Words from the Wilderness (4)

Pep, Josep, des d'una sòlida admiració i una massa breu amistat ací a la Terra, volia deixar-te, per a aquest lluminós camí que ara prossegueixes, una primerenca i discreta composició japonesa:

Per ser-ne la gènesi
Per ta sedosa partida
Lloança autumnal.

13 d'octubre de 2023.

Words from the Wilderness (3)

Tal vegada de res no és efemèride, mes, avui fa tres anys, vinc de reservar l’apartament nou, bocí de vila antiga. Vindré a compartir amb tu, a retrobar inèdites i encalmades mirades vers l'infinit. Vindré a donar-te benèvolament mes incansables mans. Pren-les, estimada —pensaré—, són teves; tot és teu, enllà ara ja de cruïlles esverades en ciutats de cors endurits.

Tu ets el núvol, l’horitzó, la ploma, el llapis, els pinzells, les espàtules, els pigments, la tinta, les ungles, els dits, les pàgines en blanc, la fusta virginal d'una successió d'expressions on s'emmiralla i refulgeix, doncs, el recompromès propòsit de ma vida.

Cap silenci no preval sobre una tendra mar

        de llums tramuntanals.

Nostrat oceà

de mots i de paraula. 

Versos escrits pocs dies després, en retornar d'un fugaç i senzill viatge plegats. Nosaltres. El blau. El rínxol d'uns savis cabells voleiant damunt del Montgrí. L'eternitat d'un adorat somriure a l'altre extrem d'una digna taula que algú ens ha parat per sopar. El perfum d'un somni càlid i lleial que abandona la mandra sobre uns llençols encara electrificats.

Ja cessava d'assajar aquestes modestes notes en present, lletres i llibretes d'un diumenge tardoral, quan davallant del cim s'ha girat un aire franc i nu, a través del qual potser un minut més tard mos llavis han besat i acaronat secretament tes parpelles de papallona, adés cluques, ara descloses. Sempre amades.

XM, Sant Llorenç del Munt, 24 de setembre de 2023.

Words from the Wilderness (2)

Sense un branc on posar-se

Enmig d'un camp

Canta un ocell.

Matsuo Kinsaku Bashō

Ueno, 1644 - Osaka, 1694.

Translated with love.

Verses for you.

Words from the Wilderness (1)

L'aparició d'aqueixos rostres en la multitud:

Pètals sobre una branca

Negra i humida.

Ezra Pound

In a Station of the Metro

New York, 1913.

Translated with love.

Verses for you.

Al Cap de Port

Al Cap de Port

Volia estar segur d'arribar a tu;

bo i encaminada ma nau quedà atrapada

en certs amarradors. Sempre fermant

i tot seguit decidint marxar. En tempestes i

al capvespre, espirals metàl·liques de la marea

mos braços insondables prenent, incapaç sóc

d'entendre les formes de ma vanitat

o bé vaig ferm a sotavent, timó polonès

en mà, sol que s'enfonsa. A

tu ofereixo mon casc i la corda rosegada

de ma voluntat. Els terribles canals on

el vent m'empeny contra els bruns llavis

del canyar no queden del tot enrere. I tot i així

confio en el seny de mon vaixell; i

si s'abisma, pot ben ser en resposta

al raonament de les eternes veus,

les onades que m'impedeixen d'arribar a tu.

Frank O'Hara

To the Harbormaster

Meditations in an Emergency. Grove Press, 1957, New York.

Translated with love by XM for MFC / SHK.

Hope Gap

Last scene text:

Comencí creient que us podria salvar, mes, al final, honorar-vos és tot el que puc fer.

Mare, primera d'entre les dones; calidesa i confort meus, seguretat meva, orgull meu; tu ets aquella que vull complaure. Ets aquella de qui en vull l'elogi. Pare, primer d'entre els homes; mestre i jutge meu, l'home que sé que esdevindré.

Us feu grans, ara. Per davant meu aneu encara, com anireu sempre més avançats en el camí. Perdoneu que us necessiti forts per sempre. Perdoneu aquesta por meva a la infelicitat vostra. Tal com vós patiu, així jo he de patir. Tal com vós resistiu, així jo he de resistir. Agafeu-me les mans i caminem per l'antic passeig una darrera vegada, i, tot seguit, deixeu-me anar.

I began by thinking I could save you, but in the end, all I can do is honor you.

