Intersecció

Dies després de llegir a la pantalla unes línies sobre sants i felicitacions, de la sala estant, abaixa el llibre i a través dels finestrals diposita un esguard absent en l'entropia d'una qualsevol escena urbana. Seqüències ordinàries i prosaiques superposades a la intuïció d'un gest impensable mesos enrere. La memòria emprèn, en aquell precís moment, un pelegrinatge espontani cap a un temps antic, i s'atura en un indret arbitrari però no casual; un lloc fora del present, i alhora un espai identificable, efectiu, en el record. Hi ha ambientador de local, mosaic blanc i negre, butaques roges i dobles, videoclips, un billar, faldilles, quadre escocès, un perfum sedós, dues ampolles damunt d'una taula i el tacte i el parlar més inexplicablement benignes i delicats, allà, just a tocar seu. Retorna, i amb la mirada encara llunyana, pensa en Wim Mertens a The Paths Not Taken. Els camins que mai no vàrem prendre. Encalmat, recreant-se en el misteri de la immensitat d'aquell apartament, s'apropa a l'estudi, pren un llapis, escriu alguna frase i dibuixa uns primers esborranys.

Tardor 2016.
L'homme, demain, visitera peut-être les planètes nos voisines. Mais quel sera le contenu de cet homme?

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Rothko

Markus Yakovlevitx Rotkovitx (1903-1970) i la seva família d'origen jueu arribaren de Letònia a Ellis Island al 1913, i un cop passada la porta obligatòria d'admissió al Nou Món es desplaçaren a Oregon. Anys més tard, Markus retornaria a Nova York per instal·lar-s'hi fins al final dels seus dies. Per trencar el vincle semita, adaptà el seu nom a Mark Rothko, simplement (correcte, el pintor americà que segur que coneixeu), i malgrat el seu poc interès a ser adscrit en cap moviment artístic, fou catalogat per la crítica com a expressionista abstracte, al costat de Pollock, Gottlieb o de Kooning, entre d'altres. Després d'una evolució particular plena d'influències avantguardistes europees, fou capaç de fer coses com el Núm. 14, que he pogut admirar al SFMOMA. L'abstracció pictòrica on he anat arribant des de fa uns anys no s'explica per si sola mitjançant taques de colors autosuficients. Necessito, a diferència d'un dels meus referents més valorats, recolzar en el relat, el paisatge interior, que exterioritzo per a qui vulgui observar. Dijous al vespre vaig acabar una peça que gairebé tanca un cicle, un període, una memòria d'un dol personal, un relat borrós i concret alhora, que deu tenir punts de contacte amb tants altres dols que desconec (potser els teus, que em llegeixes en aquest moment). I ho dic ara perquè em sembla que les properes setmanes voldré explicar un episodi més, pintar una peça a tall d'epíleg, i tancar per sempre.

Estiu 2016.

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

L'Onada (The Wave)

Hi hagué un temps en què ell li demanà que marxés de casa, que s'instal·lés al pis de sa mare i dediqués unes setmanes a comprendre si podia fer les coses d'alguna nova manera, amb ajuda externa o sense. Eren temps de trucada diària i de respostes amb 'petjadetes' per WhatsApp, que ella deia que simbolitzaven algun dels animalons imaginaris que compartien, el qual, metafòricament potser ja s'acostava per sempre més a un moment de definitiva honestedat, veritat i sinceritat. Però aquelles petjades, com tantes altres promeses, mai no arribaren, en realitat, enlloc. Ella tenia totes les seves coses a casa, i passava regularment a buscar el que li feia falta. La roba bruta la solia deixar allà, i ell la rentava, la plegava i la desava al seu lloc, a l'habitació-vestidor que un dia havia muntat només per a ella. Quan obria la rentadora, com sempre, hi trobava aplegats per la centrifugació petits manyaguets de cabells al peu de la comporta. Avui formen part material de l'onada convulsa que, caòtica, al final tot s'ho havia acabat enduent, excepte una insòlita capacitat per a l'amor ferm i transparent, que pot resistir fàcilment, fins i tot, aquests fenòmens geològics.

L'Onada (The Wave)
Primavera de 2016
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 69 x 72 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Ciutat i insomnis

A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles.

¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un.

En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai. O potser sí, rumia encuriosit.

