Words from the Wilderness (6)

Aquells dies, els trens i els busos eren sales de meditacions i lectures secretes; d'observació d'horitzons saquejats, vandalitzats. Res no tenia gust de nabius ni olor d'espígol despullat. La lentitud de la tristesa és un ascensor tronat que commutes per graons; un quadre a l'oli que insinues avui i vols fútilment acabar demà al matí. Tot tenia un adust tacte de guix i l'ombriu ressò de pisos buits. Ignorava si la prima boira en mos ulls era una manyosa eina de ma consciència per estimar-la com aquell vespre indissoluble sota el paraigua, o un ingenu miratge del somni caritatiu de l'oblit.

Words from the Wilderness (5)

Aquesta regalada visió sobre tot això en curs. Llegit. Gràcies de nou, JFiM, i una pregària més per a tu.

—"La resposta rau en la nostra volonterosa acceptació de les circumstàncies no desitjades i desafortunades encara que ens aferrem a una esperança radiant; la nostra acceptació del desencís finit encara que ens aferrem a una esperança infinita."

—"És honradament que us heu d'acarar amb els vostres somnis esmicolats."

—"Col·loqueu el vostre fracàs a primera línia del vostre esperit i mireu-lo cara a cara."

—"Aquesta no és l'acceptació llòbrega i amargada del fatalista."

El pàrquing

Fa set anys, avui no era un dia tan fred a Barcelona. Vestia d'executiu, d'un blau gens habitual, corbata de to rogenc, i suposo que duia un somriure vigilant als ulls. Venia d'on venia, d'un túnel estret, d'asfalt imprevisible i il·luminació raquítica. Aterrava en un pàrquing ampli, despoblat, net, enigmàtic. Entrefosc, entreclar. 'Ets el nou cap de màrqueting? T'esperàvem!' Gràcia, bellesa i delicadesa, tot de cop. No és possible oblidar-ho, tal com sóc conscient d'on sóc ara i de com es projecta un espaitemps en l'altre. D'aquí estant, estima i tendresa infinites. Viciat i deficient com fui en moments clau. Llum, traça i elegància renovades per a carreteres venidores, i aquell motor poderós à l'époque, que no era només meu.

A teatre

El jove apoderat de banca s'ha enfilat aquesta nit l'atractiva cambrera del pub on quasi cada vespre comparteix cerveses amb algun company de feina i llargues converses sobre l'estupidesa de la cobdícia humana. Encara tombats al llit, han reposat i han menjat alguna cosa, ja de matinada. Torrades i suc, i una poma que al final no han tocat.

Ella ja ha marxat, i en aquest moment, per fi profundament adormit, entre la solitària distensió post-sexual i la inquietud de l'alcohol consumit per oblidar una existència pre-desintegrada a tocar de la trentena, somnia. És ell mateix, adolescent, emprenent un agosarat viatge als Estats Units, a la cerca de redempció, a la cerca de sa mare. Un viatge impossible que mai no s'atreví a fer de debò; ell, el valent executiu d'un rebentat submón financer, que tot i això no ha abandonat ni un instant l'illa nòrdica natal. El seu jo de quinze anys el connecta amb aquella part de la consciència que encara plora per recuperar un camí perdut de cant i d'òpera, d'art, de bellesa; un vial abandonat i una innocència esberlada en benefici de la bogeria d'una mare extraviada en la pròpia neurosi i l'esmicolament afectiu.

Cada cruïlla humana d'aquell viatge oníric concorda amb la retrobada de personatges sense rostre i sense nom en el món quotidià, tots ells tan auto-conscients i paradoxalment tan corromputs. I avança, pacient, sense jutjar, sense por, sense desigs més enllà de retrobar l'origen, la matriu perduda, i suplicar-li, per darrera vegada, el guiatge, la benedicció de les il·lusions llurs, esvaïdes fa anys en la més gèlida desemparança.

S'hi reuneix, finalment, i en el somni evoca com quan anys enrere li havia dut una petició escrita de la professora de cant perquè no deixessin perdre el talent que es començava a consolidar en ell; i recorda com ella, sense ni llegir-la de través, prosseguí sumida en la seva cretina infal·libilitat sobre quins han de ser els destins dels altres.

