Remarcables alçades

Havia obviat el 'bon dia', els petonets, el 'què tal estàs tu', l'empatia general amb alguns assumptes rellevants de les darreres hores, i, en definitiva, l'afecte. Aquell 'avui, com cada dia, segueixes sent important per a mi' que d'alguna manera hom sol fer arribar diàriament a qui estima, bé amb la paraula, bé amb el to, el gest, la mirada o, directament, el fet. Si s'hi esforçava, entenia aquell curiós missatge que acabava d'arribar-li a tall de resposta, però tot notant l'habitual fiblada de ràbia en sentir-se contrariada, optava per una protectora defensa preventiva, i seguidament, per llançar pilotes fora. Simplement, la innecessària obsessió per ser la dona total, la mare/filla omniscient i plenivirtuosa que, sense saber ben bé per què, lluitava per demostrar ser, la privava, un cop més, del dolç plaer de la delicadesa, la generositat i l'estimació explícita envers aquell que, malgrat tot, no formava part de l'univers en el qual ella desenvolupava tota aquella frenètica activitat sobre opacs colors de remarcable alçada.

Arquitectures i estètiques

Everything inspires me. Sometimes I see things I think others don't. Norman Foster.

 

Plenituds a l''Al Tanto que Va de Canto'

"Plenituds"

Collage acrílic sobre tela (díptic) / collage acrílico sobre lienzo (díptico) / acrylic collage on canvas (twofold) / 25x120cm / 2007 / sèrie 'Picto-Relats'.

Exposat a l'espai gastronòmic i enoteca 'Al Tanto que va de Canto', al carrer Sant Pau 37 de Sabadell.

The Sister Project

Aquesta peça composta és una metàfora sobre la multiplicitat de l'edifici de la vida, sobre els espais on hi hem passat etapes, les finestres dels quals ens han permès veure determinats paisatges que simbolitzen tant les forces positives com les negatives, que miren de prevaldre amb més o menys consciència dins nostre.

Del costat fosc i dur, la destructivitat pudent, el soroll absurd, els diàlegs impossibles i la negror de la nit absoluta de l'ànima posseïda, malalta, endimoniada.

Del costat bell i clar —el permanentment desafiat pel mal—, les finestres, que sovint oblidem obrir, a través de les quals Déu tot ho renova i tot té un esplèndid record atàvic d'herba acabada de segar, d'un camp de Roselles, de suaus matins de juliol en què tot és possible, en què un difícil dia anterior sembla formar part d'una vida superada i molt llunyana.

Calma, creixement i reparació. Contemplar les Roselles sobre el verd del camp és permetre sempre la prevalença de la llum i el color, en contrast amb el, diguem-ne, no-res maligne, ignorant i obscur.

Obra en memòria viva i homenatge considerat a tothom qui ha sortit endavant malgrat certes masegades biogràfiques.

The Sister Project
Estiu del 2010
5 olis sobre fusta: (1x) 110x90cm + (4x) 40x40cm
Sèrie 'Dealing with nonsense'
Adquirit al 2017 per Ester Ponsico i Sabarich

Exposició a l'Anna Ferrer de Sabadell

L'emprenedor i amic Miquel Colomer m'ha convidat a inaugurar el seu nou 'Espai Expo' al local Anna Ferrer de la Carretera de Barcelona, a Sabadell. Espero que us agradi l'obra exposada.

Exposició a Sabadell

El proper dia 23 s'inaugura l'exposició conjunta amb la Marta Llobet a la galeria Traç d'Art de Sabadell. Tothom hi és convidat i espero que us agradi el que hi porto.

Segones Oportunitats

Obria, tancava i reobria armaris, calaixos, capses, carpetes, bosses i necessers; encenia i apagava llums; entrava i sortia de les mateixes habitacions on ja havia entrat repetidament, i cercava sota taules, llits, cadires, butaques, sabaters, escriptoris i xifoniers; regirava butxaques d’abrics, jaquetes, pantalons, xandalls, pijames, camises, batins, barnussos i americanes. Res de res. Fins i tot revisà el timbal de la rentadora, amb l’anhel de descobrir-hi restes semi-destruïdes de la butlleta. No res.

