On the Road

So these people don’t really have as much freedom as they think they have. They have an illusion of freedom, and they think: “Oh! I can go anywhere with my brand new car!”. When it gets right down to that they are tight to that job, and that appartment, and that factory, and that ... that corporation. The corporation tells them how to dress, how to look, what to say, and what to think ... Don’t have the freedom of giving up that lifestyle, not even for two weeks out of a year. If they get a two week vacation out of a year they’re lucky. But that’s why I say it doesn’t matter where you are, freedom is not easy. It’s gonna be tough.

El títol d'aquest post concorda amb el llibre de Jack Kerouac perquè en ell hi ha comprimida la rebel·lia que aquesta campanya de Volkswagen volia evocar, en record de beatniks inconformistes. I el producte era, contradictòriament, un Golf GTI. Entendre el màrqueting, o més acuradament, l'estratègia comunicativa que forma part d'un projecte de màrqueting, demana de vegades una mica de poesia, ni que sigui dura i realista com la de les fotografies de Robert Frank o els versos d'Allen Ginsberg, perquè la realitat de la societat de consum és la que és, i la muntanya de necessitats que per defecte té l'home es canalitza majoritàriament, ara per ara, en la compra de béns, l'auto-indulgència i un compassiu intent de sobresortir. Efectivament, malgrat que estimem per naturalesa el valor de la llibertat, som molt menys lliures del que ens volem pensar, però pensar-ho i deixar-nos seduir per algun producte ben executat i brillantment explicat és de vegades una experiència que els vigilants de la cultura o dels valors potser no estan autoritzats a classificar.

Jordi Pujol Soley

Qui sóc jo per contrariar tantes opinions expressades en infinitud de converses a les xarxes socials, blogs i premsa en general, amb què hom ensopega aquests dies? ... Ningú.

Sols voldria convidar a una humil reflexió sobre si té gaire mèrit fer llenya de qualsevol arbre caigut; sobre si no oblidem massa fàcilment l'honorabilitat de la qual en diverses facetes de la vida pública i privada va ser mereixedor aquest home; sobre si no ens emparem tots plegats, ciutadans anònims, en aquestes notícies per mirar cap a una altra banda i obviar quant de camí ens queda per arribar a ser exemple d'alguna cosa per a aquesta generació i les següents. 

Personalment, en tot aquest afer hi veig un home amb una biografia que mostra tot un seguit de virtuts i un cert compromís altruista; que fa dècades va cometre un error considerable per una qüestió d'uns diners que no sembla que fossin per a interès estríctament propi; que més endavant no es va atrevir a donar la cara per esmenar-ho quan potser encara era a temps; que al final de la seva vida va i ens ho desvetlla de forma tan avergonyida com discreta, ens en demana perdó amb una franquesa valorable, i accepta tot el pes de l'escarni públic i la justícia penal consegüents.

Sincerament, penso que el percentatge de ciutadans anònims com nosaltres que, donades les circumstàncies que propiciessin cometre errors similars, actuessin de forma més brillant, no seria gaire encoratjador, ni tampoc testimoni o evidència d'una societat modèlica, "incomprensiblement dirigida per gentussa que no és mirall de res i que no sabem com ha arribat aquí" ... que diria el més meliquista.

Permeteu-me l'americanada de torn (sempre petulant per a molts), perquè m'agradaria aquí recordar dues coses: aquell estimulant 'no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu per al teu país', de JFK, i allò altre que un tal Stephen Covey deia fa vint-i-cinc anys sobre si no seria menys mediocre i més honest que ens esforcéssim sempre pel canvi 'inside-out' que perdre el temps en l''outside-in', és a dir, treballar per canviar el món des del nostre propi canvi interior, de dins cap a fora, sense excuses sobre si hauria de canviar abans el món perquè puguem canviar nosaltres.

