Prudència

Fa unes setmanes vaig penjar aquest clip en una xarxa social. Aquesta tarda, més enllà de compartir un treball musical d'una banda admirada, volia escriure'n mitja reflexió.

Segons els autors, les siluetes que hi apareixen ens vénen a dir en codi Morse:

—Quins són els teus sentiments?
—Tant se val el que jo digui; allò que importa tan sols és com tu et sents.
—Necessitem comprendre que les paraules són irrellevants.

Varúð, es diu el tema. Prudència en islandès.

Quan les paraules s'allunyen, sembla venir a dir l'escena, res no queda que ens ajudi a comunicar-nos tret d'aquest desesperat, quasi agonitzant codi substitut de la veu parlada.

Bé ... I si, posem per cas, algú molt concret, sense paraules, volgués resseguir infinitament el teu cos amb el tacte o la mirada? I si algú volgués dur la teva joia allà on no l'ha duta mai ningú? I si algú volgués abraçar-te fins que els astres deixessin d'orbitar? ... Quina llum tremolosa podria comunicar-te aleshores uns aitals desigs, una semblant fascinació, unes similars "imprudències"?

Els nostres rostres, si bé conjunturalment llunyans, són potser alguna cosa més que obscures siluetes retrocedint en l'horitzó. I quan la sinceritat falla o s'esdevé un error, tanmateix, ens resignem fàcilment a la falta de llum, i ens enretirem, deixant-nos caure de nou en la foscor, on finalment ens rendim al silenci. Però malgrat les anomalies i excessos presents al nostre voltant, les tregèdies biogràfiques o l'allunyament involuntari de Déu, de vegades reaprenem a reaccionar a la manera més atàvica, original, i readmetem la llum als nostres cors, i la paraula ferma. Un paisatge dantesc i rocallós esdevé, si volem, la immensa planúria d'un amor i compassió quasi introbables als nostres dies, i ens adonem que mai no havíem perdut del tot la saviesa per protegir la fragilitat d'un sentiment noble, i saber-lo nostre, sempre.

Barcelona, tardor de 2016.
'What hath God wrought!', les primeres paraules que es van transmetre telegràficament, entre Baltimore i Washington, per Samuel F. B. Morse, al 1844. 'Això és el que Déu ha fet!', del Llibre dels Nombres, a la Torà, i, per tant, a la Bíblia.

Circumstàncies

Una nit sense gaire promeses, durant un estiu extravagant, Miller conegué dues noies teòricament amigues. Des d'un principi, una de les dues (Alex) li semblava improcedent respecte de l’altra (Hanna) en alguns comentaris i silencis —tan sovint pitjors que les paraules— que feia referits a ella. A mida que avançà la nit s'adonà de les profundes diferències entre una i l'altra, fins al punt d'inflexió en el qual Alex proposà de deixar Hanna pel seu compte, "que ella ja s’arregla tornant sola cap a casa", cosa que significava fer 15 milles en cotxe, borratxa com un all. Miller havia estat més pròxim a Alex durant una part de la nit, per la inèrcia inicial, però cada cop se'n sentia més lluny, i simultàniament se sentia més a prop de Hanna. Prendre la decisió de quedar-se amb ella en aquell moment en què pretenien deixar-la penjada significà partir d'una cruïlla curiosa que el conduí a viure, durant aquell estiu, una història excepcional en molts sentits.

L'endemà Hanna patí la ira d'Alex, i per això durant els dies següents, feliçment abocats a conèixer-se, Miller li explicà sense remordiments tot de coses que Alex havia dit de Hanna aquella nit. Alex era una d’aquelles persones que amb sofisticada subtilesa trepitgen les flors que tenen al voltant a fi de semblar elles més belles, però no s'adonen que amb això impedeixen les circumstàncies perquè apareguin trèvols de quatre fulles.

"Aquells que només creuen en l’atzar pensen que crear circumstàncies és absurd. A aquells que es dediquen a crear circumstàncies, l’atzar no els preocupa gens".