Words from the Wilderness (2)

Sense un branc on posar-se

Enmig d'un camp

Canta un ocell.

Matsuo Kinsaku Bashō

Ueno, 1644 - Osaka, 1694.

Translated with love.

Verses for you.

Words from the Wilderness (1)

L'aparició d'aqueixos rostres en la multitud:

Pètals sobre una branca

Negra i humida.

Ezra Pound

In a Station of the Metro

New York, 1913.

Translated with love.

Verses for you.

Al Cap de Port

Al Cap de Port

Volia estar segur d'arribar a tu;

bo i encaminada ma nau quedà atrapada

en certs amarradors. Sempre fermant

i tot seguit decidint marxar. En tempestes i

al capvespre, espirals metàl·liques de la marea

mos braços insondables prenent, incapaç sóc

d'entendre les formes de ma vanitat

o bé vaig ferm a sotavent, timó polonès

en mà, sol que s'enfonsa. A

tu ofereixo mon casc i la corda rosegada

de ma voluntat. Els terribles canals on

el vent m'empeny contra els bruns llavis

del canyar no queden del tot enrere. I tot i així

confio en el seny de mon vaixell; i

si s'abisma, pot ben ser en resposta

al raonament de les eternes veus,

les onades que m'impedeixen d'arribar a tu.

Frank O'Hara

To the Harbormaster

Meditations in an Emergency. Grove Press, 1957, New York.

Translated with love by XM for MFC / SHK.

Brickyard Therapy

Aquest és un llibre autoterapèutic que m'ha calgut anar bastint durant els mesos que he passat en aquesta meva vila post-tèxtil després d'un manat d'anys a la capital del país, prou propera i alhora llunyana.

Tal com féu la traça ancestral de la pedra seca durant l'elaboració del meu anterior llibre (en un diferent escenari), aquest altre fenomen arquitectònic humà de les construccions en maó vermell industrial s'apoderà insòlitament de la meva atenció des dels primers dies de voltar de nou per aquí. La fastuositat i efervescència creativa barcelonina, així, de cop, substituïda per aquesta sabadellenca sobrietat, modèstia i autenticitat, que, val a dir, mai, abans de marxar, no havia sabut apreciar tan reverentment en manta espais, construccions i racons del burg nadiu.

Hi havia retornat empès per bells assumptes del cor, i amb aquest òrgan metafòricament clivellat (per raons que no pertoca glossar en una senzilla salutació), m'aixoplugava altra vegada sota l'estètica i la geometria, en aquest cas originàries d'antigues bòbiles.

El títol de l'obra, les fotografies, passatges d'algun relat i poc més d'un poema, homenatgen fragmentàriament aquesta singularitat local; allò que segueix donant caràcter (infravalorat, al meu discret parer) a aquesta ciutat.

Fora d'aquest fil estètic conductor, el text és un diàleg lliure en forma de relat poètic, poesia relatada o pintura escrita (he deixat de saber-ho); un possible debat interior per a cada lector, més o menys desxifrable, a través d'identitats movedisses i d'algunes vaguetats o paradoxes de les nostres vides.

Sabadell, desembre de 2022.

(de la salutació inicial a pàgina 9)

Bòbiles (brickyards) i teràpia. Un binomi desconcertant, innegablement, mes no en són també algunes passes que fem a la vida?

Bé, en aquest enllaç s’hi veu una mostra del llibre: coberta, dos relats breus i sis poemes. Es pot comprar online i presencialment a la Llar del Llibre de Sabadell, i presencialment a les dues llibreries d'Ulldecona: Castell i Serra.

Aquesta segona obra, a diferència de l'anterior, Pedra Seca (2021), inclou relats breus, per als que no us conformeu només amb poesia. Confio que també us agradi.

Moltes gràcies.

Xavier Molina

Mail: hello@xaviermolina.com

Social Media: @fxmip

Brickyard Therapy

Vint poemes i set relats breus

Xavier Molina

FXMiP Editor, Barcelona, 2022.*

ISBN 978-84-09-47068-6

*Xavier Molina i Associats, SL

Línia de Rumb

Línia de Rumb (Linha de Rumo)

Qui no em donava Amor, no res em donava.

Em trobo deturat ...

Guaito el meu voltant i veig inacabat

El meu món millor.

Tant de temps perdut ...

Amb quin enyor el recordo i beneeixo:

Camp de flors

I d'esbarzers ...

Doll de vida fui. Medito. Ordeno.

Penso en el futur a venir.

I recorro enlluernat el pensament

Que es descobreix.

Qui no em donava Amor, no res em donava.

Desterrat,

Desterrat prossegueixo.

I em somnio sense Pàtria i sense Amics,

A posta.

Ruy Cinatti

London, 1915 - Lisbon, 1986

Traducció lliure de XM.

XV-XI-XXII

XV-XI-XXII

Esguardava soliua l’horitzó
I viu refulgida la nena que somií
A l’encop que besava mos fills
Mentre elevar-se els atorgava.

Fui mainada
Fui matriu
Benignitat
Origen.

I senzilla enaltiré
Immutablement avui
Qui guardarà
Constant i tothora
Mos dos majors minyons.


XM to MFC.

II f XVII

II f XVII

Home i dona tan promptes emergien
Tendra minyonia en veïna mirada enrere
Tan sols.

I així
Commemoracions
Celebracions
Natalicis.

Pocs discorren sobre ella
Ni exalcen l'antiga
Sensata matriu.

Sos ulls un instant s'han posat damunt teu
I ta breu carícia concebies eterna
Innocent.


XM 15.XI.2021 to MFC.

(through flower bouquet four days later)

Pedra Seca

Pedra Seca són vint-i-quatre poemes amb un fons inspiracional bastant concret, que potser és també un eco esmorteït del dol de les dues darreres sèries de pintures.

'Els dols canvien de forma, però no s'extingeixen mai', llegia d'algú fa uns anys. D'alguna manera, crec que aquelles pintures cromàticament austeres, tacades de textos breus, han mudat cap a escriptura seca, òrfena de pinzells, tot mantenint un minimalisme mig geomètric i una mena de melangia vital.