My mother, first among women, my warmth and my comfort, my safety, my pride, you're the one I want to please. You're the one I want to applaud me. My father, first among men, my teacher and my judge, the man I know I will become.

You grow older now. Still ahead of me as you'll always be forever further down the road. Forgive me for needing you to be strong forever. Forgive me for fearing your unhappiness. As you suffer, so I shall suffer. As you endure, so I shall endure. Hold my hands and walk the old walk one last time then let me go.

Hope Gap (2019)

Directed by William Nicholson.

With Annette Bening, Bill Nighy, Josh O'Connor, Aiysha Hart. 

Translated with love by XM to MFC.

Brickyard Therapy

Aquest és un llibre autoterapèutic que m'ha calgut anar bastint durant els mesos que he passat en aquesta meva vila post-tèxtil després d'un manat d'anys a la capital del país, prou propera i alhora llunyana.

Tal com féu la traça ancestral de la pedra seca durant l'elaboració del meu anterior llibre (en un diferent escenari), aquest altre fenomen arquitectònic humà de les construccions en maó vermell industrial s'apoderà insòlitament de la meva atenció des dels primers dies de voltar de nou per aquí. La fastuositat i efervescència creativa barcelonina, així, de cop, substituïda per aquesta sabadellenca sobrietat, modèstia i autenticitat, que, val a dir, mai, abans de marxar, no havia sabut apreciar tan reverentment en manta espais, construccions i racons del burg nadiu.

Hi havia retornat empès per bells assumptes del cor, i amb aquest òrgan metafòricament clivellat (per raons que no pertoca glossar en una senzilla salutació), m'aixoplugava altra vegada sota l'estètica i la geometria, en aquest cas originàries d'antigues bòbiles.

El títol de l'obra, les fotografies, passatges d'algun relat i poc més d'un poema, homenatgen fragmentàriament aquesta singularitat local; allò que segueix donant caràcter (infravalorat, al meu discret parer) a aquesta ciutat.

Fora d'aquest fil estètic conductor, el text és un diàleg lliure en forma de relat poètic, poesia relatada o pintura escrita (he deixat de saber-ho); un possible debat interior per a cada lector, més o menys desxifrable, a través d'identitats movedisses i d'algunes vaguetats o paradoxes de les nostres vides.

Sabadell, desembre de 2022.

(de la salutació inicial a pàgina 9)

Bòbiles (brickyards) i teràpia. Un binomi desconcertant, innegablement, mes no en són també algunes passes que fem a la vida?

Bé, en aquest enllaç s’hi veu una mostra del llibre: coberta, dos relats breus i sis poemes. Es pot comprar online i presencialment a la Llar del Llibre de Sabadell, i presencialment a les dues llibreries d'Ulldecona: Castell i Serra.

Aquesta segona obra, a diferència de l'anterior, Pedra Seca (2021), inclou relats breus, per als que no us conformeu només amb poesia. Confio que també us agradi.

Moltes gràcies.

Xavier Molina

Mail: hello@xaviermolina.com

Social Media: @fxmip

Brickyard Therapy

Vint poemes i set relats breus

Xavier Molina

FXMiP Editor, Barcelona, 2022.*

ISBN 978-84-09-47068-6

*Xavier Molina i Associats, SL

Línia de Rumb

Línia de Rumb (Linha de Rumo)

Qui no em donava Amor, no res em donava.

Em trobo deturat ...

Guaito el meu voltant i veig inacabat

El meu món millor.

Tant de temps perdut ...

Amb quin enyor el recordo i beneeixo:

Camp de flors

I d'esbarzers ...

Doll de vida fui. Medito. Ordeno.

Penso en el futur a venir.

I recorro enlluernat el pensament

Que es descobreix.

Qui no em donava Amor, no res em donava.

Desterrat,

Desterrat prossegueixo.

I em somnio sense Pàtria i sense Amics,

A posta.

Ruy Cinatti

London, 1915 - Lisbon, 1986

Traducció lliure de XM.

XV-XI-XXII

XV-XI-XXII

Esguardava soliua l’horitzó
I viu refulgida la nena que somií
A l’encop que besava mos fills
Mentre elevar-se els atorgava.

Fui mainada
Fui matriu
Benignitat
Origen.

I senzilla enaltiré
Immutablement avui
Qui guardarà
Constant i tothora
Mos dos majors minyons.


XM to MFC.

II f XVII

II f XVII

Home i dona tan promptes emergien
Tendra minyonia en veïna mirada enrere
Tan sols.