Clarividències (in)esperades

Clairvoyant, or 'one who sees clearly'. Do artists see what will become? Not that I know. Clairvoyance, perspicacity, acuteness of perception, discernment, or understanding, keen vision ...

René Magritte, Clairvoyance, 1936.

The Coastodian

Un projecte d'algú a qui he conegut a Stinson Beach, un racó secret al nord de San Francisco, que recordava vagament de l'any 91. Des d'allà, en Richard James ens parla sobre la vida, les conseqüències d'un consum equivocat i, naturalment, sobre deixalles que enverinen l'oceà. Mentre somia, pren fotografies i ens impacta amb projectes d'art que desafien la nostra visió del món.

Parkside Café, una taverna amb pianista. Conversa amb l'artista i amics. Gots de vi blanc. I després, quan s'esvaeix el record i la immediatesa de la vivència, tornem a necessitar tanta cosa ...

Mentre parles amb en Clint Eastwood

I just met Mr Clint Eastwood at Mission Ranch.

A few moments after speaking with this irreplaceable man, I felt as secretly given part of his persistence, focus and quiet passion for the things he has always believed in life, whichever they were.

He who goes to bed sober,
Falls as the leaves do, and dies in October;
But he who goes to bed, and does so mellow,
Lives as he ought and dies a good fellow.

Parafrasejant John Fletcher, a la paret de la barra del piano hall.


Foto superior de l'Helena Figueras, agost 2012.

Carmel, Monterey Peninsula, California.

New Paths Ahead

“Our battered suitcases were piled on the sidewalk again; we had longer ways to go. But no matter, the road is life.” – Jack Kerouac

Arquitectura Estàndard

Algunes arquitectures amoroses sobre les quals recolza tota una vida emocional i un projecte de llarg viatge no són com les altres. Són molt poques però n'hi ha. Són, diguem-ne, estructures brillants, rares, inabastables. La resta és l'estàndard, és a dir, allò autoritzat o reconegut com a exemplar o model de correcció. Altrament dit avorriment, déjà vu. És possible viure en una altra banda, m'han assegurat els sentits. Aquest cop volia pintar la norma de l'amor. Un altre dia provaré de copsar la raresa (potser com a fita filosòfica).

Arquitectura Estàndard, maig 2012
Oli sobre fusta (díptic), 120x49cm
Adquirit per Ester Ponsico Sabarich (El Prat de Llobregat, tardor 2016)

Amor i decepcions

Si decepció és engany, l'art és l'engany més bell de tots. Encara que la gent tractem d'incorporar (no sabem per què) l'engany als esdeveniments quotidians de la vida, hem d'esperar que l'art seguirà sent bell, i no es convertirà en alguna cosa banal ni utilitària.

A return to love

Our deepest fear is not that we are inadequate. Our deepest fear is that we are powerful beyond measure. It is our light, not our darkness, that most frightens us. We ask ourselves, Who am I to be brilliant, gorgeous, handsome, talented and fabulous? Actually, who are you not to be? You are a child of God. Your playing small does not serve the world. There is nothing enlightened about shrinking so that other people won't feel insecure around you. We are all meant to shine, as children do. We were born to make manifest the glory of God within us. It is not just in some; it is in everyone. And, as we let our own light shine, we consciously give other people permission to do the same. As we are liberated from our fear, our presence automatically liberates others.

From A Return To Love, by Marianne Williamson. (Often erroneously attributed to the inaugural address of Nelson Mandela.

Participació a la 4a Ruta de l'Art

La incansable Anna Mª Constanseu m'ha convidat a participar a la Ruta de l'Art, que organitza des de fa 4 anys a la seva estimada vila, Castelló d'Empúries. Hi tindré 3 obres exposades entre un munt d'altres pintors i escultors. Per als que no coneixeu la Ruta, us recomano que vingueu a veure-ho. Castelló i el muntatge que veureu valen la pena.

Sense comentaris

No tan sols són uns dígits (continuaré reflexionant sobre això, potser demà).