La pena del dol incita, freqüentment, una reacció autoprotectora, com de voler deixar de sentir, fantasejant que això fóra possible. Com que no ho és, la pedra seca va venir a inspirar en mi, a banda d'una reverència estètica inevitable, un símbol de la resistència i resiliència de l'esperit, del caràcter i de l'intel·lecte. Aquests tres components de l'ànima, alhora sòlids i exposats al trencadís per la fluidesa del nostre costat efímer, transitori, adaptatiu. Trencar-se i refer-se, persistentment.

En aquest enllaç hi ha una salutació-pròleg on afegeixo alguna anècdota més sobre el nom de la cosa, i també un tast de cinc poemes.

A banda dels textos, l'obra inclou fotografies pròpies, totes del rodal d'Ulldecona (Montsià), i a les guardes hi trobareu una il·lustració singular, autoria d'un amic a l'edat de 2 anys.

D'aspecte, penso que ha quedat una peça maca, de la mà de la Teresa Corretjé, amb el seu bell treball de disseny, i de l'impressor Lluís Serra, amb la selecció de papers i acabats que va proposar.

Si en voleu un exemplar numerat, es pot comprar a la Llar del Llibre, de Sabadell, al seu web o a la botiga del carrer de Sant Antoni. També a les llibreries Castell i Serra, d'Ulldecona, al carrer Major. Si no us va bé cap d'aquestes opcions, feu-m'ho saber i trobarem la manera de fer-vos-el arribar.

Moltes gràcies.

Xavier Molina

Mail: hello@xaviermolina.com

Social Media: @fxmip

Pedra Seca

Vint-i-quatre poemes

Xavier Molina

FXMiP Editor, Barcelona, 2021.*

ISBN 978-84-09-34988-3

*Xavier Molina i Associats, SL

Noctibus

Agost de 2018, veig que hi diu al post anterior. Redactat després d'una escapada estiuenca a l'Empordanet, com diria el meu preceptor de Palafrugell, per retrobar la Retrobada. Ara mateix teclejo poc en públic. De vegades, en solitud, desgasto algun llapis sobre alguna llibreta d'aquelles que ens col·loca intencionalment en l'òrbita de Chatwin, Hemingway, Picasso o Van Gogh, segons assegura el seu impecable relat de marca. El màrqueting no tracta pas de productes, sinó de percepcions, explico de vegades als clients i a alguna ànima voluntariosa que decideix parar atenció a aquestes futileses. Algú trobarà un dia aquests arcaics artefactes meus acumulats en capses endreçades, i no sé gens què en pensarà.

Barcelona, primavera de 2019, while sweet Vera Lynn suggests that we might meet again, sometime, who knows where.

Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix, enfosquit. Un petit llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots no escoltats. Silenci i aigua. Una olor mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, si bé tan propera i humida en algunes ocasions. Una suau carícia mentre mires la persona que s'asseu al teu davant, sense res —aparent— entre mig. Tot en un instant i posteriorment en un breu record.

El pàrquing

Fa set anys, avui no era un dia tan fred a Barcelona. Vestia d'executiu, d'un blau gens habitual, corbata de to rogenc, i suposo que duia un somriure vigilant als ulls. Venia d'on venia, d'un túnel estret, d'asfalt imprevisible i il·luminació raquítica. Aterrava en un pàrquing ampli, despoblat, net, enigmàtic. Entrefosc, entreclar. 'Ets el nou cap de màrqueting? T'esperàvem!' Gràcia, bellesa i delicadesa, tot de cop. No és possible oblidar-ho, tal com sóc conscient d'on sóc ara i de com es projecta un espaitemps en l'altre. D'aquí estant, estima i tendresa infinites. Viciat i deficient com fui en moments clau. Llum, traça i elegància renovades per a carreteres venidores, i aquell motor poderós à l'époque, que no era només meu.

A teatre

El jove apoderat de banca s'ha enfilat aquesta nit l'atractiva cambrera del pub on quasi cada vespre comparteix cerveses amb algun company de feina i llargues converses sobre l'estupidesa de la cobdícia humana. Encara tombats al llit, han reposat i han menjat alguna cosa, ja de matinada. Torrades i suc, i una poma que al final no han tocat.

Ella ja ha marxat, i en aquest moment, per fi profundament adormit, entre la solitària distensió post-sexual i la inquietud de l'alcohol consumit per oblidar una existència pre-desintegrada a tocar de la trentena, somnia. És ell mateix, adolescent, emprenent un agosarat viatge als Estats Units, a la cerca de redempció, a la cerca de sa mare. Un viatge impossible que mai no s'atreví a fer de debò; ell, el valent executiu d'un rebentat submón financer, que tot i això no ha abandonat ni un instant l'illa nòrdica natal. El seu jo de quinze anys el connecta amb aquella part de la consciència que encara plora per recuperar un camí perdut de cant i d'òpera, d'art, de bellesa; un vial abandonat i una innocència esberlada en benefici de la bogeria d'una mare extraviada en la pròpia neurosi i l'esmicolament afectiu.

Cada cruïlla humana d'aquell viatge oníric concorda amb la retrobada de personatges sense rostre i sense nom en el món quotidià, tots ells tan auto-conscients i paradoxalment tan corromputs. I avança, pacient, sense jutjar, sense por, sense desigs més enllà de retrobar l'origen, la matriu perduda, i suplicar-li, per darrera vegada, el guiatge, la benedicció de les il·lusions llurs, esvaïdes fa anys en la més gèlida desemparança.

S'hi reuneix, finalment, i en el somni evoca com quan anys enrere li havia dut una petició escrita de la professora de cant perquè no deixessin perdre el talent que es començava a consolidar en ell; i recorda com ella, sense ni llegir-la de través, prosseguí sumida en la seva cretina infal·libilitat sobre quins han de ser els destins dels altres.