I així
Commemoracions
Celebracions
Natalicis.

Pocs discorren sobre ella
Ni exalcen l'antiga
Sensata matriu.

Sos ulls un instant s'han posat damunt teu
I ta breu carícia concebies eterna
Innocent.


XM 15.XI.2021 to MFC.

(through flower bouquet four days later)

Pedra Seca

Pedra Seca són vint-i-quatre poemes amb un fons inspiracional bastant concret, que potser és també un eco esmorteït del dol de les dues darreres sèries de pintures.

'Els dols canvien de forma, però no s'extingeixen mai', llegia d'algú fa uns anys. D'alguna manera, crec que aquelles pintures cromàticament austeres, tacades de textos breus, han mudat cap a escriptura seca, òrfena de pinzells, tot mantenint un minimalisme mig geomètric i una mena de melangia vital.

La pena del dol incita, freqüentment, una reacció autoprotectora, com de voler deixar de sentir, fantasejant que això fóra possible. Com que no ho és, la pedra seca va venir a inspirar en mi, a banda d'una reverència estètica inevitable, un símbol de la resistència i resiliència de l'esperit, del caràcter i de l'intel·lecte. Aquests tres components de l'ànima, alhora sòlids i exposats al trencadís per la fluidesa del nostre costat efímer, transitori, adaptatiu. Trencar-se i refer-se, persistentment.

En aquest enllaç hi ha una salutació-pròleg on afegeixo alguna anècdota més sobre el nom de la cosa, i també un tast de cinc poemes.

A banda dels textos, l'obra inclou fotografies pròpies, totes del rodal d'Ulldecona (Montsià), i a les guardes hi trobareu una il·lustració singular, autoria d'un amic a l'edat de 2 anys.

D'aspecte, penso que ha quedat una peça maca, de la mà de la Teresa Corretjé, amb el seu bell treball de disseny, i de l'impressor Lluís Serra, amb la selecció de papers i acabats que va proposar.

Si en voleu un exemplar numerat, es pot comprar a la Llar del Llibre, de Sabadell, al seu web o a la botiga del carrer de Sant Antoni. També a les llibreries Castell i Serra, d'Ulldecona, al carrer Major. Si no us va bé cap d'aquestes opcions, feu-m'ho saber i trobarem la manera de fer-vos-el arribar.

Moltes gràcies.

Xavier Molina

Mail: hello@xaviermolina.com

Social Media: @fxmip

Pedra Seca

Vint-i-quatre poemes

Xavier Molina

FXMiP Editor, Barcelona, 2021.*

ISBN 978-84-09-34988-3

*Xavier Molina i Associats, SL

Noctibus

Agost de 2018, veig que hi diu al post anterior. Redactat després d'una escapada estiuenca a l'Empordanet, com diria el meu preceptor de Palafrugell, per retrobar la Retrobada. Ara mateix teclejo poc en públic. De vegades, en solitud, desgasto algun llapis sobre alguna llibreta d'aquelles que ens col·loca intencionalment en l'òrbita de Chatwin, Hemingway, Picasso o Van Gogh, segons assegura el seu impecable relat de marca. El màrqueting no tracta pas de productes, sinó de percepcions, explico de vegades als clients i a alguna ànima voluntariosa que decideix parar atenció a aquestes futileses. Algú trobarà un dia aquests arcaics artefactes meus acumulats en capses endreçades, i no sé gens què en pensarà.

Barcelona, primavera de 2019, while sweet Vera Lynn suggests that we might meet again, sometime, who knows where.

Absència de plany

Agrair la presència, quasi de passada, en aquest punt del vespre on l'evident contracció de la llum ens adverteix que l'estiu inicia, sense pressa, el seu comiat. Evocar, després de reconèixer. Caminar per la platja i discernir si és prudent entossudir-vos a conviure amb el patró tradicional de trobada, àpat i converses, on el centre és irremeiablement, sense treva, l'apassionament i efervescència de microrelats sobre els propis plançons de cadascú. Hi ha l'anhel de pertànyer i donar-se fins al final dels temps, i hi ha ceguesa fragmentària. Mirar cinema americà a casa durant tòrrides nits de vacances estivals. I llegir novel·la europea davant d'un estany intemporal, amb aquell malva de la tarda (diries glossant un poeta forà) que dóna reialesa a la bella sumptuositat d'alguns parcs. Narracions originals, o reescrites, o posades en escena, tant se val. Finestres, al capdavall. Córrer, enfilar-se per camins i voreres que no duen necessàriament enlloc, més enllà del plaer de desentenebrar momentàniament un organisme que tendeix a la decadència, lenta, si bé implacable. Bastir nous deures i pregar gràcia. Adonar-vos que desitgeu viatjar a través d'aeroports apaivagats, asseure-us i observar la quietud des d'una terrassa assossegada de cafè antic, on acaronats per una brisa cordial recordeu, tal vegada, l'excés, la desmesura, la intemperància que vàreu poder presenciar de prop.