La desesperació s’apoderava de tot el seu esperit a mida que s’extingien les probabilitats de retrobar el, diguem-ne, salconduit cap a allò que ell i una immensa majoria d’éssers humans convindrien que és la felicitat quasi completa. Li costava concentrar la mirada, i en aquell moment en què la roba xopa ja se li enganxava a la pell i les tremolors de les mans es feien més evidents, una sonora sensació de debilitat general i pèrdua de visió l’envaí abruptament. Perdé l’equilibri i caigué de genolls, i així, a quatre grapes, recorda que sortí al balcó, cercant alguna mena de brisa fresca guaridora, i entre tota aquella confusió perceptiva potser s’agafà a la barana per intentar aixecar-se, però aleshores la seva consciència se submergia, ara sí, en un defalliment nerviós i inapel·lable.

Encara hi afegeix, quan ho recorda, un plàcid, progressiu i alentit distanciament de tota activitat sensorial, això és de dolor i de raonament, i ho recorda com un viatge cap al buit més coherent, durant el qual s’auto-sostreia de tota ànsia de reconeixement i de poder. “La vanitat o la bogeria?”, pensà molts anys més tard.

Avui contempla una cala solitària des del càlid terrat d’una modesta casa de poble, al qual accedeix per un seguit de rampes. Sobre una taula hi té la darrera novel·la publicada. Parla poc, i no riu acudits fàcils ni burles injustificades. El plor d’una mainada el retorna d’una profunda reflexió, i pensa que va sentir el mateix plor en una altra vida, en un altre lloc. Pensa en aquell altre plor, el secret, sense llàgrimes, i tot seguit es recrea, per un moment i mancat de posats depressius, en la magnífica, franca immensitat de la soledat del camí de l’home.

De la casa hi puja una flaire d’espècies exòtiques, i somriu pensant en l’olor de la pell bruna.

Barcelona, agost de 2010.



'Segones Oportunitats'. Oli sobre tela / 100x100cm / 2010 / sèrie "dealing with nonsense". Propietat d'Hélène Figueras.

Jo sóc especial

A l’Alba Riba li agraden les bosses grosses, i de la que porta aquest migdia en treu en aquests moments un iPhone, amb funda rosa clar, des del qual envia un ràpid SMS a la Carla, l’amiga de Barcelona. Li acaba de pujar la moral i se sent especialment comunicativa. La convoca a un cafè, aprofitant que ha baixat a la capital.

Mentrestant, ha sortit del basar paquistanès del Raval completament satisfeta. Ja s’ha dotat, finalment, d’aquell rellotge digital Casio, retro, platejat i ben cenyit al canell, com ha de ser. El daurat no l’acabava de convèncer. Ara és una mica més autèntica, si escau. Els trenta eurets prescriptius són ben poca cosa al costat de la seguretat que, sense adonar-se —i sense admetre-ho—, acaba d’obtenir.

Mig minut i arriba un SMS de resposta. Serà que sí: “Ok. Ns trubem 16.30 Saxa PC. Mua”. Es veuran d’aquí tres quarts d’hora al Sacha del Pedralbes Centre.

Camina cap al pàrquing de Plaça Catalunya, el de l’FNAC, atrafegada. Té ganes d’arribar al lloc de la cita amb temps de passar pel Nespresso i comprar unes càpsules noves de color lila clar, que sa mare, abans de marxar de vacances a l’apartament de Calella, li va dir que havia vist a casa de la seva amiga del club de pàdel. Puja a un Mini vermell, que francament no contrasta del tot bé amb el top rosa xiclet que porta avui, per bé que, això sí, aquest darrer lliga de manera força ben trobada amb la carcassa del mòbil.

Ha recorregut unes quantes illes de l’Eixample, i aturada al semàfor d’Aribau amb Diagonal se sorprèn, o s’indigna, amb el fet que la noia de la Scoopy que s’ha posat al seu costat porta exactament les mateixes sabates que ella, i a sobre també duu un casc Momo com el que ella té per passejar amb la Vespa per Matadepera, tot i que no és del mateix color.

Ja ha arribat a l’antic Bulevard Rosa. Surt del pàrquing i entra a les galeries per la porta principal. Ho nota tot força canviat des del darrer cop que hi va venir a comprar. De sobte s’atura. No dóna crèdit al que veuen els seus ulls: han posat un local només de rellotges, i gairebé tots els que hi ha a l’aparador són del mateix model Casio que acaba de comprar fa una estona en una botiga, teòricament de culte, amagada al mig del Raval. Veu que també disposen del de plàstic negre, que allà no tenien. Aquí tots estan cinc euros més cars, però això no l’alleuja gaire, malauradament.