Durant el viatge, a través de figures sòrdides i borroses, se li ha anat fent present la tragèdia financera de tants coneguts que havien anhelat vides excepcionals, fantasies de cartró que s'esfumaren com l'aire d'una capsa buida quan hom l'obre pensant que dins hi duu mercaderies de gran valor, promeses fabuloses i salconduits a un demà meravellós. La figura d'un vell perdedor i una petita maleta tancada amb clau. L'oferiment del mitjà per obrir-la. La compassió de comprendre que dins d'aquell contenidor blanc amb nansa no hi ha res més que la buidor d'un avenir anòmal fonamentat en il·lusions absurdes i futurs triomfs que menen tan sols a la foscor de l'ànima. La serenor de dir 'no' a la clau, que sap que no obre res més que l'epidèmica alienació de tantes vides llançades a les escombraries.

La certesa sobtada d'un 'prou' per fi contundent. Fer mitja volta i abandonar el paisatge desolat i desfet d'un Manhattan simbòlicament matern. Retornar, categòricament, al nucli genuí, al fonament lluminós personal. Travessar el mar, volar cap a l'illa veritable sense haver mossegat la pandòrica poma de la tempesta d'enlloc. Recomençar el camí en la maduresa adolorida, des de la virginitat i decència adolescents retrobades en un somni fortuït d'una nit qualsevol.

Això és Islàndia, des de la meva rara illa particular. Gràcies, Lluïsa i Xavier. Deixem el sol brillar ...

Octubre de 2017.

Exposició 'Memòria d'un dol'

Finalment exposo aquesta col·lecció. Concretament a Barcelona, a la Claret, una llibreria-espai que potser coneixeu, enfocada a la transmissió de valors humanístics. La seva sala de conferències i exposicions, 'Pere Casaldàliga', és un lloc agradable i senzill on hi podreu veure reunida una sèrie molt íntima que he anat fent els darrers dos anys; vuit peces que potser us inspiren algun interrogant afable i estimulant.

De vegades, si no hi han actes, tenen la sala poc il·luminada. Demaneu sense timidesa que us obrin els llums d'exposició o bé feu-ho vosaltres mateixos (un interruptor al fons dret de la sala que hi diu "llums"). Val la pena.

Moltes gràcies i desitjo que gaudiu molt si us hi acosteu en algun moment durant aquestes properes setmanes.

Del 5 al 31 d'octubre del 2017
Carrer de Roger de Llúria, 5
08010 Barcelona

 

Épilogue

Encara de vegades somnio i em llevo entre la boira del dol, breument; tot just m'adono que la vida m'ha regalat un nou dia, comprenc que només podem seguir contemplant els immensos horitzons que ens aclaparen en l'eternitat de l’avenir, i persistir en el camí. No sabem del cert on, ni quan, ni com serà el nostre proper punt d'arribada, però en aquest indret present, des d'un reposat perdó de l'ahir, sabem que no perdrem mai més l'atenció en aquell demà diligentment escollit, per saber-nos una mica més insubornables en l'avui.

Épilogue (fragment en escala de grisos)
Estiu de 2017
Acrílic sobre fusta, 122 x 88 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol' (peça final i tancament)


Amunt, ànima forta. Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

El pi de Formentor (estrofa final)
Mn. Miquel Costa i Llobera, Mallorca, 1875

Somniar

S'ha sentit una mica cansada tot el dia. Els dos fills ja no li prenen gaire energies perquè no paren mai a casa, però s'acosta Sant Jordi, moment de l'any amb més feina, i les jornades a la llibreria són intenses.

Com cada vespre, acaba d’endreçar la cuina i s'asseu al sofà per llegir una estona abans d’anar a dormir i finalitzar un jorn quasi calcat a l'anterior, la més recent porció d'una existència quotidiana falsament segura, que amb traïdoria i omissió es va escolant pel desguàs dels anys.

Al migdia no ha tingut temps d'obrir la correspondència, que reposa inerta damunt la tauleta. Banc Sabadell, club Bonpreu-Esclat, Amics del MNAC, publicitat indiferenciada i, finalment, un sobre estrany amb mata-segells de Mont-real. Ignora la resta i obre aquest darrer. A dins hi ha un altre sobre que algú li reenvia, com si fos una carta perduda, endarrerida, i s’adreça només a ella, en una lletra manuscrita que li resulta familiar. L’obre, en treu l'únic full que conté i el desplega ...

Hola amor.

Si estàs llegint aquestes línies, el meu amic ha complert el que li vaig demanar quan va viatjar a Barcelona a veure'm i el meu estat era ja una mica complicat. Suposo que no deu haver passat més d’un any des d’aleshores, i per tant avui deu ser, tal com jo volia, un dia pels volts del nostre aniversari de coneixença, el primer que passem l’un sense l’altre.

Imagino que deus anar fent, entre dies bons i dies dolents, nits serenes i nits nefastes, soledat i companyia, comprensió i ignorància, treball i petites misèries, fills difícils, amics heterogenis i familiars despreocupats. Em demano on em deus situar a mi, a hores d'ara; potser com a un amic especial a qui fa temps que no veus, un que va estimar-te molt durant un temps.

Recordes quan un dia vaig dir-te aquella frase que “l’amor neix amb la curiositat, creix amb la humilitat i la generositat, i s'extingeix vençut per l’ego o per la mort”? Crec que m’equivocava. L’amor que sobreviu l’ego i que només depèn de la mort per desaparèixer, en veritat no s’extingeix. Si s'ha sabut conservar fins la mort, l’amor sobreviu per quan els estimats es retroben en l'eternitat, i es torna un amor perfecte, dotat només d’humilitat i generositat en essència. Malauradament, aquesta perfecció arriba quan ja no la podem aplicar en vida.

Voldries, quan tocava, haver aplicat la humilitat per perdonar l’altre quan s’havia equivocat; per valorar-lo quan et semblava que el que feia no tenia sentit; per entendre que en sabia més que tu en moltes coses; per aplaudir-lo quan mostrava millors aptituds que tu; per valorar la seva manera excepcional de comunicar; per qüestionar-te les coses amb què senties contrariats els teus arguments tan arrogantment infal·libles i universals; per desactivar el teu estúpid narcisisme pel qual mai ningú no era prou perfecte per subministrar tot allò que creies que et mereixies.