Estiu de 2018.

Breu record

Veure ploure des de la butaca de lectura. El dia que neix, enfosquit. Un petit llum encès a la sala gran. Tantes paraules escrites, tants mots no escoltats. Silenci i aigua. Una olor mescla de cafè i d'una pell tan desconeguda encara, si bé tan propera i humida en algunes ocasions. Una suau carícia mentre mires la persona que s'asseu al teu davant, sense res —aparent— entre mig. Tot en un instant i posteriorment en un breu record.

El pàrquing

Fa set anys, avui no era un dia tan fred a Barcelona. Vestia d'executiu, d'un blau gens habitual, corbata de to rogenc, i suposo que duia un somriure vigilant als ulls. Venia d'on venia, d'un túnel estret, d'asfalt imprevisible i il·luminació raquítica. Aterrava en un pàrquing ampli, despoblat, net, enigmàtic. Entrefosc, entreclar. 'Ets el nou cap de màrqueting? T'esperàvem!' Gràcia, bellesa i delicadesa, tot de cop. No és possible oblidar-ho, tal com sóc conscient d'on sóc ara i de com es projecta un espaitemps en l'altre. D'aquí estant, estima i tendresa infinites. Viciat i deficient com fui en moments clau. Llum, traça i elegància renovades per a carreteres venidores, i aquell motor poderós à l'époque, que no era només meu.

Esperança

Un despertar llunyà. Carícies distants. Records de gests i converses fugaces, noves, vulnerables. Ànimes que es busquen. He llepat els teus dits i he guardat l'olor de la teva humitat suau i profunda. L'esperit queda a les fosques quan s'interromp la possibilitat de donar. I en el negre paisatge s'albira el fràgil llumet de l'esperança, sempre enllà, sendera endavant, i potser disposo d'unes cames encara fortes per seguir caminant.

A teatre

El jove apoderat de banca s'ha enfilat aquesta nit l'atractiva cambrera del pub on quasi cada vespre comparteix cerveses amb algun company de feina i llargues converses sobre l'estupidesa de la cobdícia humana. Encara tombats al llit, han reposat i han menjat alguna cosa, ja de matinada. Torrades i suc, i una poma que al final no han tocat.

Ella ja ha marxat, i en aquest moment, per fi profundament adormit, entre la solitària distensió post-sexual i la inquietud de l'alcohol consumit per oblidar una existència pre-desintegrada a tocar de la trentena, somnia. És ell mateix, adolescent, emprenent un agosarat viatge als Estats Units, a la cerca de redempció, a la cerca de sa mare. Un viatge impossible que mai no s'atreví a fer de debò; ell, el valent executiu d'un rebentat submón financer, que tot i això no ha abandonat ni un instant l'illa nòrdica natal. El seu jo de quinze anys el connecta amb aquella part de la consciència que encara plora per recuperar un camí perdut de cant i d'òpera, d'art, de bellesa; un vial abandonat i una innocència esberlada en benefici de la bogeria d'una mare extraviada en la pròpia neurosi i l'esmicolament afectiu.

Cada cruïlla humana d'aquell viatge oníric concorda amb la retrobada de personatges sense rostre i sense nom en el món quotidià, tots ells tan auto-conscients i paradoxalment tan corromputs. I avança, pacient, sense jutjar, sense por, sense desigs més enllà de retrobar l'origen, la matriu perduda, i suplicar-li, per darrera vegada, el guiatge, la benedicció de les il·lusions llurs, esvaïdes fa anys en la més gèlida desemparança.

S'hi reuneix, finalment, i en el somni evoca com quan anys enrere li havia dut una petició escrita de la professora de cant perquè no deixessin perdre el talent que es començava a consolidar en ell; i recorda com ella, sense ni llegir-la de través, prosseguí sumida en la seva cretina infal·libilitat sobre quins han de ser els destins dels altres.