Durant el viatge, a través de figures sòrdides i borroses, se li ha anat fent present la tragèdia financera de tants coneguts que havien anhelat vides excepcionals, fantasies de cartró que s'esfumaren com l'aire d'una capsa buida quan hom l'obre pensant que dins hi duu mercaderies de gran valor, promeses fabuloses i salconduits a un demà meravellós. La figura d'un vell perdedor i una petita maleta tancada amb clau. L'oferiment del mitjà per obrir-la. La compassió de comprendre que dins d'aquell contenidor blanc amb nansa no hi ha res més que la buidor d'un avenir anòmal fonamentat en il·lusions absurdes i futurs triomfs que menen tan sols a la foscor de l'ànima. La serenor de dir 'no' a la clau, que sap que no obre res més que l'epidèmica alienació de tantes vides llançades a les escombraries.

La certesa sobtada d'un 'prou' per fi contundent. Fer mitja volta i abandonar el paisatge desolat i desfet d'un Manhattan simbòlicament matern. Retornar, categòricament, al nucli genuí, al fonament lluminós personal. Travessar el mar, volar cap a l'illa veritable sense haver mossegat la pandòrica poma de la tempesta d'enlloc. Recomençar el camí en la maduresa adolorida, des de la virginitat i decència adolescents retrobades en un somni fortuït d'una nit qualsevol.

Això és Islàndia, des de la meva rara illa particular. Gràcies, Lluïsa i Xavier. Deixem el sol brillar ...

Octubre de 2017.

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Moment sense títol #8

El proppassat dia cinc s'esdevingué un aniversari, diguem-ne, finalitzador. Una efemèride subjectiva tan irrellevant i minúscula com devastadora i desconsolant. Una rememorança a tall estrictament particular i dins dels paràmetres delimitadíssims del meu propi melic, per ser perfectament franc. No era, en veritat, una data al calendari de ningú més, vull dir en el mateix sentit.

Hivern del 2017. És un fet que la lleialtat perdurable d'un amour éternel deixa escletxes d'indefensió. No sé amb quina intenció ni per quin motiu volem inocular-hi patiment. Vaig assumir fa temps que no ho sabria, probablement, mai.

Fins a quin punt

Intermittent reflection, II

(him)

Passeja per aquells carrers que solia recórrer quan era infant i adolescent, i hi observa, com li passava sovint, l'eternitat i la constància del canvi. Una petita ciutat, el seus encants, les misèries menudes, la seva gent, canviant, per seguir sent, en bona part, allò que tothora foren.

En un moment puntual para compte d'aquell immoble fins aleshores invisible. L'esguarda no pas més de mig minut, però deixa que cada engruna de la seva consciència s'impregni del binomi goig-desconsol d'algú al cor del qual encara hi batega, sens dubte, el ressò dels somnis d'un projecte vital, senzill i generós, que s'esmicola injustament entre les parets i el mobiliari d'aquell no-lloc, l'anònim i banal munt d'elements arquitectònics que té al davant.

Il·lusions, hores d'espera, solitud, somriures, silencis infinits, memòria, velles passions, menyspreus, petites vides, començaments, matinades, abandó, aparent mentida.

Circumstant, es demana fins a quin punt en algunes biografies hi pot sobreviure el noble alè de lluita per tornar a sentir-se digne i ple de fe; o fins a quin punt, en l'erm horitzó posterior a certs cataclismes emocionals, ja mai més no hi brota res que no siguin mers impulsos més o menys sincers, voluntariosament joiosos, si bé durament mutilats per la densa i anihiladora ombra de l'inconscient pragmatisme quotidià d'una existència modèlicament suburbana, amb el bri d'encongiment propi d'un territori i d'uns temps com els nostres, desreferenciats, on el compromís i la genuïna llibertat ennoblidora són tan sols una amable impostura, record d'un passat evolutiu massa inconnex i derrotat.

Fins a quin punt.

En veritat, comprèn, no és ell qui té la resposta d'aquesta qüestió.

Situa de nou la mirada vers el final del carrer. Marxarà cap a casa, i pel camí pensarà que, en arribar-hi, potser voldrà pregar per l'esperança d'una saviesa salvatge, perseverant; i recordarà, exactament, un tema d'aquell duet danès que una vegada li digué a cau d'orella, en la foscor boirosa d'un concert nocturn la nit abans d'agafar un vol cap a Lió: 'Nothing is what it seems, but dance now, even if it is the last time'.

