Muses i àngels d'un temps

En aquesta etapa de l'any, mentre s'apaguen definitivament les escalfors d'un estiu sempre irrepetible per definició en la memòria de cadascú, i comencen a encendre's tímidament els freds hivernals i els llums de nadal. En aquell punt on es barregen els perfums de castanyes i torrons, en aquesta època, fa trenta anys exactes, uns quants com jo vàrem posar els peus per primer cop en una mena de temple del pas de la infància a l'adolescència. Allò que era aleshores (i segueix sent) una petita ciutat, Sabadell, coneixia pocs espais on es poguessin sintetitzar d'una manera tan clara com al 'Concor' (Concorde, devien voler dir) les esperances i il·lusions de la canalla d'aquell temps, dels que aviat començaríem a fer-nos grans i assumir les responsabilitats que toquessin, però que abans havíem de passar per una universitat de llibertat i de pèrdua d'innocència que probablement no es torna a repetir a la vida, si més no d'una manera tan noble i adient.

El veritable primer dia que hi vaig entrar fou amb motiu d'una festa de l'esquí per la temporada que s'apropava, a la qual algú més gran que jo em va convidar. En accedir-hi sonava un vell tema de la Viola Wills, i com a motlle de ciment tou que era aleshores la meva ànima, aquella melodia va quedar-hi enregistrada per sempre més, associada a aquell precís instant d'ingenu descobriment.

Era un espai cèntric, arquitectònicament insignificant des de fora, però que esdevenia càlid i acollidor a mida que t'hi endinsaves, fosc però no del tot, decorat amb una mescla molt marcada de moqueta, fusta i metall, i sempre embriagant amb aquella boirina de tabac i la millor música del moment.

Hi havia gent coneguda per mi, però de generacions més avançades, i jo em sentia tan nen. Hi havia cambrers ben vestits que servien copes per a la ingesta de les quals jo encara no estava gens preparat. S'hi fumava molt. Hi havia nois molt ben arreglats, noies molt guapes i elegants, llums de colors, tipus arrecerats a les barres i d'altres lluint sense vergonya llurs habilitats de ball a la pista. Converses intranscendents, mirades alegres, somriures expressius, dubtes i desitjos; tot es bellugava de pressa en aquell aire tan nou i peculiar que jo respirava per primer cop.

Vist des d'aquí, als nostres dies, no puc més que modestament homenatjar tots els que vam viure aquells moments tan nostres, pitjors i millors que els altres moments equivalents d'altres generacions o d'altres contrades, però els nostres. Molts hi som, i alguns han quedat pel camí. Molts ho recordem, i assumeixo que uns quants no hi pensen mai. Particularment, sóc dels que de vegades li agrada recordar, i d'entre allò recordable m'aturo sovint en el munt de noies maques que els nois teníem la sort de poder veure, observar, saludar, parlar, conèixer …

Eren les noies més guapes que aquesta ciutat ha donat mai (perquè així ho decideixo interiorment des d'una nostàlgia volguda, conscient naturalment de l'absurditat racional d'una tal afirmació). Eren eixerides i plenes de vida, rialleres i apassionades. Patien per portar el nou polo Benetton, amb franja verda o blava, però alhora llegien poesia i escrivien el seu diari d'amagat. Eren les del maquillatge o pote no sempre ben repartit. Les que se sabien les cançons de moda de memòria. Les de la samarreta Ocean Pacific, Mistral o Marithé et François Girbaud. Les de les Nike Wimbledon amb mitjons i cordons fluorescents, o les Pielsa Nautimoc. Les dels pantalons Closed i jersei Privata amb enormes espatlleres (hauria de dir hombreres). Les engominades, les del serrell i les del tupé, amb pinça o sense. Les que començaven a fer calades de Camel, Marlboro, Winston o Fortuna. Les del primer cubata a la Mata o al Sena. Les que demanaven Malibú amb pinya, Bacardí amb cola, vodka amb llimona o cervesa. Les que van ballar temes lents al ritme que marcava Mr. Bobby des de la cabina, i les que s'enfadaven amb el Sr. Damià o el Sr. Andreu. Les que després marxaven amb nois que lluïen motos primerenques i les que passaven d'ells. Les que estiuejaven a Calella o les de Salou. Les que anaven a la platja amb el flascó de Lancaster de protecció zero. Les que esquiaven i les que no. Les que preferien Vuarnet o les que eren de Ray-Ban Wayfarer. Les de l'anorac Anzi Besson o les del Nevica. Les que gaudien amb totes les marques que he dit i les que tant se'ls en fotia una cosa com l'altra. Les de la carpeta folrada amb George Michael, Tom Cruise, Patrick Schwayze o Bros, i que no hi faltés l'Snoopy amb la senyera. Les que feien campanes de Sant Nicolau o de Vidal i Barraquer. Les de les Carmeles o les Escolàpies. Les de la Lionesa, l'Ànec Blau o el Gran Via. Les que van estudiar més i les que ho van deixar quan van voler. Les que es van casar i les que van obeir altres somnis. A totes, les recordo o les penso, perquè van ser (torno a decidir) les noies més maques d'una generació especial de catalans.