Durant el viatge, a través de figures sòrdides i borroses, se li ha anat fent present la tragèdia financera de tants coneguts que havien anhelat vides excepcionals, fantasies de cartró que s'esfumaren com l'aire d'una capsa buida quan hom l'obre pensant que dins hi duu mercaderies de gran valor, promeses fabuloses i salconduits a un demà meravellós. La figura d'un vell perdedor i una petita maleta tancada amb clau. L'oferiment del mitjà per obrir-la. La compassió de comprendre que dins d'aquell contenidor blanc amb nansa no hi ha res més que la buidor d'un avenir anòmal fonamentat en il·lusions absurdes i futurs triomfs que menen tan sols a la foscor de l'ànima. La serenor de dir 'no' a la clau, que sap que no obre res més que l'epidèmica alienació de tantes vides llançades a les escombraries.

La certesa sobtada d'un 'prou' per fi contundent. Fer mitja volta i abandonar el paisatge desolat i desfet d'un Manhattan simbòlicament matern. Retornar, categòricament, al nucli genuí, al fonament lluminós personal. Travessar el mar, volar cap a l'illa veritable sense haver mossegat la pandòrica poma de la tempesta d'enlloc. Recomençar el camí en la maduresa adolorida, des de la virginitat i decència adolescents retrobades en un somni fortuït d'una nit qualsevol.

Això és Islàndia, des de la meva rara illa particular. Gràcies, Lluïsa i Xavier. Deixem el sol brillar ...

Octubre de 2017.

Exposició 'Memòria d'un dol'

Finalment exposo aquesta col·lecció. Concretament a Barcelona, a la Claret, una llibreria-espai que potser coneixeu, enfocada a la transmissió de valors humanístics. La seva sala de conferències i exposicions, 'Pere Casaldàliga', és un lloc agradable i senzill on hi podreu veure reunida una sèrie molt íntima que he anat fent els darrers dos anys; vuit peces que potser us inspiren algun interrogant afable i estimulant.

De vegades, si no hi han actes, tenen la sala poc il·luminada. Demaneu sense timidesa que us obrin els llums d'exposició o bé feu-ho vosaltres mateixos (un interruptor al fons dret de la sala que hi diu "llums"). Val la pena.

Moltes gràcies i desitjo que gaudiu molt si us hi acosteu en algun moment durant aquestes properes setmanes.

Del 5 al 31 d'octubre del 2017
Carrer de Roger de Llúria, 5
08010 Barcelona

 

Brúixola

La barrera immòbil. El silenci, fa tantes hores. La darrera claror de la tarda, la penombra gairebé; la foscor, sense adonar-me'n. L'aire fresc de la darreria d'agost, el desig instintiu de retenir-lo a dins. La quietud d'un pas de muntanya. Ningú ve a obrir. El burot celestial té altra feina, possiblement atendre consciències mancades de plenitud o sobrepassades de por. No és fàcil saber cap on caldrà conduir quan hi hagi pas lliure. Hi ha poca llum per llegir i tinc un cotxe sense ràdio. Obro el sostre i contemplo la immensitat, mentre decideixo si ara escriuria que tots som un petit territori que no surt al mapa, o si 'Esperant la ventada' és un bon títol per a un relat. Recordo aquella petita brúixola metàl·lica que la mare em comprà quan era un infant i solia marxar de colònies amb l'escola, i trobo a faltar les tres coses. I d'altres. Amb l'enyor m'entra la son del demà.

Barcelona, estiu de 2017.

Épilogue

Encara de vegades somnio i em llevo entre la boira del dol, breument; tot just m'adono que la vida m'ha regalat un nou dia, comprenc que només podem seguir contemplant els immensos horitzons que ens aclaparen en l'eternitat de l’avenir, i persistir en el camí. No sabem del cert on, ni quan, ni com serà el nostre proper punt d'arribada, però en aquest indret present, des d'un reposat perdó de l'ahir, sabem que no perdrem mai més l'atenció en aquell demà diligentment escollit, per saber-nos una mica més insubornables en l'avui.

Épilogue (fragment en escala de grisos)
Estiu de 2017
Acrílic sobre fusta, 122 x 88 cm
Sèrie 'Memòria d'un dol' (peça final i tancament)


Amunt, ànima forta. Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

El pi de Formentor (estrofa final)
Mn. Miquel Costa i Llobera, Mallorca, 1875