P.S. Res no és el que sembla, efectivament, però per què no podríem ballar ara, amb fe gran, fos la darrera vegada o la primera d'un milió per venir, amb tu?

Actualització 2023: relat breu inclòs a 'Brickyard Therapy' (p 67), Xavier Molina. FXMiP Editor, Barcelona, 2022.

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Suzanne

La Suzanne ha passat una vetllada agradable. Entre d'altres al·licients, ha gaudit novament d'aquelles papallones que tant li agraden fent-li pessigolles a l'estómac, just al moment dels petons de comiat, un instant final tan dolç com les caipirinhes que han compartit amb en Thierry.

Torna cap a casa. La seva parella l'espera i no vol excedir-se amb l'hora d'arribada. Teòricament s'ha trobat a mitja tarda amb una amiga per fer un tomb i una cervesa per la Ribera. De tantes vegades com ha relliscat en qüestions de lleialtat, ell en desconfiava cada cop més, però d'un temps ençà, com per una bondat —o ingenuïtat— pregona que sobtadament ressucita en el seu interior més estoic, ha decidit oferir-li marge de nou.

Ella no estima ningú, i la seva vida sembla que no té sentit ni plenitud si no cultiva la multilateralitat de relacions, si no manté oberta de bat a bat la finestra per on entra el goig de seguir sentint-se una jove bella i desitjada, a qui cap home no gosaria mai tornar a abandonar. Aquella mateixa finestra per on un dia, no gaire antic, va escolar-se una tramuntanada d'aire pur, desconegut.

Avui, tanmateix, esfondrant qualsevol feble bastida de confiança renovada, un cop més, ha mentit, i ell ho copsa de seguida, només de sentir-la, veure-la i olorar-la. A aquestes alçades del seu trajecte vital i educatiu és una mena d'alliberat de les passions masculines que solen obcecar la intel·ligència, conegudes popularment com gelosia o possessivitat. Molt més enllà d'això, comprèn veritablement els neguits interiors de la Suzanne, des del primer dia que la va veure, perquè per als seus ulls observadors ella és un cas particularment transparent d'inquietud interior infinita per perseguir la novetat d'elements materials i humans que procurin desactivar narcòticament una por atàvica que ell no acaba de poder descriure però que atribueix a alguna circumstància associada a la infantesa, a la desaparició del pare i a la gestió de la resta per part de la mare. No necessita, per tant, autoconvèncer-se que amb ell tot acabarà sent diferent, pel fet que ell sigui especial o perquè a ell sí que l'estimarà. No ho necessita. Ell ja va tenir clar fa temps que la diferència entre actuar segons patrons adquirits en la infància i una nova manera de fer no la marcarà pas ell, sinó necessàriament una profunda i valenta reflexió per part d'ella, un treball pendent de fer, que finalment li aporti llum i enteniment sobre el territori ombrívol i borrós de l'ànima on malviuen actualment els principis, valors i empatia de la Suzanne.

Només li ha calgut apropar-s'hi per deduir el colpidor artifici de les seves explicacions. Uns sentits bàsics mínimament atents i l'ànima mínimament oberta són suficients per comprendre que el relat d'una simple vesprada amb una amiga i la realitat perceptual no podien ser compatibles.

Troballes com aquesta són situacions per les quals ja ha passat unes quantes vegades amb ella, i per tant ja no se sorprèn de la seva pròpia reacció: una mescla de discreta i silenciosa indignació, i alhora de tendresa davant la necessitat de felicitat d'un altre ésser humà que cerca fugir d'un patiment subconscient que no entén, per vies que es podran jutjar equivocades, però vies, finalment, per continuar perseguint els propis somnis.

Sent dolor, és clar, però sobretot sent la tristesa de la rendició, de la resignació. A hores d'ara, gairebé dos anys després de començar a veure tots aquests símptomes en ella, després de l'aparició de nous desconeguts connectats en xarxes socials, després de veure-la cultivant vincles inexplicables amb ex-parelles, després d'observar-la intimar amb companys de feina, després de dedicar hores i vesprades a comprendre-la i enraonar-ho, i fins a l'extrem d'ajudar-la a trobar un bon doctor de l'ànima i acompanyar-la a alguna de les sessions, després de tot això, nota com s'enfonsa en la pròpia melangia. Aixeca la mà i demana aire, però en realitat no hi ha ningú a l'altra banda.