Entre una certa incomoditat i torbament, li ve al cap un somni de no fa gaire, potser setmanes enrere, d'una nit en què s'havia desvetllat més tard que de costum, en aquella hora sovint darrerenca, quan els neuròlegs afirmen que somniem amb severa profunditat mentre movem els ulls esbojarradament en direccions oposades i divergents darrere les parpelles segellades per la dormició.

Tot i el moment de letargia, recorda amb precisió la seqüència d'una noia agenollada davant d'un home en el fosc replà d'una finca indeterminada de la vella ciutat. Un mascle robust, rude, febril, obligant una femella bufona i delicada a proveir-lo d'atencions traïdores, no volgudes, en un racó amagat dins la llunyania incivilitzada d'una nit qualsevol. Recorda el so de l'estrip d'una brusa, de gemecs, de sanglots; mirades de culpa, de súplica, de pànic; els crits, els cops i la baralla entre l'home i un noi que sobtadament apareixia al rebedor de l'immoble.

La dona del balcó del davant fuma mentre l'observa. Han creuat la mirada i la familiaritat d'aquells ulls li ha fet venir una estranya agitació. Per un instint involuntari d'aprovació ha fet un moviment amb el cap com de salutació, però ella no l'hi ha tornat. Ell segueix fumant, i ara recorda, confós, que en desvetllar-se d'aquell somni no tan llunyà havia pensat: "la puresa".

La calmada nit d'agost esdevé més pesada i enganxosa, i al balcó del davant ja no hi ha ningú. El llum de la tauleta que entreveu a la sala interior a través d'una fina cortina roman encès.


El text en gris és d'en Quim Monzó, i la resta, en negre, la meva continuació i tancament del relat, per al concurs de La Vanguardia / Nationale-Nederlanden. Diada de Sant Jordi 2016. Dedicat a la Gemma, que recolzà durant uns pocs dies, fina, en el meu braç.

Imatge: "Summer Evening", Edward Hopper, 1947.

Hommage

Després d'una visita a casa d'un amic seu al Château de la Brunié, a prop de Tolosa de Llenguadoc, intuïtivament va començar a deixar que entressin a casa tot un seguit d'éssers imaginaris en forma de peluixos físics, però també en forma de teatralització i prou, incorporis. Venien a omplir el buit d'incondicionalitat i lleialtat que per alguna raó (possiblement soterrada en la infància o adolescència d'ella) a ell no li podia donar, i que ella tampoc no sabia rebre amb confiança i veritable agraïment. Ell podia ser enganyat de manera continuada des de ben al començament, no pas amb un esperit de mantenir dobles vides ni una seducció constantment consumada amb altres parelles sexuals puntuals, sinó un engany fruit d'una absoluta impossibilitat de compromís, una traïció amb esperit de negligència sentimental, una mena d'abandó afectiu preventiu, permanent, anticipat, abans no ser, de nou, abandonada per la figura paterna subconscient. Per contrast amb el company mentit, ignorat, desatès i humiliat, els amics imaginaris eren estimats d'una manera completament fidel, tendra, sincera, incondicional. I a la inversa, ells permetien alhora fer-li arribar, canalitzar cap a ella, l'amor veritable que per aquella via sí que era capaç de rebre. I ell ho observava tot plegat, i ho cultivava, a fi de dotar-la d'aquell afecte extraordinari que pel vial, diguem-ne, humà, no li arribava. I es compadia dels dos, sense condemnar, estimant-la amb la tendresa de sempre. D'entre tots aquests éssers, qui assumí el paper principal, el seu alter ego per antonomàsia, fou en Mofie. De la seva mà, arribà un nadal. Un simple i preciós lèmur que permeté fer-li arribar tant d'amor, ... i que, fidel fins al final, com ell mateix, restà tot sol després del diluvi.

Hommage
Hivern de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Roser Cabanas (Barcelona, tardor del 2016)

Comiat particular

Et vaig pintar durant uns dies de recés al Montsià. Entre núvols amoscatellats i una solitud estranya, un text rabiüt em vingué al cap, un que començava amb "L'orgull, l'arrogància fastigosa que aixafa tota bellesa, ofega la tendresa i silencia la poesia ...".

I d'allà, sense treva, amb dures pinzellades i un munt d'esquitxos a les parets, com tot sovint em passava en aquella època, vas venir a fer companyia a qui d'aleshores ençà volgués sentir la teva força.