Voldries haver aplicat, quan tocava, aquella generositat per fer saber verbalment a aquella persona que l’estimaves (encara que alguns sostinguin que això no cal dir-ho perquè ja es demostra amb els fets); per permetre-li ser lliure, ella mateixa al complet, amb l’únic límit de la teva dignitat; per considerar els seus arguments quan semblaven tan llunyans als teus; per entendre que ella era una combinació magnífica i irrepetible de desenes de virtuts; per renunciar convençut a la part de la vida que no viuries pel fet de regalar-li a ella la teva innegociable lleialtat; per oferir-li tot allò que tu eres i que podies oferir, sense restriccions justificades per l'absurda prudència.

Però ja és massa tard, i només veus el que hauries pogut fer quan ja estàs marxant, quan el dolor comença a remetre per deixar pas a una sensació de comiat, de viatge imminent, d’infinit.

A tu, estimada que llegeixes aquest paper, vull dir-te que sempre vaig pensar que series la meva musa, única i adorada, fins al final dels temps, un temps que veia com una carretera que es perd en la immensitat d'aquelles planures canadenques que un dia vàrem creuar plegats, mentre ens llegíem poemes de Bukowski l'un a l'altre i encara volíem ser ànimes joves.

Quan el temps s’acaba, ens enduem allò que teníem per donar i que ja no podrà ser donat mai més. Si tornés a viure només voldria fer una cosa: estimar-te. Estima’t, bonica, tant com puguis; somnia i estima aquells que ho necessiten i et necessiten, el que et quedi de temps en aquest món.

Fins la retrobada.

Passen uns minuts de les deu, s'ha fet fosc, i del carrer ja no arriba remor de trànsit. No sap què fer, però apaga el llum i roman asseguda damunt del sofà, arronsada, agafant-se les cames contra el pit i deixant caure el cap damunt dels genolls. De reüll, mira el telèfon al seu costat, que es queixa de falta de bateria, i durant una mil·lèsima de segon recorda quan cada vespre, puntualment, sonava a aquella hora. S'adona que no pot plorar, des que es va oblidar de somniar.


Barcelona, primavera de 2017.

Moment sense títol #8

El proppassat dia cinc s'esdevingué un aniversari, diguem-ne, finalitzador. Una efemèride subjectiva tan irrellevant i minúscula com devastadora i desconsolant. Una rememorança a tall estrictament particular i dins dels paràmetres delimitadíssims del meu propi melic, per ser perfectament franc. No era, en veritat, una data al calendari de ningú més, vull dir en el mateix sentit.

Hivern del 2017. És un fet que la lleialtat perdurable d'un amour éternel deixa escletxes d'indefensió. No sé amb quina intenció ni per quin motiu volem inocular-hi patiment. Vaig assumir fa temps que no ho sabria, probablement, mai.

Celobert

Hi ha dols que, com les promeses éternelles, duren per sempre, si l'ànima és mínimament íntegra i genuïna. Parafrasejant algú, 'grief changes shape, but it never ends'. Malgrat tot, també deu ser cert que, sense gaire soroll, un dia comencem a veure de nou el món sota una llum més aguda. Potser no pas encara sota aquella mena de magnífica claror que deixa la blava volta celestial al complet sobre un immens paisatge ceretà. Més aviat sota els esmorteïts però consistents raigs d'un modest sol de tardor escolant-se pel celobert de casa, per aquell indret on fins llavors, durant les llarguíssimes i solitàries estacions de més d'un cicle astronòmic perfet, semblava només infiltrar-s'hi una tristesa immòbil, consumida, atrofiada. I obrim una grinyolant finestra que ens confirma que l'aire fa olor de cims ben dibuixats, acaronats per una brisa afable, finalment suggeridora.

"(...) Un consol sobtat, infinit, li recorregué el cos de dalt a baix, i encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella afluixava la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons, com no ho havia fet feia anys, i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta. Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès."

Aquest paràgraf anterior és un fragment escollit del meu relat Desassossecs, de maig de 2007, per les innocents insensateses que hom pot dur a terme durant un temps concret de la seva vida —tal com en Huck Murray ja va concloure aleshores.

Celobert
Tardor de 2016
Acrílic mixt sobre fusta, 61 x 38 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Suzanne

La Suzanne ha passat una vetllada agradable. Entre d'altres al·licients, ha gaudit novament d'aquelles papallones que tant li agraden fent-li pessigolles a l'estómac, just al moment dels petons de comiat, un instant final tan dolç com les caipirinhes que han compartit amb en Thierry.

Torna cap a casa. La seva parella l'espera i no vol excedir-se amb l'hora d'arribada. Teòricament s'ha trobat a mitja tarda amb una amiga per fer un tomb i una cervesa per la Ribera. De tantes vegades com ha relliscat en qüestions de lleialtat, ell en desconfiava cada cop més, però d'un temps ençà, com per una bondat —o ingenuïtat— pregona que sobtadament ressucita en el seu interior més estoic, ha decidit oferir-li marge de nou.

Ella no estima ningú, i la seva vida sembla que no té sentit ni plenitud si no cultiva la multilateralitat de relacions, si no manté oberta de bat a bat la finestra per on entra el goig de seguir sentint-se una jove bella i desitjada, a qui cap home no gosaria mai tornar a abandonar. Aquella mateixa finestra per on un dia, no gaire antic, va escolar-se una tramuntanada d'aire pur, desconegut.

Avui, tanmateix, esfondrant qualsevol feble bastida de confiança renovada, un cop més, ha mentit, i ell ho copsa de seguida, només de sentir-la, veure-la i olorar-la. A aquestes alçades del seu trajecte vital i educatiu és una mena d'alliberat de les passions masculines que solen obcecar la intel·ligència, conegudes popularment com gelosia o possessivitat. Molt més enllà d'això, comprèn veritablement els neguits interiors de la Suzanne, des del primer dia que la va veure, perquè per als seus ulls observadors ella és un cas particularment transparent d'inquietud interior infinita per perseguir la novetat d'elements materials i humans que procurin desactivar narcòticament una por atàvica que ell no acaba de poder descriure però que atribueix a alguna circumstància associada a la infantesa, a la desaparició del pare i a la gestió de la resta per part de la mare. No necessita, per tant, autoconvèncer-se que amb ell tot acabarà sent diferent, pel fet que ell sigui especial o perquè a ell sí que l'estimarà. No ho necessita. Ell ja va tenir clar fa temps que la diferència entre actuar segons patrons adquirits en la infància i una nova manera de fer no la marcarà pas ell, sinó necessàriament una profunda i valenta reflexió per part d'ella, un treball pendent de fer, que finalment li aporti llum i enteniment sobre el territori ombrívol i borrós de l'ànima on malviuen actualment els principis, valors i empatia de la Suzanne.