Estiu 2016.
Adaptació d'un text originalment escrit la nit del 23 de gener de 2013.
It takes a strong person to say sorry, and an even stronger one to forgive (oneself too).

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Moment Sense Títol #4

Converses de vesprada on tremolosament hi portem matèria i qüestions pretèrites, l'aflicció resultant de les quals s'estén fins al present. Històries sobre il·lusions fetes malbé, ja velles de per si, car són passat i prou; però compartim aquella foscor espiritual passatgera, a la cerca, bàsicament, de compassió, de complicitat, d'aquella saviesa i fortalesa que atorguem a l'altre per entendre que som allà completament nous, i fruit, ensems, de tot allò que ha impactat la nostra biografia, perquè puguin acceptar-nos així, d'aquella manera irrepetible.

Som, en aquell moment, una fràgil mà estesa, una petició d'ajut per seguir construint-nos amb materials cada cop més nobles, des de la magnífica ignorància que ens aclapara.

I sovint, aquestes converses, inesperadament, trenquen el delicat receptacle de terrissa que contenia l'esperança d'una nova paradoxa de futur. I potser havia de succeir així, o potser no. Alegrement —o no— optem tot seguit per tancar-nos en la nostra torre d'ivori i ens dediquem a alimentar el mite fraudulent de l'autosuficiència, signe inequívoc dels nostres temps de generalitzada i tràgica falta de referents. En la nostra quasi il·limitada autocomplaença, ignorem que són la desgana i el dolor de créixer el que en realitat ens allunya dels altres i ens manté enganxats a patrons autodestructius, mentre còmodament culpem aquells que s'han creuat en el nostre camí de no ser com nosaltres necessitàvem que fossin, malgrat que, possiblement, passaven per allà amb un modest clavell a la mà, en el sentit més llaquià de la metàfora, exclusiu per a nosaltres, que absurdament no hem sabut veure, perquè ens sembla tan difícil un poc de llum...

Estiu 2016.
Amb afecte, per a tu, que sé que vols brillar.

L'Onada (The Wave)

Hi hagué un temps en què ell li demanà que marxés de casa, que s'instal·lés al pis de sa mare i dediqués unes setmanes a comprendre si podia fer les coses d'alguna nova manera, amb ajuda externa o sense. Eren temps de trucada diària i de respostes amb 'petjadetes' per WhatsApp, que ella deia que simbolitzaven algun dels animalons imaginaris que compartien, el qual, metafòricament potser ja s'acostava per sempre més a un moment de definitiva honestedat, veritat i sinceritat. Però aquelles petjades, com tantes altres promeses, mai no arribaren, en realitat, enlloc. Ella tenia totes les seves coses a casa, i passava regularment a buscar el que li feia falta. La roba bruta la solia deixar allà, i ell la rentava, la plegava i la desava al seu lloc, a l'habitació-vestidor que un dia havia muntat només per a ella. Quan obria la rentadora, com sempre, hi trobava aplegats per la centrifugació petits manyaguets de cabells al peu de la comporta. Avui formen part material de l'onada convulsa que, caòtica, al final tot s'ho havia acabat enduent, excepte una insòlita capacitat per a l'amor ferm i transparent, que pot resistir fàcilment, fins i tot, aquests fenòmens geològics.

L'Onada (The Wave)
Primavera de 2016
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 69 x 72 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Ciutat i insomnis

A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles.

¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un.

En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai. O potser sí, rumia encuriosit.

Entre una certa incomoditat i torbament, li ve al cap un somni de no fa gaire, potser setmanes enrere, d'una nit en què s'havia desvetllat més tard que de costum, en aquella hora sovint darrerenca, quan els neuròlegs afirmen que somniem amb severa profunditat mentre movem els ulls esbojarradament en direccions oposades i divergents darrere les parpelles segellades per la dormició.

