Carícies

— De fet no tinc res en contra de les dones separades. No crec que necessàriament siguin una subespècie especialment conflictiva, ni tan sols les que duen menuts com a equipament de sèrie. Jo sóc de la subespècie dels funcionaris de la Generalitat separats i aficionats a l’ornitologia, i no per això crec que algú tingui res en contra meu. Simplement és que la meva experiència amb aquesta mena d’exemplars em mostra que tenen una gran part de les seves necessitats afectives i de seguretat cobertes, i això fa que jo tingui únicament un paper secundari en la seva auca particular, un paper com si diguéssim de “tapa-forats”. Bé, no ho dic només en el sentit estricte que vostè deu estar pensant, sinó en sentit afectiu i sensual. En l’auca d’una dona separada i amb menuts no hi ha lloc per al compromís amb un tercer, ni per a prestar al mascle les atencions que serien d’esperar; tan sols hi observo sempre una inesgotable demanda d’afecte i atenció envers elles mateixes ... (fent una pausa, pensatiu) ... i doctor (incorporant-se del divan, recolzat en un sol braç i mirant enrere cap al terapeuta, gesticulant ostensiblement amb la mà lliure, índex amunt) ... si hi afegim el fet que en les meves experiències estem parlant d’unes dones amb les necessitats econòmiques cobertes, convindrà amb mi que el meu paper ha estat clarament el de pur objecte afalagador, acariciador, besador i orgasmador! ... (estirant-se de nou, mirant al sostre) ... I tant que sí! Maleïdes! Ara ho tinc clar, ara sí Doctor, s’ha acabat! Vull començar de nou i trobar una persona normal i corrent, amb qui ...

— (Interrompent-lo) Em sap greu senyor Ventura, se’ns ha acabat el temps per avui. Ens veurem el proper dimarts a l’hora de sempre.

Després de pagar els 120 Euros habituals, Ventura sortí de la consulta, enrabiat, pensarós, i una mica desconcertat. “Aquest cony de xupòpter cada dia els guanya més descansats!”, maleí.

Va creuar la Diagonal camí de casa seva, i mentre baixava pel llarg carrer que el duia a Sants, pensà en la carta d’amor que el dia abans havia enviat a l’ex-dona del seu psiquiatre. ¿Per què era capaç de racionalitzar tot el que havia dit, i en canvi era incapaç d’actuar conseqüentment? Pensà també en la companya de feina separada amb qui havia quedat l’endemà al vespre per anar al cine, i recordà que encara no havia mirat la cartellera, i molt menys comprat les entrades. Recordà igualment que divendres tenia un sopar amb l’ex-dona del seu company habitual de sortides ornitològiques als aiguamolls de l’Empordà, i encara no havia decidit el restaurant, ni per descomptat fet la reserva. El cartell publicitari de l’autobús que passava, “visita el zoo”, li feu pensar que el cap de setmana següent s’havia compromès amb la Clara, la seva pròpia ex-dona, a portar els fills al Parc de la Ciutadella. “Ah!”, recordà així de sobte ... “i el diumenge vaig a la platja amb l’ex-dona del cap d’oficina i els seus tres fills, i tinc el cotxe al taller!”

Capficat en tots aquests embolics inexplicables, renegà en veu baixa, emprenyat, mentre caminava ja per la vorera del seu carrer.

Un “Hola Ventura” inesperat el va sobresaltar. Aixecà el cap i es trobà amb la Lluïsa, la bonica veïna del costat, i el seu nen. Feia alguns dies que no parlaven, però encara capficat, sense ser massa conscient del que havia de fer en presència del xicot, li tornà breument la salutació i entrà al portal. Prengué l’ascensor, entrà a casa, i en tancar observà una nota que havien passat per sota la porta. Estava escrita a mà, amb una cal·ligrafia coneguda: "Surto a passejar amb el nen. Quan torni el deixaré fent els deures i trucaré un moment a casa teva perquè necessito que m’aclareixis una cosa sobre aquella collonada de la falta d’afecte que em vas comentar fa uns dies. Per cert, recorda que pel pont de la Diada compto amb tu perquè m’ajudis a pintar el pis. Lluïsa".

Abatut, s’esfondrà al sofà, encengué la tele i posà el canal especial d’animals. Un grup d’ocells flirtejava primaveralment, mentre el locutor comentava: "com sempre, el mascle sedueix un ampli grup de femelles, i només la més atenta, la més capacitada per a la procreació i la cura del niu serà l’escollida". Incrèdul, apagà la tele, obrí la nevera i agafà l’ampolla de vi. Prengué un got de l’armari i s’assegué a taula, encara parada des del dia abans i amb les estovalles plenes de molles. Eren les nou del vespre però no tenia gana.

Barcelona, juliol de 2007