Blancs perfumats

Ben casualment i momentània, vaig conèixer una ànima joiosa, de nom Montse Umbert. Una ànima en certa manera bessona i còmplice. Entre fum, conversa trivial i copes de vi fresc perfumat, en un indret de la vila de Gràcia davant del qual ahir vaig passar, va decidir compartir amb mi, molt esqüetament, el fil de dolor que encara inquietava el seu esperit, aquella "impuresa" que sempre hi ha en tota pedra preciosa, i dir-me que, malgrat el pas de quatre o cinc anys, algunes tristeses persistien allà.

Certes ferides toquen fibres massa difícils de regenerar, i les persones que les causen (un tal Eduard que fugí amb una tal Francesca) marxen tranquil·lament a una altra banda amb els seus estris de cirurgià no gaire hàbil, i no cal que esperis una christmas anual amb instruccions anestèsiques per seguir endavant, perquè no arribarà mai. But don't worry girl. There always comes a day when any patient gets up, with a slight memory in mind of old wounds, unsure about whether those wounds were real or just oneiric images, and decides that there's been enough self-licking, that there's no point in keeping stuck to those painful images. And you'll move on.