Tot i el moment de letargia, recorda amb precisió la seqüència d'una noia agenollada davant d'un home en el fosc replà d'una finca indeterminada de la vella ciutat. Un mascle robust, rude, febril, obligant una femella bufona i delicada a proveir-lo d'atencions traïdores, no volgudes, en un racó amagat dins la llunyania incivilitzada d'una nit qualsevol. Recorda el so de l'estrip d'una brusa, de gemecs, de sanglots; mirades de culpa, de súplica, de pànic; els crits, els cops i la baralla entre l'home i un noi que sobtadament apareixia al rebedor de l'immoble.

La dona del balcó del davant fuma mentre l'observa. Han creuat la mirada i la familiaritat d'aquells ulls li ha fet venir una estranya agitació. Per un instint involuntari d'aprovació ha fet un moviment amb el cap com de salutació, però ella no l'hi ha tornat. Ell segueix fumant, i ara recorda, confós, que en desvetllar-se d'aquell somni no tan llunyà havia pensat: "la puresa".

La calmada nit d'agost esdevé més pesada i enganxosa, i al balcó del davant ja no hi ha ningú. El llum de la tauleta que entreveu a la sala interior a través d'una fina cortina roman encès.


El text en gris és d'en Quim Monzó, i la resta, en negre, la meva continuació i tancament del relat, per al concurs de La Vanguardia / Nationale-Nederlanden. Diada de Sant Jordi 2016. Dedicat a la Gemma, que recolzà durant uns pocs dies, fina, en el meu braç.

Imatge: "Summer Evening", Edward Hopper, 1947.

Hommage

Després d'una visita a casa d'un amic seu al Château de la Brunié, a prop de Tolosa de Llenguadoc, intuïtivament va començar a deixar que entressin a casa tot un seguit d'éssers imaginaris en forma de peluixos físics, però també en forma de teatralització i prou, incorporis. Venien a omplir el buit d'incondicionalitat i lleialtat que per alguna raó (possiblement soterrada en la infància o adolescència d'ella) a ell no li podia donar, i que ella tampoc no sabia rebre amb confiança i veritable agraïment. Ell podia ser enganyat de manera continuada des de ben al començament, no pas amb un esperit de mantenir dobles vides ni una seducció constantment consumada amb altres parelles sexuals puntuals, sinó un engany fruit d'una absoluta impossibilitat de compromís, una traïció amb esperit de negligència sentimental, una mena d'abandó afectiu preventiu, permanent, anticipat, abans no ser, de nou, abandonada per la figura paterna subconscient. Per contrast amb el company mentit, ignorat, desatès i humiliat, els amics imaginaris eren estimats d'una manera completament fidel, tendra, sincera, incondicional. I a la inversa, ells permetien alhora fer-li arribar, canalitzar cap a ella, l'amor veritable que per aquella via sí que era capaç de rebre. I ell ho observava tot plegat, i ho cultivava, a fi de dotar-la d'aquell afecte extraordinari que pel vial, diguem-ne, humà, no li arribava. I es compadia dels dos, sense condemnar, estimant-la amb la tendresa de sempre. D'entre tots aquests éssers, qui assumí el paper principal, el seu alter ego per antonomàsia, fou en Mofie. De la seva mà, arribà un nadal. Un simple i preciós lèmur que permeté fer-li arribar tant d'amor, ... i que, fidel fins al final, com ell mateix, restà tot sol després del diluvi.

Hommage
Hivern de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Roser Cabanas (Barcelona, tardor del 2016)

Trajectes

Baixà pensatiu del tramvia i emprengué sense pressa la caminada que el duia a casa. Nou minuts de brisa tardorenca durant els quals no es trauria del cap el passatge de novel·la que acabava de llegir, bressat pel sacseig del vehicle al seu pas per Montjuïc, en aquell commutar diari cap a i des de la feina, tan fet i refet, tan inútil.

Era un brevíssim passatge epistolar unívoc entre dos éssers desconeguts, diferents, distants, que compartien tanmateix una cicatriu per una ferida d’aquelles que hom es fa quan la seva intenció és paradoxalment guarir-ne una d’aliena, tan òbvia com prescindible... Però ja en saben, ja, alguns cors sincers, de missions suïcides i de viatges impossibles, rumiava.

Benvolgut,

No dubto que us sorprendrà llegir aquestes línies. Us conec ben poc, més enllà de saber que en un moment del passat patíreu la volatilització involuntària d’un grapat d’il·lusions i plans de futur.