Good life (at the end of the day)

L'home de la lluna aterra al pàrquing. Plou. Intercanvia unes paraules (inútils, innecessàries, inhàbils) amb una viatgera expectant. Res a fer. La mediocritat que ens pren quan naixem, i que mai més no ens deixa anar. L'amor no existeix; s'inventa. Es pregunta com és possible pendular en dos tristos dies des de la tendresa i una aparent saviesa fins al despotisme més secret sense ni tan sols despentinar-se. Puja al seu desplaçador anacrònic. Malgrat (o degut a) el tema vital que decideix escoltar, plora de ràbia, com un terrícola abromat. O la pluja o les llàgrimes li envien un reflex cristal·lí de la seva ànima davant dels morros. O bé és la misèria que vilment el mira a la cara. Vagareja pels carrers ambres. S'ha fet de nit molt d'hora, avui. Potser demà es farà clar abans ... The hope is we have so much to feel good about ... La trista impaciència dels àngels.

Cinq ans après ...

Five years later. Emptiness. Same empty pool, same empty streets, same lonely driving, perhaps. A different album from Los Planetas. The city where I was born, again, looking like a ghost town because of the important match on TV.

Algú deia una vegada:

To be brave is to love someone unconditionally, without expecting anything in return. To just give. That takes courage, because we don't want to fall on our faces or leave ourselves open to hurt ...

No crec que ningú pugui arribar a aquest nivell de coratge, però sí aproximar-s'hi, si més no en intenció. En tot cas, do not turn back when you are just at the ... beginning.

Escenes sostretes a un moment matinal de categòrica quietud

Porta cinc minuts davant del mirall, amb un escrit a la mà que ha llegit mentre bevia el te:

'Ell la convidava a dinar amb l’avi gran, la Libertad, en Jaume Muntada, el Pere i la Cuca. Molt de fumar. Ella, com experienciada, es quedava xerrant amb l'avi, al marge, als sillons. Bella i independent, com tots els ahirs del món. El Pere sagna per la boca i es taca la samarreta. Marxen amb cotxes diferents. Ell es dirigeix a casa d'ella, on ha arribat però no està visible. Veu coses seves: una bossa, papers. Un dels papers és un escrit de quan la fina arena de Formentera es va escórrer entre els dits d'un jove inquiet: “una relació que mor”. Ara la veu. Parla pel mòbil asseguda a terra i fumant, a fora, en un jardí que és com un vessant de muntanya. Se sorprèn de veure’l. S’asseu i xerren. Li diu que marxa. Agafa patracols. La convida a quedar-se uns quants talls d’alguna cosa que ha portat de Cerdanya. Declina. Sa germana, més jove, com si fos una antiga Patrícia, cuina. Diu que qui li ha agradat molt és la Libertad. De camí cap a fora s'aturen a la barra. Gent bevent, contínuament fumant, xerrant. Ambient com nocturn. Li demana pel seu casament: “no res, ja hem llençat els anells”. Sotrac. Diu que ell s’ha tornat mig malparit, que ha pegat gent i que l’han empresonat. Es força les llàgrimes, perquè l’entristeix, però no només. Li explica que ha tornat allà on els gossos són més nets que els seus amos, on viu amb els pares i treballa. Potser ho deixaria tot, ell. I potser ella li diu: “pren-t’ho tot amb molta calma, i comença de zero, que des que et vaig deixar ençà no has pres cap decisió sabent on anaves”.

Recorda molt bé aquell matí, en llevar-se. S'esbandeix la cara, s'afaita i posa José Padilla a l'ipod. S'adona que aquell somni absurd acabava amb 'on anaves', en pretèrit.

Exposició a l'Empordà

Diumenge vinent s'inaugura una exposició meva a Castelló d'Empúries, a l'Hotel Gallery - Casa Clara. Aquí deixo la invitació per a qui vulgui venir. Espero que us agradi!

