Agrair la presència, quasi de passada, en aquest punt del vespre on l'evident contracció de la llum ens adverteix que l'estiu inicia, sense pressa, el seu comiat. Evocar, després de reconèixer. Caminar per la platja i discernir si és prudent entossudir-vos a conviure amb el patró tradicional de trobada, àpat i converses, on el centre és irremeiablement, sense treva, l'apassionament i efervescència de microrelats sobre els propis plançons de cadascú. Hi ha l'anhel de pertànyer i donar-se fins al final dels temps, i hi ha ceguesa fragmentària. Mirar cinema americà a casa durant tòrrides nits de vacances estivals. I llegir novel·la europea davant d'un estany intemporal, amb aquell malva de la tarda (diries glossant un poeta forà) que dóna reialesa a la bella sumptuositat d'alguns parcs. Narracions originals, o reescrites, o posades en escena, tant se val. Finestres, al capdavall. Córrer, enfilar-se per camins i voreres que no duen necessàriament enlloc, més enllà del plaer de desentenebrar momentàniament un organisme que tendeix a la decadència, lenta, si bé implacable. Bastir nous deures i pregar gràcia. Adonar-vos que desitgeu viatjar a través d'aeroports apaivagats, asseure-us i observar la quietud des d'una terrassa assossegada de cafè antic, on acaronats per una brisa cordial recordeu, tal vegada, l'excés, la desmesura, la intemperància que vàreu poder presenciar de prop.
Estiu de 2018.