En fórem corresponsables, i us demano humilment disculpes. Sempre vaig pregar en silenci, per haver estat part d’aquell mal, tot confiant que el bon Déu del camí et somrigués d’aleshores ençà. Només ara, investit de vivències anàlogues, exterioritzo aquest estèril escrit. Només ara sé com un home en aquest punt es demana què hi ha hagut d’erroni, mentre s’adona que no hi ha resposta, tan sols un buit trajecte al davant, antigues càrregues de què desprendre’s, algun nou somni pel qual lluitar i un pregon, inexplicable dolor a l’ànima com a únic equipatge per avançar.

Desitjo que llegir això en aquest moment de vostra vida no us sigui una nosa, i no cal que us prengueu la molèstia de fer-hi una immerescuda resposta.

Un viatger com un altre.

La interposició al seu pas d'un vianant que llegia distretament la premsa li retornà la consciència d’on era. Creuà l’avinguda i pensà que compraria figues i magranes abans de pujar a casa. Malgrat la tèbia temperatura barcelonina, més de Sant Joan que no pas de Tots Sants, la feblesa del sol i la incipient nuesa dels plataners testimoniaven el final imminent d’un altre any.

De Provence à l'infini

Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

On The Road, inici d'un dol

Entre tantes memòries, aleatòriament, recorda avui com sortia a acomiadar-la cada matí des de la terrassa de casa, quan ella passava amb la moto en direcció a la feina. Mirava, i quan la veia aparèixer, ella ja mirava també cap a ell. Li feia un adéu aixecant el braç, potser fent volar un petó, que ella li retornava, i la contemplava desaparèixer avinguda avall, vers el front marítim. Cada jorn, sense excepció. Amor pur, activat el dia que l'havia coneguda, a la feina, el primer matí, la primera persona amb qui Déu el va creuar a la penombra d'un pàrquing silenciós, discret, ample i net, com l'amor que desenvoluparia per ella en els anys a venir. Aquest darrer Sant Jordi, anys i feines després, ell s'acostà a dur-li la rosa en mà al seu despatx. No era l'única rosa que havia rebut. Setmanes més tard, ella marxava a la República Dominicana i aquell món meravellós es trencaria en un milió de bocins. I després de la presagiada tempesta, la tristesa, el silenci, el llarg dol que comença. Trencat, li caldran breus idees textuals al voltant d'allò que malenconiosament l'inspiri i li permeti cicatritzar un dany despietat, bàrbar, intens. Vol pintar-ho, aturar-s'hi un moment, silenciar el plor i el xivarri interior, tancar els ulls i respirar. 'On the road' és l'inici. Un text escollit de Jack Kerouac que ell ja havia tractat fa anys amb motiu d'una magnífica escapada estival als Estats Units, i que li fa pensar en punts d'arribada provisional, en maletes gastades pel viatge fet fins ara, i en la concitadora, incerta, partida cap a un destí intacte, id est: no tocat.

On The Road
Estiu de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Cristina Bubé Casas (Girona, tardor 2016)

Muses i àngels d'un temps

En aquesta etapa de l'any, mentre s'apaguen definitivament les escalfors d'un estiu sempre irrepetible per definició en la memòria de cadascú, i comencen a encendre's tímidament els freds hivernals i els llums de nadal. En aquell punt on es barregen els perfums de castanyes i torrons, en aquesta època, fa trenta anys exactes, uns quants com jo vàrem posar els peus per primer cop en una mena de temple del pas de la infància a l'adolescència. Allò que era aleshores (i segueix sent) una petita ciutat, Sabadell, coneixia pocs espais on es poguessin sintetitzar d'una manera tan clara com al 'Concor' (Concorde, devien voler dir) les esperances i il·lusions de la canalla d'aquell temps, dels que aviat començaríem a fer-nos grans i assumir les responsabilitats que toquessin, però que abans havíem de passar per una universitat de llibertat i de pèrdua d'innocència que probablement no es torna a repetir a la vida, si més no d'una manera tan noble i adient.