Lluna, cortina, presència

Ets tu qui estima; tu qui destrueix. Tu qui l’art desclou; qui busca el ramat. Tu qui es cuida; qui es deixa. Tu qui centra l'esperit; qui llisca cap al caos. Tu qui fuig a muntanya; qui s’omple de ciutat. Tu qui pragmatitza; qui somnia. Tu qui brilla; qui s’apaga. Tu qui gosa; qui tem. Tu qui neix; qui s'extingeix. Tu qui respira; qui s'ofega. Tu qui dorm; qui vetlla. Tu qui coneix; qui ignora. Tu qui creu; qui dubta. Tu qui treballa; qui divaga. Tu qui s’habilla; qui s’estripa. Tu qui comprèn; qui detesta. Tu qui encisa; qui vomita. Tu qui vola; qui s’amaga. Tu qui comença; qui abandona. Tu qui plega; qui roman. Tu qui catalitza; qui saboteja.

Lluna, rostre visible, rostre ocult.
Ets tu i no ets tu.
Presència, ergo hi ets.
Però qui ets? ...
Ets tots els rostres.
Ets qui ets, i qui no ets.
I així, ets.

Lluna, cortina, presència
Oli sobre fusta, 136x115cm, 2010
Sèrie "dealing with nonsense"
Adquirit per Estel Martin, 2011

Remarcables alçades

Havia obviat el 'bon dia', els petonets, el 'què tal estàs tu', l'empatia general amb alguns assumptes rellevants de les darreres hores, i, en definitiva, l'afecte. Aquell 'avui, com cada dia, segueixes sent important per a mi' que d'alguna manera hom sol fer arribar diàriament a qui estima, bé amb la paraula, bé amb el to, el gest, la mirada o, directament, el fet. Si s'hi esforçava, entenia aquell curiós missatge que acabava d'arribar-li a tall de resposta, però tot notant l'habitual fiblada de ràbia en sentir-se contrariada, optava per una protectora defensa preventiva, i seguidament, per llançar pilotes fora. Simplement, la innecessària obsessió per ser la dona total, la mare/filla omniscient i plenivirtuosa que, sense saber ben bé per què, lluitava per demostrar ser, la privava, un cop més, del dolç plaer de la delicadesa, la generositat i l'estimació explícita envers aquell que, malgrat tot, no formava part de l'univers en el qual ella desenvolupava tota aquella frenètica activitat sobre opacs colors de remarcable alçada.

Arquitectures i estètiques

Everything inspires me. Sometimes I see things I think others don't. Norman Foster.

 

Plenituds a l''Al Tanto que Va de Canto'

"Plenituds"

Collage acrílic sobre tela (díptic) / collage acrílico sobre lienzo (díptico) / acrylic collage on canvas (twofold) / 25x120cm / 2007 / sèrie 'Picto-Relats'.

Exposat a l'espai gastronòmic i enoteca 'Al Tanto que va de Canto', al carrer Sant Pau 37 de Sabadell.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich

Exposició a l'Anna Ferrer de Sabadell

L'emprenedor i amic Miquel Colomer m'ha convidat a inaugurar el seu nou 'Espai Expo' al local Anna Ferrer de la Carretera de Barcelona, a Sabadell. Espero que us agradi l'obra exposada.

Exposició a Sabadell

El proper dia 23 s'inaugura l'exposició conjunta amb la Marta Llobet a la galeria Traç d'Art de Sabadell. Tothom hi és convidat i espero que us agradi el que hi porto.

Segones Oportunitats

Obria, tancava i reobria armaris, calaixos, capses, carpetes, bosses i necessers; encenia i apagava llums; entrava i sortia de les mateixes habitacions on ja havia entrat repetidament, i cercava sota taules, llits, cadires, butaques, sabaters, escriptoris i xifoniers; regirava butxaques d’abrics, jaquetes, pantalons, xandalls, pijames, camises, batins, barnussos i americanes. Res de res. Fins i tot revisà el timbal de la rentadora, amb l’anhel de descobrir-hi restes semi-destruïdes de la butlleta. No res.