Només li ha calgut apropar-s'hi per deduir el colpidor artifici de les seves explicacions. Uns sentits bàsics mínimament atents i l'ànima mínimament oberta són suficients per comprendre que el relat d'una simple vesprada amb una amiga i la realitat perceptual no podien ser compatibles.

Troballes com aquesta són situacions per les quals ja ha passat unes quantes vegades amb ella, i per tant ja no se sorprèn de la seva pròpia reacció: una mescla de discreta i silenciosa indignació, i alhora de tendresa davant la necessitat de felicitat d'un altre ésser humà que cerca fugir d'un patiment subconscient que no entén, per vies que es podran jutjar equivocades, però vies, finalment, per continuar perseguint els propis somnis.

Sent dolor, és clar, però sobretot sent la tristesa de la rendició, de la resignació. A hores d'ara, gairebé dos anys després de començar a veure tots aquests símptomes en ella, després de l'aparició de nous desconeguts connectats en xarxes socials, després de veure-la cultivant vincles inexplicables amb ex-parelles, després d'observar-la intimar amb companys de feina, després de dedicar hores i vesprades a comprendre-la i enraonar-ho, i fins a l'extrem d'ajudar-la a trobar un bon doctor de l'ànima i acompanyar-la a alguna de les sessions, després de tot això, nota com s'enfonsa en la pròpia melangia. Aixeca la mà i demana aire, però en realitat no hi ha ningú a l'altra banda.

Estiu 2016.
Adaptació d'un text originalment escrit la nit del 23 de gener de 2013.
It takes a strong person to say sorry, and an even stronger one to forgive (oneself too).

Rothko

Markus Yakovlevitx Rotkovitx (1903-1970) i la seva família d'origen jueu arribaren de Letònia a Ellis Island al 1913, i un cop passada la porta obligatòria d'admissió al Nou Món es desplaçaren a Oregon. Anys més tard, Markus retornaria a Nova York per instal·lar-s'hi fins al final dels seus dies. Per trencar el vincle semita, adaptà el seu nom a Mark Rothko, simplement (correcte, el pintor americà que segur que coneixeu), i malgrat el seu poc interès a ser adscrit en cap moviment artístic, fou catalogat per la crítica com a expressionista abstracte, al costat de Pollock, Gottlieb o de Kooning, entre d'altres. Després d'una evolució particular plena d'influències avantguardistes europees, fou capaç de fer coses com el Núm. 14, que he pogut admirar al SFMOMA. L'abstracció pictòrica on he anat arribant des de fa uns anys no s'explica per si sola mitjançant taques de colors autosuficients. Necessito, a diferència d'un dels meus referents més valorats, recolzar en el relat, el paisatge interior, que exterioritzo per a qui vulgui observar. Dijous al vespre vaig acabar una peça que gairebé tanca un cicle, un període, una memòria d'un dol personal, un relat borrós i concret alhora, que deu tenir punts de contacte amb tants altres dols que desconec (potser els teus, que em llegeixes en aquest moment). I ho dic ara perquè em sembla que les properes setmanes voldré explicar un episodi més, pintar una peça a tall d'epíleg, i tancar per sempre.

Estiu 2016.

L'amour promis

A mitjan març 2015 marxaren una setmana als Alps. El penúltim dia d’aquella setmana de vacances no van esquiar i anaren a passar el dia a Ginebra, a una hora escassa del poble on s'estaven. Al matí van quedar per fer un te amb un amic d'ell, suís, i a la tarda van visitar el museu d’art contemporani. Plovia. En arribar-hi, ella va recular per cercar alguna cosa que s'havia deixat al cotxe. Quan tornava, ell l'observava des de la distància, des de l'altura que atorgava l'escala d'entrada a la majestuosa galeria. Va gravar un vídeo d'aquell instant. Avui, la seva pròpia tendresa el supera en recordar-ho o visionar-lo. Quant d'amor vessat, pensa. En sortir del museu van anar a fer un mos a una famosa i acollidora creperia. Quan hi portaven una bona estona, van veure que la veïna de taula, en marxar, s’havia descuidat un petit cadenat, d’aquells de combinació, que possiblement utilitzava com a turista per tancar la maleta i que per a més detall havia quedat obert. L’endemà, quan marxaven cap a Barcelona, sortint de Taninges, ell aturà el cotxe abans de creuar el pont del riu Giffre. Van baixar plegats i van llençar el candauet al riu, tancat, van mirar-se als ulls i van dir-se que allò era el símbol de la fortalesa de llur relació, del seu amor éternel, el seu amour promis. El símbol que sempre estarien junts, per damunt dels embats del destí, de les vicissituds de l’entorn i de la mala gent. Avui, aquella modesta i petita peça d'acer dorm per sempre sota aigües blaves, fredes i cristal·lines dels Alps, mantenint una promesa que els segles no esborraran mai, malgrat la feblesa de les persones.

L'amour promis
Estiu de 2016
Acrílic sobre fusta (díptic), 100 x 28 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Loser

Ni jo ni ningú del meu entorn sabia el teu prenom. Et recordo lent, abatut, hieràtic, mal afaitat, buit de fe l'esguard i alhora custodiós d'un preuat record de joia i belleses que objectivament s'havien extingit. A vista d'ocell, escrutaves els cotxes que rítmicament i tediosa circulaven pels túnels de la pretensiosament dita 'Gran Via' sabadellenca, des de dalt de qualssevol dels ponts més cèntrics de la ronda. Deien que havies perdut la dona i el fill en un accident. Els buscaves encara, potser. O volies volar i sempre t'aturaves abans. Tan sols ho saps tu. T'hi solies passar hores, i les gents ho comentaven, durant aquells anys de la meva joventut. Avui, allunyat d'aquells carrers tan propis, contemplo paisatges que mai no m'havien pertangut, ignorant què hi busco, o qui m'hi busca, però cada dia, en la llunyania, hi llegeixo missatges que em fan avançar vers quelcom correctament sincronitzat. Sembla. I les hores són amigues meves.