Has estat exposat en galeries i també a casa, a Barcelona, i aquests dies, de la mà de la teva nova propietària senienca i del teu curós emmarcador tortosí (a la foto), retornes a aquesta terra encara tan desconeguda per la majoria. Sembla que segueixes tenint coses a dir a qui et vol contemplar sense pors. Bon viatge.

Atac sense crosses, 2009.
Oli sobre tela, 184x73 cm.
Adquirit per Mercè Giner (La Sénia).

Trajectes

Baixà pensatiu del tramvia i emprengué sense pressa la caminada que el duia a casa. Nou minuts de brisa tardorenca durant els quals no es trauria del cap el passatge de novel·la que acabava de llegir, bressat pel sacseig del vehicle al seu pas per Montjuïc, en aquell commutar diari cap a i des de la feina, tan fet i refet, tan inútil.

Era un brevíssim passatge epistolar unívoc entre dos éssers desconeguts, diferents, distants, que compartien tanmateix una cicatriu per una ferida d’aquelles que hom es fa quan la seva intenció és paradoxalment guarir-ne una d’aliena, tan òbvia com prescindible... Però ja en saben, ja, alguns cors sincers, de missions suïcides i de viatges impossibles, rumiava.

Benvolgut,

No dubto que us sorprendrà llegir aquestes línies. Us conec ben poc, més enllà de saber que en un moment del passat patíreu la volatilització involuntària d’un grapat d’il·lusions i plans de futur.

En fórem corresponsables, i us demano humilment disculpes. Sempre vaig pregar en silenci, per haver estat part d’aquell mal, tot confiant que el bon Déu del camí et somrigués d’aleshores ençà. Només ara, investit de vivències anàlogues, exterioritzo aquest estèril escrit. Només ara sé com un home en aquest punt es demana què hi ha hagut d’erroni, mentre s’adona que no hi ha resposta, tan sols un buit trajecte al davant, antigues càrregues de què desprendre’s, algun nou somni pel qual lluitar i un pregon, inexplicable dolor a l’ànima com a únic equipatge per avançar.

Desitjo que llegir això en aquest moment de vostra vida no us sigui una nosa, i no cal que us prengueu la molèstia de fer-hi una immerescuda resposta.

Un viatger com un altre.

La interposició al seu pas d'un vianant que llegia distretament la premsa li retornà la consciència d’on era. Creuà l’avinguda i pensà que compraria figues i magranes abans de pujar a casa. Malgrat la tèbia temperatura barcelonina, més de Sant Joan que no pas de Tots Sants, la feblesa del sol i la incipient nuesa dels plataners testimoniaven el final imminent d’un altre any.

De Provence à l'infini

Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

En pays de Mistral

La propera pintura parlarà d'un preciós futur malmès, explicat a partir de la bonica excusa inspiradora d'un viatge molt especial a Provença ...

À Sainte Hélène
Nous y trouvions paix
Des nouveaux petits amis
Près de l’eau
Et une lumière calme
Non-prétentieuse
Comme purifiante

On The Road, inici d'un dol

Entre tantes memòries, aleatòriament, recorda avui com sortia a acomiadar-la cada matí des de la terrassa de casa, quan ella passava amb la moto en direcció a la feina. Mirava, i quan la veia aparèixer, ella ja mirava també cap a ell. Li feia un adéu aixecant el braç, potser fent volar un petó, que ella li retornava, i la contemplava desaparèixer avinguda avall, vers el front marítim. Cada jorn, sense excepció. Amor pur, activat el dia que l'havia coneguda, a la feina, el primer matí, la primera persona amb qui Déu el va creuar a la penombra d'un pàrquing silenciós, discret, ample i net, com l'amor que desenvoluparia per ella en els anys a venir. Aquest darrer Sant Jordi, anys i feines després, ell s'acostà a dur-li la rosa en mà al seu despatx. No era l'única rosa que havia rebut. Setmanes més tard, ella marxava a la República Dominicana i aquell món meravellós es trencaria en un milió de bocins. I després de la presagiada tempesta, la tristesa, el silenci, el llarg dol que comença. Trencat, li caldran breus idees textuals al voltant d'allò que malenconiosament l'inspiri i li permeti cicatritzar un dany despietat, bàrbar, intens. Vol pintar-ho, aturar-s'hi un moment, silenciar el plor i el xivarri interior, tancar els ulls i respirar. 'On the road' és l'inici. Un text escollit de Jack Kerouac que ell ja havia tractat fa anys amb motiu d'una magnífica escapada estival als Estats Units, i que li fa pensar en punts d'arribada provisional, en maletes gastades pel viatge fet fins ara, i en la concitadora, incerta, partida cap a un destí intacte, id est: no tocat.