I tot això m'ho miro trenta anys després que comencés a brotar i uns pocs menys des que es difuminés en la calitja del record, però sempre amb una immensa dosi d'afecte i tendresa per allò que érem en aquell moment i allò que ens començava a fer tal com som ara.

L'existència és un continu esdevenir que ens enforteix o ens debilita, i molts anys enllà des d'avui, si així ha de ser, també tindrem coses per observar amb perspectiva. Que aquesta visió ens posi sempre un somriure secret als llavis i ens faci una carícia a l'esperit depèn només de nosaltres, de cadascú, de la voluntat de créixer com a persones mentre ens donem permís per seguir duent totes les etapes de la vida dins nostre.

On the Road

So these people don’t really have as much freedom as they think they have. They have an illusion of freedom, and they think: “Oh! I can go anywhere with my brand new car!”. When it gets right down to that they are tight to that job, and that appartment, and that factory, and that ... that corporation. The corporation tells them how to dress, how to look, what to say, and what to think ... Don’t have the freedom of giving up that lifestyle, not even for two weeks out of a year. If they get a two week vacation out of a year they’re lucky. But that’s why I say it doesn’t matter where you are, freedom is not easy. It’s gonna be tough.

El títol d'aquest post concorda amb el llibre de Jack Kerouac perquè en ell hi ha comprimida la rebel·lia que aquesta campanya de Volkswagen volia evocar, en record de beatniks inconformistes. I el producte era, contradictòriament, un Golf GTI. Entendre el màrqueting, o més acuradament, l'estratègia comunicativa que forma part d'un projecte de màrqueting, demana de vegades una mica de poesia, ni que sigui dura i realista com la de les fotografies de Robert Frank o els versos d'Allen Ginsberg, perquè la realitat de la societat de consum és la que és, i la muntanya de necessitats que per defecte té l'home es canalitza majoritàriament, ara per ara, en la compra de béns, l'auto-indulgència i un compassiu intent de sobresortir. Efectivament, malgrat que estimem per naturalesa el valor de la llibertat, som molt menys lliures del que ens volem pensar, però pensar-ho i deixar-nos seduir per algun producte ben executat i brillantment explicat és de vegades una experiència que els vigilants de la cultura o dels valors potser no estan autoritzats a classificar.

Jordi Pujol Soley

Qui sóc jo per contrariar tantes opinions expressades en infinitud de converses a les xarxes socials, blogs i premsa en general, amb què hom ensopega aquests dies? ... Ningú.

Sols voldria convidar a una humil reflexió sobre si té gaire mèrit fer llenya de qualsevol arbre caigut; sobre si no oblidem massa fàcilment l'honorabilitat de la qual en diverses facetes de la vida pública i privada va ser mereixedor aquest home; sobre si no ens emparem tots plegats, ciutadans anònims, en aquestes notícies per mirar cap a una altra banda i obviar quant de camí ens queda per arribar a ser exemple d'alguna cosa per a aquesta generació i les següents. 