Estiu 2016.

L'Onada (The Wave)

Hi hagué un temps en què ell li demanà que marxés de casa, que s'instal·lés al pis de sa mare i dediqués unes setmanes a comprendre si podia fer les coses d'alguna nova manera, amb ajuda externa o sense. Eren temps de trucada diària i de respostes amb 'petjadetes' per WhatsApp, que ella deia que simbolitzaven algun dels animalons imaginaris que compartien, el qual, metafòricament potser ja s'acostava per sempre més a un moment de definitiva honestedat, veritat i sinceritat. Però aquelles petjades, com tantes altres promeses, mai no arribaren, en realitat, enlloc. Ella tenia totes les seves coses a casa, i passava regularment a buscar el que li feia falta. La roba bruta la solia deixar allà, i ell la rentava, la plegava i la desava al seu lloc, a l'habitació-vestidor que un dia havia muntat només per a ella. Quan obria la rentadora, com sempre, hi trobava aplegats per la centrifugació petits manyaguets de cabells al peu de la comporta. Avui formen part material de l'onada convulsa que, caòtica, al final tot s'ho havia acabat enduent, excepte una insòlita capacitat per a l'amor ferm i transparent, que pot resistir fàcilment, fins i tot, aquests fenòmens geològics.

L'Onada (The Wave)
Primavera de 2016
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 69 x 72 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'

Ciutat i insomnis

A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles.

¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un.

En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai. O potser sí, rumia encuriosit.

Entre una certa incomoditat i torbament, li ve al cap un somni de no fa gaire, potser setmanes enrere, d'una nit en què s'havia desvetllat més tard que de costum, en aquella hora sovint darrerenca, quan els neuròlegs afirmen que somniem amb severa profunditat mentre movem els ulls esbojarradament en direccions oposades i divergents darrere les parpelles segellades per la dormició.

Tot i el moment de letargia, recorda amb precisió la seqüència d'una noia agenollada davant d'un home en el fosc replà d'una finca indeterminada de la vella ciutat. Un mascle robust, rude, febril, obligant una femella bufona i delicada a proveir-lo d'atencions traïdores, no volgudes, en un racó amagat dins la llunyania incivilitzada d'una nit qualsevol. Recorda el so de l'estrip d'una brusa, de gemecs, de sanglots; mirades de culpa, de súplica, de pànic; els crits, els cops i la baralla entre l'home i un noi que sobtadament apareixia al rebedor de l'immoble.

La dona del balcó del davant fuma mentre l'observa. Han creuat la mirada i la familiaritat d'aquells ulls li ha fet venir una estranya agitació. Per un instint involuntari d'aprovació ha fet un moviment amb el cap com de salutació, però ella no l'hi ha tornat. Ell segueix fumant, i ara recorda, confós, que en desvetllar-se d'aquell somni no tan llunyà havia pensat: "la puresa".

La calmada nit d'agost esdevé més pesada i enganxosa, i al balcó del davant ja no hi ha ningú. El llum de la tauleta que entreveu a la sala interior a través d'una fina cortina roman encès.


El text en gris és d'en Quim Monzó, i la resta, en negre, la meva continuació i tancament del relat, per al concurs de La Vanguardia / Nationale-Nederlanden. Diada de Sant Jordi 2016. Dedicat a la Gemma, que recolzà durant uns pocs dies, fina, en el meu braç.

Imatge: "Summer Evening", Edward Hopper, 1947.

Hommage

Després d'una visita a casa d'un amic seu al Château de la Brunié, a prop de Tolosa de Llenguadoc, intuïtivament va començar a deixar que entressin a casa tot un seguit d'éssers imaginaris en forma de peluixos físics, però també en forma de teatralització i prou, incorporis. Venien a omplir el buit d'incondicionalitat i lleialtat que per alguna raó (possiblement soterrada en la infància o adolescència d'ella) a ell no li podia donar, i que ella tampoc no sabia rebre amb confiança i veritable agraïment. Ell podia ser enganyat de manera continuada des de ben al començament, no pas amb un esperit de mantenir dobles vides ni una seducció constantment consumada amb altres parelles sexuals puntuals, sinó un engany fruit d'una absoluta impossibilitat de compromís, una traïció amb esperit de negligència sentimental, una mena d'abandó afectiu preventiu, permanent, anticipat, abans no ser, de nou, abandonada per la figura paterna subconscient. Per contrast amb el company mentit, ignorat, desatès i humiliat, els amics imaginaris eren estimats d'una manera completament fidel, tendra, sincera, incondicional. I a la inversa, ells permetien alhora fer-li arribar, canalitzar cap a ella, l'amor veritable que per aquella via sí que era capaç de rebre. I ell ho observava tot plegat, i ho cultivava, a fi de dotar-la d'aquell afecte extraordinari que pel vial, diguem-ne, humà, no li arribava. I es compadia dels dos, sense condemnar, estimant-la amb la tendresa de sempre. D'entre tots aquests éssers, qui assumí el paper principal, el seu alter ego per antonomàsia, fou en Mofie. De la seva mà, arribà un nadal. Un simple i preciós lèmur que permeté fer-li arribar tant d'amor, ... i que, fidel fins al final, com ell mateix, restà tot sol després del diluvi.

Hommage
Hivern de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Roser Cabanas (Barcelona, tardor del 2016)

Comiat particular

Et vaig pintar durant uns dies de recés al Montsià. Entre núvols amoscatellats i una solitud estranya, un text rabiüt em vingué al cap, un que començava amb "L'orgull, l'arrogància fastigosa que aixafa tota bellesa, ofega la tendresa i silencia la poesia ...".

I d'allà, sense treva, amb dures pinzellades i un munt d'esquitxos a les parets, com tot sovint em passava en aquella època, vas venir a fer companyia a qui d'aleshores ençà volgués sentir la teva força.