La desesperació s’apoderava de tot el seu esperit a mida que s’extingien les probabilitats de retrobar el, diguem-ne, salconduit cap a allò que ell i una immensa majoria d’éssers humans convindrien que és la felicitat quasi completa. Li costava concentrar la mirada, i en aquell moment en què la roba xopa ja se li enganxava a la pell i les tremolors de les mans es feien més evidents, una sonora sensació de debilitat general i pèrdua de visió l’envaí abruptament. Perdé l’equilibri i caigué de genolls, i així, a quatre grapes, recorda que sortí al balcó, cercant alguna mena de brisa fresca guaridora, i entre tota aquella confusió perceptiva potser s’agafà a la barana per intentar aixecar-se, però aleshores la seva consciència se submergia, ara sí, en un defalliment nerviós i inapel·lable.

Encara hi afegeix, quan ho recorda, un plàcid, progressiu i alentit distanciament de tota activitat sensorial, això és de dolor i de raonament, i ho recorda com un viatge cap al buit més coherent, durant el qual s’auto-sostreia de tota ànsia de reconeixement i de poder. “La vanitat o la bogeria?”, pensà molts anys més tard.

Avui contempla una cala solitària des del càlid terrat d’una modesta casa de poble, al qual accedeix per un seguit de rampes. Sobre una taula hi té la darrera novel·la publicada. Parla poc, i no riu acudits fàcils ni burles injustificades. El plor d’una mainada el retorna d’una profunda reflexió, i pensa que va sentir el mateix plor en una altra vida, en un altre lloc. Pensa en aquell altre plor, el secret, sense llàgrimes, i tot seguit es recrea, per un moment i mancat de posats depressius, en la magnífica, franca immensitat de la soledat del camí de l’home.

De la casa hi puja una flaire d’espècies exòtiques, i somriu pensant en l’olor de la pell bruna.

Barcelona, agost de 2010.



'Segones Oportunitats'. Oli sobre tela / 100x100cm / 2010 / sèrie "dealing with nonsense". Propietat d'Hélène Figueras.

Jo sóc especial

A l’Alba Riba li agraden les bosses grosses, i de la que porta aquest migdia en treu en aquests moments un iPhone, amb funda rosa clar, des del qual envia un ràpid SMS a la Carla, l’amiga de Barcelona. Li acaba de pujar la moral i se sent especialment comunicativa. La convoca a un cafè, aprofitant que ha baixat a la capital.

Mentrestant, ha sortit del basar paquistanès del Raval completament satisfeta. Ja s’ha dotat, finalment, d’aquell rellotge digital Casio, retro, platejat i ben cenyit al canell, com ha de ser. El daurat no l’acabava de convèncer. Ara és una mica més autèntica, si escau. Els trenta eurets prescriptius són ben poca cosa al costat de la seguretat que, sense adonar-se —i sense admetre-ho—, acaba d’obtenir.

Mig minut i arriba un SMS de resposta. Serà que sí: “Ok. Ns trubem 16.30 Saxa PC. Mua”. Es veuran d’aquí tres quarts d’hora al Sacha del Pedralbes Centre.

Camina cap al pàrquing de Plaça Catalunya, el de l’FNAC, atrafegada. Té ganes d’arribar al lloc de la cita amb temps de passar pel Nespresso i comprar unes càpsules noves de color lila clar, que sa mare, abans de marxar de vacances a l’apartament de Calella, li va dir que havia vist a casa de la seva amiga del club de pàdel. Puja a un Mini vermell, que francament no contrasta del tot bé amb el top rosa xiclet que porta avui, per bé que, això sí, aquest darrer lliga de manera força ben trobada amb la carcassa del mòbil.