On The Road
Estiu de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Cristina Bubé Casas (Girona, tardor 2016)

Laia

Et recordo. T'he vist altres vegades i sé que baixem a la mateixa parada. Sempre duus aquesta bicicleta plegable del color dels autobusos en temps dels nostres avis, i llegeixes erta, asseguda a l'extrem de la bancada. Crec que avui també m'has mirat més d'una vegada, entre les escletxes de tres o quatre cossos, bosses, carretons i cistells de platja. És l'hora dels turistes, de pells enrogides i de vestuaris massa lleugers pel mes de març. No fa pas tanta calor encara per anar amb bermudes, samarretes i tota mena de xancletes de gust debatible, i potser ho pensem els dos alhora. Però tendeixen a ser així. Viatgers i el seu entranyable neguit de res no perdre's, abstrets en petits projectes vacacionals, tot cercant alguna vivència extraordinària, una definitiva primavera a Barcelona que potser canviï decisivament un rumb vital que qui sap si senten confús o insubstancial.

El vagó es buidarà en arribar a la propera estació. M'aixeco, em poso dret al teu costat i m'agafo a la barana, a mig pam escàs del teu bonic rostre. El teu cap és a l'alçada del meu maluc i t'imagino incòmoda, perquè per mirar-me, ara, has de fer un gest extremadament explícit. I el fas, sense encongiment. Amb aquests ulls inabastables no hauries de mirar un nostàlgic com jo d'aquesta manera, he degut pensar. I tu quasi has somrigut, m'invento.

Ens aturem. Com preveia, s'esdevé una mena d'èxode esvalotat i quedem tu i jo gairebé sols. Arrenquem i seguim, entre menys fressa que abans. Has apropat la teva galta a la meva mà i instintivament he bellugat un dit. La teva pell és tan suau com la brisa que aquest matí s'escolava pel finestral de la meva terrassa i desallotjava l'olor de cafè del meu pis.

Som dues ànimes en trànsit per les negres profunditats d'una ciutat que acomiada l'hivern; dos cors que es desglacen secretament sense saber el curs que prendran les seves aigües els propers minuts, les properes hores, les properes dècades, o qualsevulla eternitat que hom gosés preveure.

Hem baixat i caminat plegats, l'esguard endavant, sense dir-nos res. Un "travessem?" m'ha desvelat el so de la teva veu. Tu traginaves la bici. Jo portava el teu cistell i una petita maleta que semblava de treball. Al carrer, la ciutat en moviment, les trajectòries perfectes de tants individus que semblen saber impecablement on van.

M'he despertat sense saber on era. Aquest migdia t'he ajudat a pujar les coses al teu pis i m'has ofert cafè. M'ensenyaves el teu món, i la teva olor era intensament femenina quan em parlaves cada cop més a cau d'orella. I minuts més tard les meves faccions eren part de tu, xopes de la teva reservada intimitat. Les meves mans et resseguien mentre les teves cames em subjectaven i em marcaven la seqüència adequada. I els meus llavis, encara amarats, pujaven ventre amunt, i rere el teu tors cercaven la passió desendreçada dels teus cabells infinits. I ens dissolíem intensament abraçats arran d'un precipici de delits inexplicables. I entre teles ignotes i rebregades, aquesta energia, potser en curs des del principi dels temps, ens ha abandonat i ens hem adormit.

Mentre tornava a peu cap a casa, vora la platja, a l'hora en què les onades s'apaivaguen i la sorra es refreda, mirava una lluna incipient i la silueta d'un nou edifici de la façana marítima, i em preguntava en quin moment de la història l'home havia perdut la intuïció de saber-se perpètuament sol. La companyia transitòria i accidental d'una ànima hiperconnectada no pot ser res més que un testimoni infal·lible d'aquesta solitud, que potser ens fa lliures per un fugaç instant però crònicament enyorats d'allò que somniem retenir. Laia, m'has dit que et deies, i jo t'he dit que m'agradava.

Barcelona, hivern de 2015.
Text presentat al premi TMB de Relats Curts 2014.

