De vegades no sabem si la imaginació precedeix la realitat o si és a l'inrevés: la realitat ens fa activar la imaginació. Com deia Mark Twain, "tinc uns records fenomenals de les coses que vaig viure durant la meva joventut, sigui que van passar de veritat o no". O com col·locava David Linch en una de les seves obres mestres, "I like to remember things my own way ... not necessarily the way they happened", a Lost Highway (1997).
Un dels cops que he estat a Carcassona ho vaig fer en solitud. Aquest relat parla de volgudes i silencioses companyies.
Fils retrobats
Nil va entrar en aquell pub on una nit d’anys enrere, quan la seva parella més estimada encara formava part de la seva vida i feien viatges a ciutats mil·lenàries, havia desitjat ser solter per poder conèixer millor dues boniques periodistes que des de la taula del costat els parlaven amb aire juvenil i esperançat sobre sostenibilitat i la seva feina al Midi Libre.
Havia decidit repetir sol aquell viatge, tres anys després, començar de nou, exposant-se massoquistament a tots aquells escenaris on tan contingudament havia actuat en el passat, assaborint l’amarga mescla de penediment i compassió que sentia per aquell espantat adolescent que encara lluitava per deixar de ser.
Mentre retrobava tots els racons d’aquell simbòlic escenari, va adreçar-se a l’únic punt de la barra on hi quedava un buit per asseure’s i demanar. Va dubtar, però finalment optà per una copa de vi blanc i continuà mirant al seu voltant, recordant i prenent consciència que ja tenia el que havia volgut aquella llunyana nit: soledat i llibertat.
Un home amb aspecte d’artista frustrat va irrompre verbalment en aquell estat semi-absent, potser convençut d’haver trobat en Nil un company de barra amb qui compartir antigues penes i biografies perdedores. Molt begut, li parlava en anglès afrancesat d’algun viatge de joventut als Estats Units, o concretament al Soho de Nova York, o potser a cap dels dos llocs, perquè també parlava del Quebec. La música era alta i no se l’entenia gaire bé, però sí comprenia que aquell home l’havia pres per americà, i que amb els seus ulls derrotats havia vist en ell un tipus especial a qui acostar-se per pidolar, com cada nit, una última alenada de dignitat. Polidament, però sense ambigüitats, Nil va tallar la conversa i va seguir contemplant.
Al costat hi tenia dos executius que parlaven del clima irrespirable d’alguna empresa, mentre buidaven uns gots d’aquell licor anisat que en diuen Pastis. Semblaven parella, pensà, i prosseguí bevent, amb posat invisible, just com volia ser aquella nit.
Amb la mirada perduda en algun punt incert, recordant el dia d’introspecció que havia passat, sentí que la seva consciència retornava a aquella zona on se sentia més còmoda, a aquella zona on malgrat els esforços per renéixer de les cendres d’un adolescent cremat i cremador, la feblesa humana s’arrecera perquè s’hi sent segura: la repetició de les velles conductes conegudes. Òbviament, una noia havia entrat al local. Aparegué sola, amb aspecte d’escriptora, no massa destacada entre l’ambient ja una mica alternatiu d’aquell establiment. Vestia ulleres de disseny minimalista, duia el cabell curt, traginava tabac d’enrotllar, somreia segura (o col·locada) i dedicava mirades esporàdiques al seu mòbil a l’espera d’algun sms que semblava no arribar. S’obrí pas cap a la barra entre els dos executius, per demanar una Brugs blanca, i ell pensà que abans del vi blanc també havia pensat en demanar-ne una. Pagà i s’allunyà cap a l’escenari, on hi tocava una estranya banda americana a mig camí entre ZZ Top i Dizzy Gillespie. Ell s’aixecà, es ficà la jaqueta i s’hi acostà amb seguretat arrogant.
La cervesa blanca, els cigarrets enrotllats i les ulleres foren excuses per a les primeres paraules. Continuaren amb música, moviments d’avantguarda, Baudelarie i política, mentre escoltaven aquell succedani de bee-bop. I així fins que quatre o cinc cerveses més tard, el bar mig buit, l’olor a tabac refredat i un telèfon mòbil on ja no s’hi esperava cap sms, la banda va plegar.
Ella vivia en un apartament prop d’aquell decadent hotel que havia vist la tarda anterior quan passejava sota la pluja. Era un espai molt personal, càlid i ben decorat. Van contrastar alguns CDs de jazz, bossanova i chanson, van obrir una ampolla de Minervois, i es van obsequiar amb els primers petons en plena quietud. Moustaki impregnava les dues ànimes mentre els dos cossos es fonien en abraçades plenes d’aquella fascinant passió que només dos éssers lliures poden compartir amb completa noblesa. Nil li descordà el vestit i els sostenidors, sentint l’escalfor de la seva pell, resseguint amb les mans aquella nua esquena i aquells grossos pits. Els muscles es destensaven i els ulls es tancaven a mida que ell feia lliscar la seva mà per sota les calces d’aquella noia desconeguda, mentre oferia un llarg massatge als seus càlids i sensibles llavis, mentre introduïa dos dits dins el seu secret més humit. Ella respirava acceleradament i pronunciava dolces paraules que sonaven com a enigmàtic agraïment.
En aquell punt on encara sembla que els preliminars masculins ja legitimin la iniciativa femenina, ella li descordà els pantalons per jugar també amb les seves intimitats. Molt excitada però tranquil·la, olorant cada porus del seu pit i el seu ventre, va descendir cap a la seva cintura i el va llepar sense pressa, coneixent cada centímetre quadrat d’aquella ferma zona del seu cos. A l’habitació seguí acaronant-lo amb tendresa, llançant interrogants mirades de confirmació, amb aquells ulls alhora sensuals i innocents.
Jugaren i es desassedegaren de desig, i quan la passió semblava haver assolit el seu cim més evident, ell la penetrà amb cura, lentament, i ella s’escorregué, transportada, només sentir la seva gruixa fortalesa dintre seu, gemegant amb un lleu i imperceptible "oui".
Van fer l’amor molta estona, entre perfums d’encens i músiques distants, i van seguir xerrant, anònims en la profunda nit aubesa, fins que esgotats i complaguts es van adormir mig abraçats en aquella habitació d'algun carrer de la Basse Cité.
A les sis Nil es despertà, es vestí, contemplà el rostre adormit i distès d’aquella dona, la besà delicadament i marxà cap a l'apartament on s’estava aquells dies. Era molt fosc, i mentre caminava en la freda matinada, pensà que la por d’estar viu és quelcom tan sorprenent com la capacitat de resistir-se als destins no escollits. Els operaris del camió de la neteja recollien ampolles i uns papers, entre els quals una revista bruta i trepitjada. La portada parlava de la seva ex-muller, en un idioma que no li arribava al cor.
Carcassona, febrer de 2007