Entretant, els dies presents, a aquestes alçades del calendari, semblen fugir amb un xic de mandra, com amb l'ànim obvi de reescalfar-nos els cors adormits després d'un hivern sense grans freds ni anècdotes remarcables, potser pinzellats de minúscules misèries que a escala humana quasi entenem com de tragèdia universal.
Sense grans esperances, seguirem bevent de la deu de les petites savieses quotidianes, per acabar de creuar un temps que no serà gran, ni serà llarg, ni tan sols serà bell, però que serà el nostre.
Un humil ventijol que capriciosament s'envoleia ara per aquests encontorns s'enduu els inútils mots digitals acabats d'escriure, just mentre un ocell defeca al seu pas per la piscina d'un club social, tal vegada apuntant a mi per curar-me gratuïtament d'un excés d'autoimportància. I jo miro l'aigua com si cadascuna de ses molècules m'emmirallés, còmicament, un instant que ja no hi és.