El veritable primer dia que hi vaig entrar fou amb motiu d'una festa de l'esquí per la temporada que s'apropava, a la qual algú més gran que jo em va convidar. En accedir-hi sonava un vell tema de la Viola Wills, i com a motlle de ciment tou que era aleshores la meva ànima, aquella melodia va quedar-hi enregistrada per sempre més, associada a aquell precís instant d'ingenu descobriment.

Era un espai cèntric, arquitectònicament insignificant des de fora, però que esdevenia càlid i acollidor a mida que t'hi endinsaves, fosc però no del tot, decorat amb una mescla molt marcada de moqueta, fusta i metall, i sempre embriagant amb aquella boirina de tabac i la millor música del moment.

Hi havia gent coneguda per mi, però de generacions més avançades, i jo em sentia tan nen. Hi havia cambrers ben vestits que servien copes per a la ingesta de les quals jo encara no estava gens preparat. S'hi fumava molt. Hi havia nois molt ben arreglats, noies molt guapes i elegants, llums de colors, tipus arrecerats a les barres i d'altres lluint sense vergonya llurs habilitats de ball a la pista. Converses intranscendents, mirades alegres, somriures expressius, dubtes i desitjos; tot es bellugava de pressa en aquell aire tan nou i peculiar que jo respirava per primer cop.

Vist des d'aquí, als nostres dies, no puc més que modestament homenatjar tots els que vam viure aquells moments tan nostres, pitjors i millors que els altres moments equivalents d'altres generacions o d'altres contrades, però els nostres. Molts hi som, i alguns han quedat pel camí. Molts ho recordem, i assumeixo que uns quants no hi pensen mai. Particularment, sóc dels que de vegades li agrada recordar, i d'entre allò recordable m'aturo sovint en el munt de noies maques que els nois teníem la sort de poder veure, observar, saludar, parlar, conèixer …

Eren les noies més guapes que aquesta ciutat ha donat mai (perquè així ho decideixo interiorment des d'una nostàlgia volguda, conscient naturalment de l'absurditat racional d'una tal afirmació). Eren eixerides i plenes de vida, rialleres i apassionades. Patien per portar el nou polo Benetton, amb franja verda o blava, però alhora llegien poesia i escrivien el seu diari d'amagat. Eren les del maquillatge o pote no sempre ben repartit. Les que se sabien les cançons de moda de memòria. Les de la samarreta Ocean Pacific, Mistral o Marithé et François Girbaud. Les de les Nike Wimbledon amb mitjons i cordons fluorescents, o les Pielsa Nautimoc. Les dels pantalons Closed i jersei Privata amb enormes espatlleres (hauria de dir hombreres). Les engominades, les del serrell i les del tupé, amb pinça o sense. Les que començaven a fer calades de Camel, Marlboro, Winston o Fortuna. Les del primer cubata a la Mata o al Sena. Les que demanaven Malibú amb pinya, Bacardí amb cola, vodka amb llimona o cervesa. Les que van ballar temes lents al ritme que marcava Mr. Bobby des de la cabina, i les que s'enfadaven amb el Sr. Damià o el Sr. Andreu. Les que després marxaven amb nois que lluïen motos primerenques i les que passaven d'ells. Les que estiuejaven a Calella o les de Salou. Les que anaven a la platja amb el flascó de Lancaster de protecció zero. Les que esquiaven i les que no. Les que preferien Vuarnet o les que eren de Ray-Ban Wayfarer. Les de l'anorac Anzi Besson o les del Nevica. Les que gaudien amb totes les marques que he dit i les que tant se'ls en fotia una cosa com l'altra. Les de la carpeta folrada amb George Michael, Tom Cruise, Patrick Schwayze o Bros, i que no hi faltés l'Snoopy amb la senyera. Les que feien campanes de Sant Nicolau o de Vidal i Barraquer. Les de les Carmeles o les Escolàpies. Les de la Lionesa, l'Ànec Blau o el Gran Via. Les que van estudiar més i les que ho van deixar quan van voler. Les que es van casar i les que van obeir altres somnis. A totes, les recordo o les penso, perquè van ser (torno a decidir) les noies més maques d'una generació especial de catalans.

I tot això m'ho miro trenta anys després que comencés a brotar i uns pocs menys des que es difuminés en la calitja del record, però sempre amb una immensa dosi d'afecte i tendresa per allò que érem en aquell moment i allò que ens començava a fer tal com som ara.