Muses i àngels d'un temps

En aquesta etapa de l'any, mentre s'apaguen definitivament les escalfors d'un estiu sempre irrepetible per definició en la memòria de cadascú, i comencen a encendre's tímidament els freds hivernals i els llums de nadal. En aquell punt on es barregen els perfums de castanyes i torrons, en aquesta època, fa trenta anys exactes, uns quants com jo vàrem posar els peus per primer cop en una mena de temple del pas de la infància a l'adolescència. Allò que era aleshores (i segueix sent) una petita ciutat, Sabadell, coneixia pocs espais on es poguessin sintetitzar d'una manera tan clara com al 'Concor' (Concorde, devien voler dir) les esperances i il·lusions de la canalla d'aquell temps, dels que aviat començaríem a fer-nos grans i assumir les responsabilitats que toquessin, però que abans havíem de passar per una universitat de llibertat i de pèrdua d'innocència que probablement no es torna a repetir a la vida, si més no d'una manera tan noble i adient.

El veritable primer dia que hi vaig entrar fou amb motiu d'una festa de l'esquí per la temporada que s'apropava, a la qual algú més gran que jo em va convidar. En accedir-hi sonava un vell tema de la Viola Wills, i com a motlle de ciment tou que era aleshores la meva ànima, aquella melodia va quedar-hi enregistrada per sempre més, associada a aquell precís instant d'ingenu descobriment.

Era un espai cèntric, arquitectònicament insignificant des de fora, però que esdevenia càlid i acollidor a mida que t'hi endinsaves, fosc però no del tot, decorat amb una mescla molt marcada de moqueta, fusta i metall, i sempre embriagant amb aquella boirina de tabac i la millor música del moment.

Hi havia gent coneguda per mi, però de generacions més avançades, i jo em sentia tan nen. Hi havia cambrers ben vestits que servien copes per a la ingesta de les quals jo encara no estava gens preparat. S'hi fumava molt. Hi havia nois molt ben arreglats, noies molt guapes i elegants, llums de colors, tipus arrecerats a les barres i d'altres lluint sense vergonya llurs habilitats de ball a la pista. Converses intranscendents, mirades alegres, somriures expressius, dubtes i desitjos; tot es bellugava de pressa en aquell aire tan nou i peculiar que jo respirava per primer cop.

Vist des d'aquí, als nostres dies, no puc més que modestament homenatjar tots els que vam viure aquells moments tan nostres, pitjors i millors que els altres moments equivalents d'altres generacions o d'altres contrades, però els nostres. Molts hi som, i alguns han quedat pel camí. Molts ho recordem, i assumeixo que uns quants no hi pensen mai. Particularment, sóc dels que de vegades li agrada recordar, i d'entre allò recordable m'aturo sovint en el munt de noies maques que els nois teníem la sort de poder veure, observar, saludar, parlar, conèixer …

Eren les noies més guapes que aquesta ciutat ha donat mai (perquè així ho decideixo interiorment des d'una nostàlgia volguda, conscient naturalment de l'absurditat racional d'una tal afirmació). Eren eixerides i plenes de vida, rialleres i apassionades. Patien per portar el nou polo Benetton, amb franja verda o blava, però alhora llegien poesia i escrivien el seu diari d'amagat. Eren les del maquillatge o pote no sempre ben repartit. Les que se sabien les cançons de moda de memòria. Les de la samarreta Ocean Pacific, Mistral o Marithé et François Girbaud. Les de les Nike Wimbledon amb mitjons i cordons fluorescents, o les Pielsa Nautimoc. Les dels pantalons Closed i jersei Privata amb enormes espatlleres (hauria de dir hombreres). Les engominades, les del serrell i les del tupé, amb pinça o sense. Les que començaven a fer calades de Camel, Marlboro, Winston o Fortuna. Les del primer cubata a la Mata o al Sena. Les que demanaven Malibú amb pinya, Bacardí amb cola, vodka amb llimona o cervesa. Les que van ballar temes lents al ritme que marcava Mr. Bobby des de la cabina, i les que s'enfadaven amb el Sr. Damià o el Sr. Andreu. Les que després marxaven amb nois que lluïen motos primerenques i les que passaven d'ells. Les que estiuejaven a Calella o les de Salou. Les que anaven a la platja amb el flascó de Lancaster de protecció zero. Les que esquiaven i les que no. Les que preferien Vuarnet o les que eren de Ray-Ban Wayfarer. Les de l'anorac Anzi Besson o les del Nevica. Les que gaudien amb totes les marques que he dit i les que tant se'ls en fotia una cosa com l'altra. Les de la carpeta folrada amb George Michael, Tom Cruise, Patrick Schwayze o Bros, i que no hi faltés l'Snoopy amb la senyera. Les que feien campanes de Sant Nicolau o de Vidal i Barraquer. Les de les Carmeles o les Escolàpies. Les de la Lionesa, l'Ànec Blau o el Gran Via. Les que van estudiar més i les que ho van deixar quan van voler. Les que es van casar i les que van obeir altres somnis. A totes, les recordo o les penso, perquè van ser (torno a decidir) les noies més maques d'una generació especial de catalans.