Ha recorregut unes quantes illes de l’Eixample, i aturada al semàfor d’Aribau amb Diagonal se sorprèn, o s’indigna, amb el fet que la noia de la Scoopy que s’ha posat al seu costat porta exactament les mateixes sabates que ella, i a sobre també duu un casc Momo com el que ella té per passejar amb la Vespa per Matadepera, tot i que no és del mateix color.

Ja ha arribat a l’antic Bulevard Rosa. Surt del pàrquing i entra a les galeries per la porta principal. Ho nota tot força canviat des del darrer cop que hi va venir a comprar. De sobte s’atura. No dóna crèdit al que veuen els seus ulls: han posat un local només de rellotges, i gairebé tots els que hi ha a l’aparador són del mateix model Casio que acaba de comprar fa una estona en una botiga, teòricament de culte, amagada al mig del Raval. Veu que també disposen del de plàstic negre, que allà no tenien. Aquí tots estan cinc euros més cars, però això no l’alleuja gaire, malauradament.

Una mica molesta encara, baixa l’escala mecànica. Quan al cap de cinc minuts arriba al Sacha amb la bossa de Nespresso a la mà, veu la Carla asseguda a fora. S’adona immediatament que porta posades les ulleres de sol Ray-Ban Wayfarer, que ja li havia semblat, dissabte passat passejant per Begur, que es tornaven a portar. Sent una petita fiblada d’inseguretat en assumir que el model metàl·lic d’aviador que ella porta posat ja està, potser, massa vist.

La Carla s’aixeca lleument. Dos petonets.

“Nena, que morena! Escolta, quina gràcia! portes el mateix top que la meva companya de feina. Li he dit que baixés però estava massa ocupada. Sort que no ha vingut! Ha ha ha!”

L’Alba obre un somriure tan d’orella a orella com pot.

“Què dius ara! Ostres, quina casualitat, no? Segur que és el mateix? L’any passat en tenien un molt semblant a Mango”, posant la cara justa de quasi condescendència. “El meu és de Sita Murt, i me’l vaig comprar la setmana passada; em van dir que els acabava d’arribar!”

La conversa de la Carla s’allunya aleshores dels complements i se submergeix en els dos darrers caps de setmana al The Club de Tuset, les anècdotes de l’estiu incipient i els plans per a les vacances.

L’Alba l’escolta, però des d’una dimensió com evadida. La vida és injusta. Se sent vana, òrfena. Ja té ganes que passi aquest moment i tornar cap a casa. A Terrassa és Festa Major i encara podrà passar per l'Esbart a veure la Maite, abans d’anar a fer un entrepà amb el pare.

Barcelona, juliol de 2010

Breu entrevista televisió Sant Cugat

En el marc de l'exposició que vaig fer a Sant Cugat, a la galeria Odó Art - espai ESADE Creapolis, em van fer una breu entrevista per al canal de televisió local.

Exposició a Sant Cugat del Vallès

Fins al proper 15 d'abril podeu veure vuit peces meves en una exposició individual que la Galeria Odó Art d'en Ramon Grau m'han muntat a l'espai ESADE Creapolis, que gestionen ells.

Exposició a Bellver de Cerdanya

Properament tindré obra exposada a Bellver de Cerdanya. M'han organitzat una exposició individual al Centre Cívic Escoles Velles, amb l'ajut del meu apreciat Jordi Solé Sugranyes. Si aprofitant les vacances de Pasqua us hi acosteu, espero que us agradi.

Cor extenuat i llavis

L’home de les cinquanta-sis fades entén ara, epifànicament, que de cap manera aquella via és la que el durà enlloc que li eixugui les ànsies per sempre més. Potser n’obtindrà un alleujament momentani i falsament substancial, a tot estirar, però sap que no és això.

Aquell matí melangiós recorda amb afecte un delicat somni d’adolescència, un de concret que li parlava d’un racó invisible del nord de l’Àfrica, de la imperceptibilitat d’una presència transitada entre legítims xivarris amazics en basars abarrotats, i silencis eterns arran d’arenes inflamades i despullades de pau.

