Mentre parles amb en Clint Eastwood

I just met Mr Clint Eastwood at Mission Ranch.

A few moments after speaking with this irreplaceable man, I felt as secretly given part of his persistence, focus and quiet passion for the things he has always believed in life, whichever they were.

He who goes to bed sober,
Falls as the leaves do, and dies in October;
But he who goes to bed, and does so mellow,
Lives as he ought and dies a good fellow.

Parafrasejant John Fletcher, a la paret de la barra del piano hall.


Foto superior de l'Helena Figueras, agost 2012.

Carmel, Monterey Peninsula, California.

Escenes sostretes a un moment matinal de categòrica quietud

Porta cinc minuts davant del mirall, amb un escrit a la mà que ha llegit mentre bevia el te:

'Ell la convidava a dinar amb l’avi gran, la Libertad, en Jaume Muntada, el Pere i la Cuca. Molt de fumar. Ella, com experienciada, es quedava xerrant amb l'avi, al marge, als sillons. Bella i independent, com tots els ahirs del món. El Pere sagna per la boca i es taca la samarreta. Marxen amb cotxes diferents. Ell es dirigeix a casa d'ella, on ha arribat però no està visible. Veu coses seves: una bossa, papers. Un dels papers és un escrit de quan la fina arena de Formentera es va escórrer entre els dits d'un jove inquiet: “una relació que mor”. Ara la veu. Parla pel mòbil asseguda a terra i fumant, a fora, en un jardí que és com un vessant de muntanya. Se sorprèn de veure’l. S’asseu i xerren. Li diu que marxa. Agafa patracols. La convida a quedar-se uns quants talls d’alguna cosa que ha portat de Cerdanya. Declina. Sa germana, més jove, com si fos una antiga Patrícia, cuina. Diu que qui li ha agradat molt és la Libertad. De camí cap a fora s'aturen a la barra. Gent bevent, contínuament fumant, xerrant. Ambient com nocturn. Li demana pel seu casament: “no res, ja hem llençat els anells”. Sotrac. Diu que ell s’ha tornat mig malparit, que ha pegat gent i que l’han empresonat. Es força les llàgrimes, perquè l’entristeix, però no només. Li explica que ha tornat allà on els gossos són més nets que els seus amos, on viu amb els pares i treballa. Potser ho deixaria tot, ell. I potser ella li diu: “pren-t’ho tot amb molta calma, i comença de zero, que des que et vaig deixar ençà no has pres cap decisió sabent on anaves”.

Recorda molt bé aquell matí, en llevar-se. S'esbandeix la cara, s'afaita i posa José Padilla a l'ipod. S'adona que aquell somni absurd acabava amb 'on anaves', en pretèrit.

Anys i Madison

Robert Kincaid, o com quedar-se sota la tempesta, sabent segur que la teva vida no s'escapa per la claveguera.

Gràcies Robert James Waller, pel referent.

Aquell nen

He caminat pels carrers socarrants de Nova York, per les valls més rústiques d'Irlanda, per ponts penjants al Canadà. He escoltat el grunge més passat en sòtans il·legals de Seattle. He llegit Kerouac sota solitàries nits estrellades, i Ginsberg en pubs alternatius de Portobello Road. He plorat hores seguides en pisos misteriosos i m'he tornat a sentir viu escoltant jazz en carrerots del Pigalle de París. He pogut tenir fills, he sentit la velocitat dels 230 km/h amb la moto i sense casc i he tingut accidents de cotxe inexplicablement no mortals. M'he banyat en les solitàries platges de Formentera i a les gèlides aigües del Pacífic. He resseguit carreteres californianes en un Mercury hiperdimensionat i he vist les llums de la badia de San Francisco mentre algú em donava afecte, tant d'afecte.

Com el del nen que un estiu no molt llunyà em mirava des del Tren Groc de Cerdanya, tot això potser era sols un llarg pensament, però recordant Poe un altre cop, Annabel Lee i Dave Garver (o com prendre els camins més equivocats sense adonar-se de la pròpia estupidesa tot i passant-ho bé), vaig pintar un dels darrers quadres. La lluna que un dia vaig copiar amb rotring del Crises de Mike Oldfield amaga una foto feta a Narbona, tornant, justament, de la vella cité cathare.




Pintura: 'Poe a Carcassona'

Collage acrílic sobre tela / 30x30cm / 2004 / sèrie "Picto-Poemes"