Personalment, en tot aquest afer hi veig un home amb una biografia que mostra tot un seguit de virtuts i un cert compromís altruista; que fa dècades va cometre un error considerable per una qüestió d'uns diners que no sembla que fossin per a interès estríctament propi; que més endavant no es va atrevir a donar la cara per esmenar-ho quan potser encara era a temps; que al final de la seva vida va i ens ho desvetlla de forma tan avergonyida com discreta, ens en demana perdó amb una franquesa valorable, i accepta tot el pes de l'escarni públic i la justícia penal consegüents.

Sincerament, penso que el percentatge de ciutadans anònims com nosaltres que, donades les circumstàncies que propiciessin cometre errors similars, actuessin de forma més brillant, no seria gaire encoratjador, ni tampoc testimoni o evidència d'una societat modèlica, "incomprensiblement dirigida per gentussa que no és mirall de res i que no sabem com ha arribat aquí" ... que diria el més meliquista.

Permeteu-me l'americanada de torn (sempre petulant per a molts), perquè m'agradaria aquí recordar dues coses: aquell estimulant 'no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu per al teu país', de JFK, i allò altre que un tal Stephen Covey deia fa vint-i-cinc anys sobre si no seria menys mediocre i més honest que ens esforcéssim sempre pel canvi 'inside-out' que perdre el temps en l''outside-in', és a dir, treballar per canviar el món des del nostre propi canvi interior, de dins cap a fora, sense excuses sobre si hauria de canviar abans el món perquè puguem canviar nosaltres.

Clarividències (in)esperades

Clairvoyant, or 'one who sees clearly'. Do artists see what will become? Not that I know. Clairvoyance, perspicacity, acuteness of perception, discernment, or understanding, keen vision ...

René Magritte, Clairvoyance, 1936.

The Coastodian

Un projecte d'algú a qui he conegut a Stinson Beach, un racó secret al nord de San Francisco, que recordava vagament de l'any 91. Des d'allà, en Richard James ens parla sobre la vida, les conseqüències d'un consum equivocat i, naturalment, sobre deixalles que enverinen l'oceà. Mentre somia, pren fotografies i ens impacta amb projectes d'art que desafien la nostra visió del món.

Parkside Café, una taverna amb pianista. Conversa amb l'artista i amics. Gots de vi blanc. I després, quan s'esvaeix el record i la immediatesa de la vivència, tornem a necessitar tanta cosa ...

Mentre parles amb en Clint Eastwood

I just met Mr Clint Eastwood at Mission Ranch.

A few moments after speaking with this irreplaceable man, I felt as secretly given part of his persistence, focus and quiet passion for the things he has always believed in life, whichever they were.

He who goes to bed sober,
Falls as the leaves do, and dies in October;
But he who goes to bed, and does so mellow,
Lives as he ought and dies a good fellow.

Parafrasejant John Fletcher, a la paret de la barra del piano hall.


Foto superior de l'Helena Figueras, agost 2012.

Carmel, Monterey Peninsula, California.

New Paths Ahead

“Our battered suitcases were piled on the sidewalk again; we had longer ways to go. But no matter, the road is life.” – Jack Kerouac

Arquitectura Estàndard

Algunes arquitectures amoroses sobre les quals recolza tota una vida emocional i un projecte de llarg viatge no són com les altres. Són molt poques però n'hi ha. Són, diguem-ne, estructures brillants, rares, inabastables. La resta és l'estàndard, és a dir, allò autoritzat o reconegut com a exemplar o model de correcció. Altrament dit avorriment, déjà vu. És possible viure en una altra banda, m'han assegurat els sentits. Aquest cop volia pintar la norma de l'amor. Un altre dia provaré de copsar la raresa (potser com a fita filosòfica).

Arquitectura Estàndard, maig 2012
Oli sobre fusta (díptic), 120x49cm
Adquirit per Ester Ponsico Sabarich (El Prat de Llobregat, tardor 2016)

Amor i decepcions

Si decepció és engany, l'art és l'engany més bell de tots. Encara que la gent tractem d'incorporar (no sabem per què) l'engany als esdeveniments quotidians de la vida, hem d'esperar que l'art seguirà sent bell, i no es convertirà en alguna cosa banal ni utilitària.

