Converses de vesprada on tremolosament hi portem matèria i qüestions pretèrites, l'aflicció resultant de les quals s'estén fins al present. Històries sobre il·lusions fetes malbé, ja velles de per si, car són passat i prou; però compartim aquella foscor espiritual passatgera, a la cerca, bàsicament, de compassió, de complicitat, d'aquella saviesa i fortalesa que atorguem a l'altre per entendre que som allà completament nous, i fruit, ensems, de tot allò que ha impactat la nostra biografia, perquè puguin acceptar-nos així, d'aquella manera irrepetible.
Som, en aquell moment, una fràgil mà estesa, una petició d'ajut per seguir construint-nos amb materials cada cop més nobles, des de la magnífica ignorància que ens aclapara.
I sovint, aquestes converses, inesperadament, trenquen el delicat receptacle de terrissa que contenia l'esperança d'una nova paradoxa de futur. I potser havia de succeir així, o potser no. Alegrement —o no— optem tot seguit per tancar-nos en la nostra torre d'ivori i ens dediquem a alimentar el mite fraudulent de l'autosuficiència, signe inequívoc dels nostres temps de generalitzada i tràgica falta de referents. En la nostra quasi il·limitada autocomplaença, ignorem que són la desgana i el dolor de créixer el que en realitat ens allunya dels altres i ens manté enganxats a patrons autodestructius, mentre còmodament culpem aquells que s'han creuat en el nostre camí de no ser com nosaltres necessitàvem que fossin, malgrat que, possiblement, passaven per allà amb un modest clavell a la mà, en el sentit més llaquià de la metàfora, exclusiu per a nosaltres, que absurdament no hem sabut veure, perquè ens sembla tan difícil un poc de llum...
Estiu 2016.
Amb afecte, per a tu, que sé que vols brillar.
No comments:
Post a Comment