Has estat exposat en galeries i també a casa, a Barcelona, i aquests dies, de la mà de la teva nova propietària senienca i del teu curós emmarcador tortosí (a la foto), retornes a aquesta terra encara tan desconeguda per la majoria. Sembla que segueixes tenint coses a dir a qui et vol contemplar sense pors. Bon viatge.

Atac sense crosses, 2009.
Oli sobre tela, 184x73 cm.
Adquirit per Mercè Giner (La Sénia).

Trajectes

Baixà pensatiu del tramvia i emprengué sense pressa la caminada que el duia a casa. Nou minuts de brisa tardorenca durant els quals no es trauria del cap el passatge de novel·la que acabava de llegir, bressat pel sacseig del vehicle al seu pas per Montjuïc, en aquell commutar diari cap a i des de la feina, tan fet i refet, tan inútil.

Era un brevíssim passatge epistolar unívoc entre dos éssers desconeguts, diferents, distants, que compartien tanmateix una cicatriu per una ferida d’aquelles que hom es fa quan la seva intenció és paradoxalment guarir-ne una d’aliena, tan òbvia com prescindible... Però ja en saben, ja, alguns cors sincers, de missions suïcides i de viatges impossibles, rumiava.

Benvolgut,

No dubto que us sorprendrà llegir aquestes línies. Us conec ben poc, més enllà de saber que en un moment del passat patíreu la volatilització involuntària d’un grapat d’il·lusions i plans de futur.

En fórem corresponsables, i us demano humilment disculpes. Sempre vaig pregar en silenci, per haver estat part d’aquell mal, tot confiant que el bon Déu del camí et somrigués d’aleshores ençà. Només ara, investit de vivències anàlogues, exterioritzo aquest estèril escrit. Només ara sé com un home en aquest punt es demana què hi ha hagut d’erroni, mentre s’adona que no hi ha resposta, tan sols un buit trajecte al davant, antigues càrregues de què desprendre’s, algun nou somni pel qual lluitar i un pregon, inexplicable dolor a l’ànima com a únic equipatge per avançar.

Desitjo que llegir això en aquest moment de vostra vida no us sigui una nosa, i no cal que us prengueu la molèstia de fer-hi una immerescuda resposta.

Un viatger com un altre.

La interposició al seu pas d'un vianant que llegia distretament la premsa li retornà la consciència d’on era. Creuà l’avinguda i pensà que compraria figues i magranes abans de pujar a casa. Malgrat la tèbia temperatura barcelonina, més de Sant Joan que no pas de Tots Sants, la feblesa del sol i la incipient nuesa dels plataners testimoniaven el final imminent d’un altre any.

De Provence à l'infini

Aquesta és una peça que recull un innocent món interior que cicatritza i plora les destrosses que provoquen la mentida i la vanitat. Un món interior que enyora la valentia del respecte, de la paraula donada, del compromís espiritual que expressa la tendresa que determinades persones saben oferir amb exclusivitat i constància als 'alegres infants refugiats'.

Cega i enamorada, una d'aquestes persones escrigué una vegada un breu i dolç text à son ange, à coeur ouvert:

I en aquella imatge d’un estiu no tan llunyà, la mirada novament, la mirada d'un mai-no-extingit alegre infant refugiat en la maduresa volguda; la dolçor justa d'un somriure sols insinuat i buit d'excés; la bellesa tendra i suau d'un rostre somniat en remotes vides per un ell misteriós; la innocent nuesa d'uns peus que ni de lluny han caminat encara allò que voldria caminar el cor; les llums superbes i els colors pàl·lids dels confins del nord, sobre el dinàmic encís d'una alenada femenina única, excepcional; i, per fi, també de nou aquell punt inexplicable de solitud ... Tot allà, absolut, espontani. Tot allà, sense esperar-ho, sense demanar-ho.

D'entre un grapat de poemes catalano-quebequesos recuperats de la mateixa època, l'observador que això descriu decideix llegir-ne un.

La nuit est rouge, bleue, violette
avec un goût comme d'heures impossibles.
Jamais nous ne sommes allés ensemble
à un concert de jazz
mais je sais qu'un jour
une musique tendra son pont
de lumière, entre toi et moi,
malgré les océans et les îles,
entre toi et moi. Et je sais
que les planètes tourneront
de cercle en cercle, et je sais
que les étoiles glisseront
d'âge en âge, et qu'entre toi et moi,
une musique chantera
avec un goût comme de temps perdu,
comme d'heures rouges, bleues, violettes
dans une nuit impossible.

Delicioses fenêtres ouvertes a un futur nou i fresc que, sense esperar res a canvi, l'observat oferia aleshores a aquella alenada femenina única. Un futur al qual, en la seva forma més autèntica i sincera, mai no se li va donar veritable permís per presentar-se.

I des de la devastació involuntària de l'avui, l'observador se sorprèn de com pot haver-se volgut tant de bé per a aquell rostre somniat en remotes vides, fins haver subjugat la pròpia biografia momentània, la pròpia dignitat, el propi futur.

O de com pot haver-se estat tan devotament al seu costat, en els moments més plens, en els més difícils, i fins i tot en els més extremats, aquells en què algun succés fregava la irrealitat, en què el concepte lleialtat queia fet miques, en què les promeses de ferro esdevenien de cartró, o en què irresponsablement es lesionaven reputacions professionals.

O s'admira, l'observador, de com pot haver-se lluitat tant per uns valors que al llarg del temps no hi havia manera de fer cristal·litzar, per una noblesa que mai no acabava de prendre cos, o per un present joiós estable que fou sempre fugisser.

O, finalment, l'observador es commou per com poden menysprear-se les ànimes més netes i decents, per afirmacions sobre si vous me donniez ça que je voulais ou non, i per com pot, un home, aixecar-se de terra amb les mans esguerrades, les cames exhaustes, els ulls plens de llàgrimes, mirar endavant, assumir un projecte arrabassat, abandonar les ruïnes decadents on es troba i emprendre el camí, tot sol, cap a un horitzó sobtadament buit, pàl·lid, infinit.

Des del pays de Mistral, la Provença, passant per chez nous, par tous nos beaux voyages, i fins a l'infinit, "allà em tenies, mon ange", diu l'observat.

Provence.
Tardor de 2015.
Acrílic sobre fusta, 100x50cm.
Sèrie 'Memòria d'un dol'.