A return to love

Our deepest fear is not that we are inadequate. Our deepest fear is that we are powerful beyond measure. It is our light, not our darkness, that most frightens us. We ask ourselves, Who am I to be brilliant, gorgeous, handsome, talented and fabulous? Actually, who are you not to be? You are a child of God. Your playing small does not serve the world. There is nothing enlightened about shrinking so that other people won't feel insecure around you. We are all meant to shine, as children do. We were born to make manifest the glory of God within us. It is not just in some; it is in everyone. And, as we let our own light shine, we consciously give other people permission to do the same. As we are liberated from our fear, our presence automatically liberates others.

From A Return To Love, by Marianne Williamson. (Often erroneously attributed to the inaugural address of Nelson Mandela.

Participació a la 4a Ruta de l'Art

La incansable Anna Mª Constanseu m'ha convidat a participar a la Ruta de l'Art, que organitza des de fa 4 anys a la seva estimada vila, Castelló d'Empúries. Hi tindré 3 obres exposades entre un munt d'altres pintors i escultors. Per als que no coneixeu la Ruta, us recomano que vingueu a veure-ho. Castelló i el muntatge que veureu valen la pena.

Sense comentaris

No tan sols són uns dígits (continuaré reflexionant sobre això, potser demà).

Good life (at the end of the day)

L'home de la lluna aterra al pàrquing. Plou. Intercanvia unes paraules (inútils, innecessàries, inhàbils) amb una viatgera expectant. Res a fer. La mediocritat que ens pren quan naixem, i que mai més no ens deixa anar. L'amor no existeix; s'inventa. Es pregunta com és possible pendular en dos tristos dies des de la tendresa i una aparent saviesa fins al despotisme més secret sense ni tan sols despentinar-se. Puja al seu desplaçador anacrònic. Malgrat (o degut a) el tema vital que decideix escoltar, plora de ràbia, com un terrícola abromat. O la pluja o les llàgrimes li envien un reflex cristal·lí de la seva ànima davant dels morros. O bé és la misèria que vilment el mira a la cara. Vagareja pels carrers ambres. S'ha fet de nit molt d'hora, avui. Potser demà es farà clar abans ... The hope is we have so much to feel good about ... La trista impaciència dels àngels.

Absència de Déu

Un cop em vaig beure un vi borgonyó tot celebrant un aniversari d'aquells que (absurdament) en diuen emblemàtic, amb un amic a qui sovint enyoro un poc, com enyoro altres ànimes irrepetibles que han quedat enrere.

Migdies lents

El sol enfila ja la recta final cap al seu zenit anyal, des d'on verticalment tot ho guaitarà, de nou. Sense pensaments, sense memòria, sense judicis, sense expectatives, simplement sent-hi, com sempre féu, com sempre farà, fins la catastròfica i inconcebible fi dels dies.

Entretant, els dies presents, a aquestes alçades del calendari, semblen fugir amb un xic de mandra, com amb l'ànim obvi de reescalfar-nos els cors adormits després d'un hivern sense grans freds ni anècdotes remarcables, potser pinzellats de minúscules misèries que a escala humana quasi entenem com de tragèdia universal.

Sense grans esperances, seguirem bevent de la deu de les petites savieses quotidianes, per acabar de creuar un temps que no serà gran, ni serà llarg, ni tan sols serà bell, però que serà el nostre.

Un humil ventijol que capriciosament s'envoleia ara per aquests encontorns s'enduu els inútils mots digitals acabats d'escriure, just mentre un ocell defeca al seu pas per la piscina d'un club social, tal vegada apuntant a mi per curar-me gratuïtament d'un excés d'autoimportància. I jo miro l'aigua com si cadascuna de ses molècules m'emmirallés, còmicament, un instant que ja no hi és.

Cinq ans après ...

Five years later. Emptiness. Same empty pool, same empty streets, same lonely driving, perhaps. A different album from Los Planetas. The city where I was born, again, looking like a ghost town because of the important match on TV.

Algú deia una vegada:

To be brave is to love someone unconditionally, without expecting anything in return. To just give. That takes courage, because we don't want to fall on our faces or leave ourselves open to hurt ...