Sobtadament ha pres plena consciència i se sent extenuat d’una espera secular a l’estació dels menuts juganers, bo i amb la sàvia alegria de l’infant que retroba la mare després d’un angoixant moment de pèrdua enmig de la multitud.

S’agafa fort a aquell instant de clarividència, mira lleument a la seva dreta, somriu imperceptiblement, extingeix el darrer Ducados, atura la puta ràdio i tanca els ulls sense por, com mai.

Sabadell, hivern de 2010.
Homenatge al meu amic Toni Viadé, que tancà els ulls a Lloret de Mar el 13 de desembre de 2009.

'Cor Extenuat i Llavis', 2010.
Oli sobre tela (díptic), 160x90cm.
Sèrie 'dealing with nonsense'.
Adquirit per José Luís Perea.

Trilogia de la Imbecil·litat

Aquell estrany divendres, Dave Garver havia obtingut la confirmació contundent que en les relacions sentimentals més dependents només s'hi val, per la part sotmesa, la condescendència radical, la incondicionalitat acrítica, la cura desinteressada i la lloança permanent, sense esperar cap contraprestació justa i equilibrada, més enllà d'algun superficial detall de caire econòmic o d'algun pobre gest sense cap solvència amorosa, bàsicament un gest imbècil, guaridor d'aquells molestos remordiments que sordament qüestionen l'enorme autoconcepte d'alguns sàdics (i sàdiques).

En aquell tranquil racó a prop de Carmel, moria la nit sense presses, mentre ell dedicava els darrers minuts de la llarga jornada radiofònica nocturna a enganyar una mica l'estómac amb quelcom sòlid que l'ajudés a conciliar la son. Tot rosegant una poma, rellegí una nota enginyosa i afectuosa que li havia arribat aquell mateix vespre: "El món és a les mans de la gent capaç de veure les transformacions del present, de la gent amb coratge per a viure els seus somnis, cadascú d'acord amb el seu propi talent. Et desitjo un molt bon any 2010! Un petonàs. PS: Amsterdam increïble!".

Per contrast, mentre ajustava les persianes del bungalow, es preguntà si una possible trilogia artística de la imbecil·litat podria ser una obra formada per la representació de la prepotència, la rigidesa mental i l'autocomplaença.

Sabadell, hivern 2010


Pintura / painting: "Trilogia de la Imbecil·litat"



Oli sobre tela (tríptic) / Oil on canvas (threefold) / 120 x 40 cm / 2010 / sèrie Nous Viatges.

Walked paths

On his way to the cottage, as in previous occasions, he found lots of reasons to stop by and share some light conversation with the locals.

The heat of the southern counties, the warmth of the country accent. Algunes anècdotes més tard encarava el rústec camí de la finca. Aturà el vell Saab arran de l'eixida i caminant mig absort cap a l'entrada notà un paper a la butxaca. Era una nota en paper lila, rebregada:

'Confio que arribis bé. Només dir-te que m'ha agradat molt que ens veiéssim un cop més. En tenia moltes ganes, d'estar amb tu. M'agrades molt, ho saps, però no voldria amb la meva presència trencar cap got, ni que fos involuntàriament, com m'ha passat d'altres vegades. Espero que tinguis clar què fas i què vols. Confio en tu. Una abraçada i un petó per cada dia que no ens veurem. Gaudeix, que jo faré el mateix. Fins aviat (espero), M.'

Instintivament la va olorar. Li neguitejà comprovar com tornava a no recordar el nom d'aquell perfum tan enigmàtic. Se la tornà a posar a la butxaca i tancà la porta darrere seu. Sortí a la balconada que mirava als boscos de nord-oest, i la tènue silueta rosada dels Ports se l'endugué cap a pensaments molt llunyans, com caminant per vies ja transitades.