L'existència és un continu esdevenir que ens enforteix o ens debilita, i molts anys enllà des d'avui, si així ha de ser, també tindrem coses per observar amb perspectiva. Que aquesta visió ens posi sempre un somriure secret als llavis i ens faci una carícia a l'esperit depèn només de nosaltres, de cadascú, de la voluntat de créixer com a persones mentre ens donem permís per seguir duent totes les etapes de la vida dins nostre.

On the Road

So these people don’t really have as much freedom as they think they have. They have an illusion of freedom, and they think: “Oh! I can go anywhere with my brand new car!”. When it gets right down to that they are tight to that job, and that appartment, and that factory, and that ... that corporation. The corporation tells them how to dress, how to look, what to say, and what to think ... Don’t have the freedom of giving up that lifestyle, not even for two weeks out of a year. If they get a two week vacation out of a year they’re lucky. But that’s why I say it doesn’t matter where you are, freedom is not easy. It’s gonna be tough.

El títol d'aquest post concorda amb el llibre de Jack Kerouac perquè en ell hi ha comprimida la rebel·lia que aquesta campanya de Volkswagen volia evocar, en record de beatniks inconformistes. I el producte era, contradictòriament, un Golf GTI. Entendre el màrqueting, o més acuradament, l'estratègia comunicativa que forma part d'un projecte de màrqueting, demana de vegades una mica de poesia, ni que sigui dura i realista com la de les fotografies de Robert Frank o els versos d'Allen Ginsberg, perquè la realitat de la societat de consum és la que és, i la muntanya de necessitats que per defecte té l'home es canalitza majoritàriament, ara per ara, en la compra de béns, l'auto-indulgència i un compassiu intent de sobresortir. Efectivament, malgrat que estimem per naturalesa el valor de la llibertat, som molt menys lliures del que ens volem pensar, però pensar-ho i deixar-nos seduir per algun producte ben executat i brillantment explicat és de vegades una experiència que els vigilants de la cultura o dels valors potser no estan autoritzats a classificar.

Jordi Pujol Soley

Qui sóc jo per contrariar tantes opinions expressades en infinitud de converses a les xarxes socials, blogs i premsa en general, amb què hom ensopega aquests dies? ... Ningú.

Sols voldria convidar a una humil reflexió sobre si té gaire mèrit fer llenya de qualsevol arbre caigut; sobre si no oblidem massa fàcilment l'honorabilitat de la qual en diverses facetes de la vida pública i privada va ser mereixedor aquest home; sobre si no ens emparem tots plegats, ciutadans anònims, en aquestes notícies per mirar cap a una altra banda i obviar quant de camí ens queda per arribar a ser exemple d'alguna cosa per a aquesta generació i les següents. 

Personalment, en tot aquest afer hi veig un home amb una biografia que mostra tot un seguit de virtuts i un cert compromís altruista; que fa dècades va cometre un error considerable per una qüestió d'uns diners que no sembla que fossin per a interès estríctament propi; que més endavant no es va atrevir a donar la cara per esmenar-ho quan potser encara era a temps; que al final de la seva vida va i ens ho desvetlla de forma tan avergonyida com discreta, ens en demana perdó amb una franquesa valorable, i accepta tot el pes de l'escarni públic i la justícia penal consegüents.

Sincerament, penso que el percentatge de ciutadans anònims com nosaltres que, donades les circumstàncies que propiciessin cometre errors similars, actuessin de forma més brillant, no seria gaire encoratjador, ni tampoc testimoni o evidència d'una societat modèlica, "incomprensiblement dirigida per gentussa que no és mirall de res i que no sabem com ha arribat aquí" ... que diria el més meliquista.

Permeteu-me l'americanada de torn (sempre petulant per a molts), perquè m'agradaria aquí recordar dues coses: aquell estimulant 'no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu per al teu país', de JFK, i allò altre que un tal Stephen Covey deia fa vint-i-cinc anys sobre si no seria menys mediocre i més honest que ens esforcéssim sempre pel canvi 'inside-out' que perdre el temps en l''outside-in', és a dir, treballar per canviar el món des del nostre propi canvi interior, de dins cap a fora, sense excuses sobre si hauria de canviar abans el món perquè puguem canviar nosaltres.