En pays de Mistral

La propera pintura parlarà d'un preciós futur malmès, explicat a partir de la bonica excusa inspiradora d'un viatge molt especial a Provença ...

À Sainte Hélène
Nous y trouvions paix
Des nouveaux petits amis
Près de l’eau
Et une lumière calme
Non-prétentieuse
Comme purifiante

On The Road, inici d'un dol

Entre tantes memòries, aleatòriament, recorda avui com sortia a acomiadar-la cada matí des de la terrassa de casa, quan ella passava amb la moto en direcció a la feina. Mirava, i quan la veia aparèixer, ella ja mirava també cap a ell. Li feia un adéu aixecant el braç, potser fent volar un petó, que ella li retornava, i la contemplava desaparèixer avinguda avall, vers el front marítim. Cada jorn, sense excepció. Amor pur, activat el dia que l'havia coneguda, a la feina, el primer matí, la primera persona amb qui Déu el va creuar a la penombra d'un pàrquing silenciós, discret, ample i net, com l'amor que desenvoluparia per ella en els anys a venir. Aquest darrer Sant Jordi, anys i feines després, ell s'acostà a dur-li la rosa en mà al seu despatx. No era l'única rosa que havia rebut. Setmanes més tard, ella marxava a la República Dominicana i aquell món meravellós es trencaria en un milió de bocins. I després de la presagiada tempesta, la tristesa, el silenci, el llarg dol que comença. Trencat, li caldran breus idees textuals al voltant d'allò que malenconiosament l'inspiri i li permeti cicatritzar un dany despietat, bàrbar, intens. Vol pintar-ho, aturar-s'hi un moment, silenciar el plor i el xivarri interior, tancar els ulls i respirar. 'On the road' és l'inici. Un text escollit de Jack Kerouac que ell ja havia tractat fa anys amb motiu d'una magnífica escapada estival als Estats Units, i que li fa pensar en punts d'arribada provisional, en maletes gastades pel viatge fet fins ara, i en la concitadora, incerta, partida cap a un destí intacte, id est: no tocat.

On The Road
Estiu de 2015
Acrílic mixt sobre fusta (díptic), 60 x 60 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol'
Adquirit per Cristina Bubé Casas (Girona, tardor 2016)

Laia

Et recordo. T'he vist altres vegades i sé que baixem a la mateixa parada. Sempre duus aquesta bicicleta plegable del color dels autobusos en temps dels nostres avis, i llegeixes erta, asseguda a l'extrem de la bancada. Crec que avui també m'has mirat més d'una vegada, entre les escletxes de tres o quatre cossos, bosses, carretons i cistells de platja. És l'hora dels turistes, de pells enrogides i de vestuaris massa lleugers pel mes de març. No fa pas tanta calor encara per anar amb bermudes, samarretes i tota mena de xancletes de gust debatible, i potser ho pensem els dos alhora. Però tendeixen a ser així. Viatgers i el seu entranyable neguit de res no perdre's, abstrets en petits projectes vacacionals, tot cercant alguna vivència extraordinària, una definitiva primavera a Barcelona que potser canviï decisivament un rumb vital que qui sap si senten confús o insubstancial.

El vagó es buidarà en arribar a la propera estació. M'aixeco, em poso dret al teu costat i m'agafo a la barana, a mig pam escàs del teu bonic rostre. El teu cap és a l'alçada del meu maluc i t'imagino incòmoda, perquè per mirar-me, ara, has de fer un gest extremadament explícit. I el fas, sense encongiment. Amb aquests ulls inabastables no hauries de mirar un nostàlgic com jo d'aquesta manera, he degut pensar. I tu quasi has somrigut, m'invento.

Ens aturem. Com preveia, s'esdevé una mena d'èxode esvalotat i quedem tu i jo gairebé sols. Arrenquem i seguim, entre menys fressa que abans. Has apropat la teva galta a la meva mà i instintivament he bellugat un dit. La teva pell és tan suau com la brisa que aquest matí s'escolava pel finestral de la meva terrassa i desallotjava l'olor de cafè del meu pis.

Som dues ànimes en trànsit per les negres profunditats d'una ciutat que acomiada l'hivern; dos cors que es desglacen secretament sense saber el curs que prendran les seves aigües els propers minuts, les properes hores, les properes dècades, o qualsevulla eternitat que hom gosés preveure.

Hem baixat i caminat plegats, l'esguard endavant, sense dir-nos res. Un "travessem?" m'ha desvelat el so de la teva veu. Tu traginaves la bici. Jo portava el teu cistell i una petita maleta que semblava de treball. Al carrer, la ciutat en moviment, les trajectòries perfectes de tants individus que semblen saber impecablement on van.

M'he despertat sense saber on era. Aquest migdia t'he ajudat a pujar les coses al teu pis i m'has ofert cafè. M'ensenyaves el teu món, i la teva olor era intensament femenina quan em parlaves cada cop més a cau d'orella. I minuts més tard les meves faccions eren part de tu, xopes de la teva reservada intimitat. Les meves mans et resseguien mentre les teves cames em subjectaven i em marcaven la seqüència adequada. I els meus llavis, encara amarats, pujaven ventre amunt, i rere el teu tors cercaven la passió desendreçada dels teus cabells infinits. I ens dissolíem intensament abraçats arran d'un precipici de delits inexplicables. I entre teles ignotes i rebregades, aquesta energia, potser en curs des del principi dels temps, ens ha abandonat i ens hem adormit.

Mentre tornava a peu cap a casa, vora la platja, a l'hora en què les onades s'apaivaguen i la sorra es refreda, mirava una lluna incipient i la silueta d'un nou edifici de la façana marítima, i em preguntava en quin moment de la història l'home havia perdut la intuïció de saber-se perpètuament sol. La companyia transitòria i accidental d'una ànima hiperconnectada no pot ser res més que un testimoni infal·lible d'aquesta solitud, que potser ens fa lliures per un fugaç instant però crònicament enyorats d'allò que somniem retenir. Laia, m'has dit que et deies, i jo t'he dit que m'agradava.

Barcelona, hivern de 2015.
Text presentat al premi TMB de Relats Curts 2014.