois, i es van obsequiar amb els primers petons en plena quietud. Moustaki impregnava les dues ànimes mentre els dos cossos es fonien en abraçades plenes d’aquella fascinant passió que només dos éssers lliures poden compartir amb completa noblesa. Nil li descordà el vestit i els sostenidors, sentint l’escalfor de la seva pell, resseguint amb les mans aquella nua esquena i aquells grossos pits. Els muscles es destensaven i els ulls es tancaven a mida que ell feia lliscar la seva mà per sota les calces d’aquella noia desconeguda, mentre oferia un llarg massatge als seus càlids i sensibles llavis, mentre introduïa dos dits dins el seu secret més humit. Ella respirava acceleradament i pronunciava dolces paraules que sonaven com a enigmàtic agraïment.

En aquell punt on encara sembla que els preliminars masculins ja legitimin la iniciativa femenina, ella li descordà els pantalons per jugar també amb les seves intimitats. Molt excitada però tranquil·la, olorant cada porus del seu pit i el seu ventre, va descendir cap a la seva cintura i el va llepar sense pressa, coneixent cada centímetre quadrat d’aquella ferma zona del seu cos. A l’habitació seguí acaronant-lo amb tendresa, llançant interrogants mirades de confirmació, amb aquells ulls alhora sensuals i innocents.

Jugaren i es desassedegaren de desig, i quan la passió semblava haver assolit el seu cim més evident, ell la penetrà amb cura, lentament, i ella s’escorregué, transportada, només sentir la seva gruixa fortalesa dintre seu, gemegant amb un lleu i imperceptible "oui".

Van fer l’amor molta estona, entre perfums d’encens i músiques distants, i van seguir xerrant, anònims en la profunda nit aubesa, fins que esgotats i complaguts es van adormir mig abraçats en aquella habitació d'algun carrer de la Basse Cité.

A les sis Nil es despertà, es vestí, contemplà el rostre adormit i distès d’aquella dona, la besà delicadament i marxà cap a l'apartament on s’estava aquells dies. Era molt fosc, i mentre caminava en la freda matinada, pensà que la por d’estar viu és quelcom tan sorprenent com la capacitat de resistir-se als destins no escollits. Els operaris del camió de la neteja recollien ampolles i uns papers, entre els quals una revista bruta i trepitjada. La portada parlava de la seva ex-muller, en un idioma que no li arribava al cor.

Carcassona, febrer de 2007