Esperança

Un despertar llunyà. Carícies distants. Records de gests i converses fugaces, noves, vulnerables. Ànimes que es busquen. He llepat els teus dits i he guardat l'olor de la teva humitat suau i profunda. L'esperit queda a les fosques quan s'interromp la possibilitat de donar. I en el negre paisatge s'albira el fràgil llumet de l'esperança, sempre enllà, sendera endavant, i potser disposo d'unes cames encara fortes per seguir caminant.

Brúixola

La barrera immòbil. El silenci, fa tantes hores. La darrera claror de la tarda, la penombra gairebé; la foscor, sense adonar-me'n. L'aire fresc de la darreria d'agost, el desig instintiu de retenir-lo a dins. La quietud d'un pas de muntanya. Ningú ve a obrir. El burot celestial té altra feina, possiblement atendre consciències mancades de plenitud o sobrepassades de por. No és fàcil saber cap on caldrà conduir quan hi hagi pas lliure. Hi ha poca llum per llegir i tinc un cotxe sense ràdio. Obro el sostre i contemplo la immensitat, mentre decideixo si ara escriuria que tots som un petit territori que no surt al mapa, o si 'Esperant la ventada' és un bon títol per a un relat. Recordo aquella petita brúixola metàl·lica que la mare em comprà quan era un infant i solia marxar de colònies amb l'escola, i trobo a faltar les tres coses. I d'altres. Amb l'enyor m'entra la son del demà.

Barcelona, estiu de 2017.

Intersecció

Dies després de llegir a la pantalla unes línies sobre sants i felicitacions, de la sala estant, abaixa el llibre i a través dels finestrals diposita un esguard absent en l'entropia d'una qualsevol escena urbana. Seqüències ordinàries i prosaiques superposades a la intuïció d'un gest impensable mesos enrere. La memòria emprèn, en aquell precís moment, un pelegrinatge espontani cap a un temps antic, i s'atura en un indret arbitrari però no casual; un lloc fora del present, i alhora un espai identificable, efectiu, en el record. Hi ha ambientador de local, mosaic blanc i negre, butaques roges i dobles, videoclips, un billar, faldilles, quadre escocès, un perfum sedós, dues ampolles damunt d'una taula i el tacte i el parlar més inexplicablement benignes i delicats, allà, just a tocar seu. Retorna, i amb la mirada encara llunyana, pensa en Wim Mertens a The Paths Not Taken. Els camins que mai no vàrem prendre. Encalmat, recreant-se en el misteri de la immensitat d'aquell apartament, s'apropa a l'estudi, pren un llapis, escriu alguna frase i dibuixa uns primers esborranys.

Tardor 2016.
L'homme, demain, visitera peut-être les planètes nos voisines. Mais quel sera le contenu de cet homme?

Amor i decepcions

Si decepció és engany, l'art és l'engany més bell de tots. Encara que la gent tractem d'incorporar (no sabem per què) l'engany als esdeveniments quotidians de la vida, hem d'esperar que l'art seguirà sent bell, i no es convertirà en alguna cosa banal ni utilitària.

Good life (at the end of the day)

L'home de la lluna aterra al pàrquing. Plou. Intercanvia unes paraules (inútils, innecessàries, inhàbils) amb una viatgera expectant. Res a fer. La mediocritat que ens pren quan naixem, i que mai més no ens deixa anar. L'amor no existeix; s'inventa. Es pregunta com és possible pendular en dos tristos dies des de la tendresa i una aparent saviesa fins al despotisme més secret sense ni tan sols despentinar-se. Puja al seu desplaçador anacrònic. Malgrat (o degut a) el tema vital que decideix escoltar, plora de ràbia, com un terrícola abromat. O la pluja o les llàgrimes li envien un reflex cristal·lí de la seva ànima davant dels morros. O bé és la misèria que vilment el mira a la cara. Vagareja pels carrers ambres. S'ha fet de nit molt d'hora, avui. Potser demà es farà clar abans ... The hope is we have so much to feel good about ... La trista impaciència dels àngels.

Escenes sostretes a un moment matinal de categòrica quietud

Porta cinc minuts davant del mirall, amb un escrit a la mà que ha llegit mentre bevia el te:

'Ell la convidava a dinar amb l’avi gran, la Libertad, en Jaume Muntada, el Pere i la Cuca. Molt de fumar. Ella, com experienciada, es quedava xerrant amb l'avi, al marge, als sillons. Bella i independent, com tots els ahirs del món. El Pere sagna per la boca i es taca la samarreta. Marxen amb cotxes diferents. Ell es dirigeix a casa d'ella, on ha arribat però no està visible. Veu coses seves: una bossa, papers. Un dels papers és un escrit de quan la fina arena de Formentera es va escórrer entre els dits d'un jove inquiet: “una relació que mor”. Ara la veu. Parla pel mòbil asseguda a terra i fumant, a fora, en un jardí que és com un vessant de muntanya. Se sorprèn de veure’l. S’asseu i xerren. Li diu que marxa. Agafa patracols. La convida a quedar-se uns quants talls d’alguna cosa que ha portat de Cerdanya. Declina. Sa germana, més jove, com si fos una antiga Patrícia, cuina. Diu que qui li ha agradat molt és la Libertad. De camí cap a fora s'aturen a la barra. Gent bevent, contínuament fumant, xerrant. Ambient com nocturn. Li demana pel seu casament: “no res, ja hem llençat els anells”. Sotrac. Diu que ell s’ha tornat mig malparit, que ha pegat gent i que l’han empresonat. Es força les llàgrimes, perquè l’entristeix, però no només. Li explica que ha tornat allà on els gossos són més nets que els seus amos, on viu amb els pares i treballa. Potser ho deixaria tot, ell. I potser ella li diu: “pren-t’ho tot amb molta calma, i comença de zero, que des que et vaig deixar ençà no has pres cap decisió sabent on anaves”.

Recorda molt bé aquell matí, en llevar-se. S'esbandeix la cara, s'afaita i posa José Padilla a l'ipod. S'adona que aquell somni absurd acabava amb 'on anaves', en pretèrit.

Walked paths

On his way to the cottage, as in previous occasions, he found lots of reasons to stop by and share some light conversation with the locals.

The heat of the southern counties, the warmth of the country accent. Algunes anècdotes més tard encarava el rústec camí de la finca. Aturà el vell Saab arran de l'eixida i caminant mig absort cap a l'entrada notà un paper a la butxaca. Era una nota en paper lila, rebregada:

'Confio que arribis bé. Només dir-te que m'ha agradat molt que ens veiéssim un cop més. En tenia moltes ganes, d'estar amb tu. M'agrades molt, ho saps, però no voldria amb la meva presència trencar cap got, ni que fos involuntàriament, com m'ha passat d'altres vegades. Espero que tinguis clar què fas i què vols. Confio en tu. Una abraçada i un petó per cada dia que no ens veurem. Gaudeix, que jo faré el mateix. Fins aviat (espero), M.'

Instintivament la va olorar. Li neguitejà comprovar com tornava a no recordar el nom d'aquell perfum tan enigmàtic. Se la tornà a posar a la butxaca i tancà la porta darrere seu. Sortí a la balconada que mirava als boscos de nord-oest, i la tènue silueta rosada dels Ports se l'endugué cap a pensaments molt llunyans, com caminant per vies ja transitades.