I tot això m'ho miro trenta anys després que comencés a brotar i uns pocs menys des que es difuminés en la calitja del record, però sempre amb una immensa dosi d'afecte i tendresa per allò que érem en aquell moment i allò que ens començava a fer tal com som ara.

L'existència és un continu esdevenir que ens enforteix o ens debilita, i molts anys enllà des d'avui, si així ha de ser, també tindrem coses per observar amb perspectiva. Que aquesta visió ens posi sempre un somriure secret als llavis i ens faci una carícia a l'esperit depèn només de nosaltres, de cadascú, de la voluntat de créixer com a persones mentre ens donem permís per seguir duent totes les etapes de la vida dins nostre.

Arquitectura Estàndard

Algunes arquitectures amoroses sobre les quals recolza tota una vida emocional i un projecte de llarg viatge no són com les altres. Són molt poques però n'hi ha. Són, diguem-ne, estructures brillants, rares, inabastables. La resta és l'estàndard, és a dir, allò autoritzat o reconegut com a exemplar o model de correcció. Altrament dit avorriment, déjà vu. És possible viure en una altra banda, m'han assegurat els sentits. Aquest cop volia pintar la norma de l'amor. Un altre dia provaré de copsar la raresa (potser com a fita filosòfica).

Arquitectura Estàndard, maig 2012
Oli sobre fusta (díptic), 120x49cm
Adquirit per Ester Ponsico Sabarich (El Prat de Llobregat, tardor 2016)

Participació a la 4a Ruta de l'Art

La incansable Anna Mª Constanseu m'ha convidat a participar a la Ruta de l'Art, que organitza des de fa 4 anys a la seva estimada vila, Castelló d'Empúries. Hi tindré 3 obres exposades entre un munt d'altres pintors i escultors. Per als que no coneixeu la Ruta, us recomano que vingueu a veure-ho. Castelló i el muntatge que veureu valen la pena.

Exposició a l'Empordà

Diumenge vinent s'inaugura una exposició meva a Castelló d'Empúries, a l'Hotel Gallery - Casa Clara. Aquí deixo la invitació per a qui vulgui venir. Espero que us agradi!

Lluna, cortina, presència

Ets tu qui estima; tu qui destrueix. Tu qui l’art desclou; qui busca el ramat. Tu qui es cuida; qui es deixa. Tu qui centra l'esperit; qui llisca cap al caos. Tu qui fuig a muntanya; qui s’omple de ciutat. Tu qui pragmatitza; qui somnia. Tu qui brilla; qui s’apaga. Tu qui gosa; qui tem. Tu qui neix; qui s'extingeix. Tu qui respira; qui s'ofega. Tu qui dorm; qui vetlla. Tu qui coneix; qui ignora. Tu qui creu; qui dubta. Tu qui treballa; qui divaga. Tu qui s’habilla; qui s’estripa. Tu qui comprèn; qui detesta. Tu qui encisa; qui vomita. Tu qui vola; qui s’amaga. Tu qui comença; qui abandona. Tu qui plega; qui roman. Tu qui catalitza; qui saboteja.

Lluna, rostre visible, rostre ocult.
Ets tu i no ets tu.
Presència, ergo hi ets.
Però qui ets? ...
Ets tots els rostres.
Ets qui ets, i qui no ets.
I així, ets.

Lluna, cortina, presència
Oli sobre fusta, 136x115cm, 2010
Sèrie "dealing with nonsense"
Adquirit per Estel Martin, 2011

Plenituds a l''Al Tanto que Va de Canto'

"Plenituds"

Collage acrílic sobre tela (díptic) / collage acrílico sobre lienzo (díptico) / acrylic collage on canvas (twofold) / 25x120cm / 2007 / sèrie 'Picto-Relats'.

Exposat a l'espai gastronòmic i enoteca 'Al Tanto que va de Canto', al carrer Sant Pau 37 de Sabadell.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich