Olalla

Aquell dia havia pensat que li recordava una coneguda actriu de sèries televisives, però ja se sap que el desgast de cada nova trobada sol esborrar aquest tipus de primeres impressions, tret que no siguin associacions de rostres veritablement bessons. Havien explorat junts la biblioteca dels silencis, la biblioteca dels que no tenen res per ensenyar.

Avui s’havia adonat que la desitjava, i li ho havia transmès en públic, descaradament, fregant els límits de la subtilesa i les bones maneres. Li venia de gust escoltar-la, però havia de marxar. Ella el va mirar un darrer cop, amb ulls despullats, quasi d’aquí em tens. Si l’ànima es permetés micro-períodes de vacances durant els quals fossin vàlides totes les formes, i no comptessin més la discreció i les convencions que les passions i l’esperit directe, aquella tarda, o en aquell precís instant de plegar, li hauria dit tranquil•lament, amb veu forta i sense deixar de mirar-li els ulls, davant l’envejosa incredulitat dels altres:

"Tinc ganes de fer-te l’amor, sense presses, amb la salvatgia que la tardana joventut encara ens brinda. Tant me fa si ha de ser aquí mateix, a casa teva o en un hotel a la vora de la badia de Cadaqués, però et desitjo com el moribund a la morfina, el nàufrag al glop d’aigua, o el terrorista al perdó d’Al·là. Dóna-m’ho tot, tot allò que mai no has pensat que podies tornar a donar".

Va apartar la mirada, sense dissimular un imperceptible somriure, i va sentir la circulació de la seva sang en tancar la porta per fora.

Va sortir de l’edifici amb ganes de caminar. La nit era càlida, per ser tardor, i l’amplitud del passeig de Gràcia, un cop deixat enrere el ridícul espectacle de botigues mediocres del Portal de l’Àngel, el va calmar.

En arribar a l’alçada de la Casa del Llibre va aturar-se a l’aparador. Hi havia pòsters de la seva ex-parella, fent promoció d'un nou llibre. Sense passar gaire més endins de l’àmplia porta, va prendre un exemplar d’una de les capçaleres promocionals i el va obrir en algun punt inconcret.

(...) Una veu que recordo i que m’inspira, una aroma dolça que m’embolica els pensaments i la raó. El tacte d’una pell de matinada que aniquila la meva voluntat. Ja ni tan sols voldria resistir-me, només estar de nou entre aquells braços i fer-lo sospirar. Penso en ell i el cos se’m rebel•la perquè vol tornar a sentir-se’n posseït. Un impuls em duu escales amunt buscant el refugi del llit ampli, còmplice de suors solitàries i compartides. Necessito el meu cos nu, sense empremtes. Penso en ell i les mans em volen cap a un indret desolat però estranyament acollidor en aquesta tarda de dissabte. M’estiro sobre els llençols, que a aquestes hores estan freds i sense vida, però gairebé no en sóc conscient perquè la pell em crema. Els dits acaronen el botó d’un mugró color xocolata, que es fa petit i s’endureix. Penso que voldria tenir-hi els seus llavis al damunt per arrencar-me sospirs, mentre amb l’altra mà recorro el ventre, vorejant el melic fins arribar més avall. Tanco els ulls i obro la boca, com esperant el seu bes, que no arriba, però ja no em puc aturar. Els dits recorren aquell primer trajecte, i noto l’escalfor profunda i humida. Em moro per sentir-lo ben endins, i m’acarono pensant que és ell qui hi és. L’esquena s’arqueja mentre profereixo laments que se m’escapen del fons de l’ànima. El plaer em té presa. Una espiral elèctrica m’embolica des del meu propi interior i em fa gemegar, mentre el seu nom es repeteix un cop i un altre (...)

Va tancar el llibre i el va desar allà on era. Una de les dependentes endreçava alguns volums dispersos per la botiga. Va pensar que de vegades la vida sembla una successió injusta i irreal de breus moments inconnexos.

Barcelona, novembre de 2007