No crec que ningú pugui arribar a aquest nivell de coratge, però sí aproximar-s'hi, si més no en intenció. En tot cas, do not turn back when you are just at the ... beginning.

Escenes sostretes a un moment matinal de categòrica quietud

Porta cinc minuts davant del mirall, amb un escrit a la mà que ha llegit mentre bevia el te:

'Ell la convidava a dinar amb l’avi gran, la Libertad, en Jaume Muntada, el Pere i la Cuca. Molt de fumar. Ella, com experienciada, es quedava xerrant amb l'avi, al marge, als sillons. Bella i independent, com tots els ahirs del món. El Pere sagna per la boca i es taca la samarreta. Marxen amb cotxes diferents. Ell es dirigeix a casa d'ella, on ha arribat però no està visible. Veu coses seves: una bossa, papers. Un dels papers és un escrit de quan la fina arena de Formentera es va escórrer entre els dits d'un jove inquiet: “una relació que mor”. Ara la veu. Parla pel mòbil asseguda a terra i fumant, a fora, en un jardí que és com un vessant de muntanya. Se sorprèn de veure’l. S’asseu i xerren. Li diu que marxa. Agafa patracols. La convida a quedar-se uns quants talls d’alguna cosa que ha portat de Cerdanya. Declina. Sa germana, més jove, com si fos una antiga Patrícia, cuina. Diu que qui li ha agradat molt és la Libertad. De camí cap a fora s'aturen a la barra. Gent bevent, contínuament fumant, xerrant. Ambient com nocturn. Li demana pel seu casament: “no res, ja hem llençat els anells”. Sotrac. Diu que ell s’ha tornat mig malparit, que ha pegat gent i que l’han empresonat. Es força les llàgrimes, perquè l’entristeix, però no només. Li explica que ha tornat allà on els gossos són més nets que els seus amos, on viu amb els pares i treballa. Potser ho deixaria tot, ell. I potser ella li diu: “pren-t’ho tot amb molta calma, i comença de zero, que des que et vaig deixar ençà no has pres cap decisió sabent on anaves”.

Recorda molt bé aquell matí, en llevar-se. S'esbandeix la cara, s'afaita i posa José Padilla a l'ipod. S'adona que aquell somni absurd acabava amb 'on anaves', en pretèrit.

Exposició a l'Empordà

Diumenge vinent s'inaugura una exposició meva a Castelló d'Empúries, a l'Hotel Gallery - Casa Clara. Aquí deixo la invitació per a qui vulgui venir. Espero que us agradi!

Tardes en l'infinit

Algú observa en silenci una imatge presa en alguna contrada poblada de belles cales.

Son ange. À coeur ouvert.

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda. La dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés. La bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós. La innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor. Les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional. I, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

Lluna, cortina, presència

Ets tu qui estima; tu qui destrueix. Tu qui l’art desclou; qui busca el ramat. Tu qui es cuida; qui es deixa. Tu qui centra l'esperit; qui llisca cap al caos. Tu qui fuig a muntanya; qui s’omple de ciutat. Tu qui pragmatitza; qui somnia. Tu qui brilla; qui s’apaga. Tu qui gosa; qui tem. Tu qui neix; qui s'extingeix. Tu qui respira; qui s'ofega. Tu qui dorm; qui vetlla. Tu qui coneix; qui ignora. Tu qui creu; qui dubta. Tu qui treballa; qui divaga. Tu qui s’habilla; qui s’estripa. Tu qui comprèn; qui detesta. Tu qui encisa; qui vomita. Tu qui vola; qui s’amaga. Tu qui comença; qui abandona. Tu qui plega; qui roman. Tu qui catalitza; qui saboteja.

Lluna, rostre visible, rostre ocult.
Ets tu i no ets tu.
Presència, ergo hi ets.
Però qui ets? ...
Ets tots els rostres.
Ets qui ets, i qui no ets.
I així, ets.

Lluna, cortina, presència
Oli sobre fusta, 136x115cm, 2010
Sèrie "dealing with nonsense"
Adquirit per Estel Martin, 2011