Obria, tancava i reobria armaris, calaixos, capses, carpetes, bosses i necessers; encenia i apagava llums; entrava i sortia de les mateixes habitacions on ja havia entrat repetidament, i cercava sota taules, llits, cadires, butaques, sabaters, escriptoris i xifoniers; regirava butxaques d’abrics, jaquetes, pantalons, xandalls, pijames, camises, batins, barnussos i americanes. Res de res. Fins i tot revisà el timbal de la rentadora, amb l’anhel de descobrir-hi restes semi-destruïdes de la butlleta. No res.
La desesperació s’apoderava de tot el seu esperit a mida que s’extingien les probabilitats de retrobar el, diguem-ne, salconduit cap a allò que ell i una immensa majoria d’éssers humans convindrien que és la felicitat quasi completa. Li costava concentrar la mirada, i en aquell moment en què la roba xopa ja se li enganxava a la pell i les tremolors de les mans es feien més evidents, una sonora sensació de debilitat general i pèrdua de visió l’envaí abruptament. Perdé l’equilibri i caigué de genolls, i així, a quatre grapes, recorda que sortí al balcó, cercant alguna mena de brisa fresca guaridora, i entre tota aquella confusió perceptiva potser s’agafà a la barana per intentar aixecar-se, però aleshores la seva consciència se submergia, ara sí, en un defalliment nerviós i inapel·lable.
Encara hi afegeix, quan ho recorda, un plàcid, progressiu i alentit distanciament de tota activitat sensorial, això és de dolor i de raonament, i ho recorda com un viatge cap al buit més coherent, durant el qual s’auto-sostreia de tota ànsia de reconeixement i de poder. “La vanitat o la bogeria?”, pensà molts anys més tard.
Avui contempla una cala solitària des del càlid terrat d’una modesta casa de poble, al qual accedeix per un seguit de rampes. Sobre una taula hi té la darrera novel·la publicada. Parla poc, i no riu acudits fàcils ni burles injustificades. El plor d’una mainada el retorna d’una profunda reflexió, i pensa que va sentir el mateix plor en una altra vida, en un altre lloc. Pensa en aquell altre plor, el secret, sense llàgrimes, i tot seguit es recrea, per un moment i mancat de posats depressius, en la magnífica, franca immensitat de la soledat del camí de l’home.
De la casa hi puja una flaire d’espècies exòtiques, i somriu pensant en l’olor de la pell bruna.
Barcelona, agost de 2010.
'Segones Oportunitats'. Oli sobre tela / 100x100cm / 2010 / sèrie "dealing with nonsense". Propietat d'Hélène Figueras.