Una mica molesta encara, baixa l’escala mecànica. Quan al cap de cinc minuts arriba al Sacha amb la bossa de Nespresso a la mà, veu la Carla asseguda a fora. S’adona immediatament que porta posades les ulleres de sol Ray-Ban Wayfarer, que ja li havia semblat, dissabte passat passejant per Begur, que es tornaven a portar. Sent una petita fiblada d’inseguretat en assumir que el model metàl·lic d’aviador que ella porta posat ja està, potser, massa vist.

La Carla s’aixeca lleument. Dos petonets.

“Nena, que morena! Escolta, quina gràcia! portes el mateix top que la meva companya de feina. Li he dit que baixés però estava massa ocupada. Sort que no ha vingut! Ha ha ha!”

L’Alba obre un somriure tan d’orella a orella com pot.

“Què dius ara! Ostres, quina casualitat, no? Segur que és el mateix? L’any passat en tenien un molt semblant a Mango”, posant la cara justa de quasi condescendència. “El meu és de Sita Murt, i me’l vaig comprar la setmana passada; em van dir que els acabava d’arribar!”

La conversa de la Carla s’allunya aleshores dels complements i se submergeix en els dos darrers caps de setmana al The Club de Tuset, les anècdotes de l’estiu incipient i els plans per a les vacances.

L’Alba l’escolta, però des d’una dimensió com evadida. La vida és injusta. Se sent vana, òrfena. Ja té ganes que passi aquest moment i tornar cap a casa. A Terrassa és Festa Major i encara podrà passar per l'Esbart a veure la Maite, abans d’anar a fer un entrepà amb el pare.

Barcelona, juliol de 2010

Breu entrevista televisió Sant Cugat

En el marc de l'exposició que vaig fer a Sant Cugat, a la galeria Odó Art - espai ESADE Creapolis, em van fer una breu entrevista per al canal de televisió local.

Exposició a Sant Cugat del Vallès

Fins al proper 15 d'abril podeu veure vuit peces meves en una exposició individual que la Galeria Odó Art d'en Ramon Grau m'han muntat a l'espai ESADE Creapolis, que gestionen ells.

Exposició a Bellver de Cerdanya

Properament tindré obra exposada a Bellver de Cerdanya. M'han organitzat una exposició individual al Centre Cívic Escoles Velles, amb l'ajut del meu apreciat Jordi Solé Sugranyes. Si aprofitant les vacances de Pasqua us hi acosteu, espero que us agradi.

Cor extenuat i llavis

L’home de les cinquanta-sis fades entén ara, epifànicament, que de cap manera aquella via és la que el durà enlloc que li eixugui les ànsies per sempre més. Potser n’obtindrà un alleujament momentani i falsament substancial, a tot estirar, però sap que no és això.

Aquell matí melangiós recorda amb afecte un delicat somni d’adolescència, un de concret que li parlava d’un racó invisible del nord de l’Àfrica, de la imperceptibilitat d’una presència transitada entre legítims xivarris amazics en basars abarrotats, i silencis eterns arran d’arenes inflamades i despullades de pau.

Sobtadament ha pres plena consciència i se sent extenuat d’una espera secular a l’estació dels menuts juganers, bo i amb la sàvia alegria de l’infant que retroba la mare després d’un angoixant moment de pèrdua enmig de la multitud.

S’agafa fort a aquell instant de clarividència, mira lleument a la seva dreta, somriu imperceptiblement, extingeix el darrer Ducados, atura la puta ràdio i tanca els ulls sense por, com mai.

Sabadell, hivern de 2010.
Homenatge al meu amic Toni Viadé, que tancà els ulls a Lloret de Mar el 13 de desembre de 2009.

'Cor Extenuat i Llavis', 2010.
Oli sobre tela (díptic), 160x90cm.
Sèrie 'dealing with nonsense'.
Adquirit per José Luís Perea.

Trilogia de la Imbecil·litat

Aquell estrany divendres, Dave Garver havia obtingut la confirmació contundent que en les relacions sentimentals més dependents només s'hi val, per la part sotmesa, la condescendència radical, la incondicionalitat acrítica, la cura desinteressada i la lloança permanent, sense esperar cap contraprestació justa i equilibrada, més enllà d'algun superficial detall de caire econòmic o d'algun pobre gest sense cap solvència amorosa, bàsicament un gest imbècil, guaridor d'aquells molestos remordiments que sordament qüestionen l'enorme autoconcepte d'alguns sàdics (i sàdiques).

En aquell tranquil racó a prop de Carmel, moria la nit sense presses, mentre ell dedicava els darrers minuts de la llarga jornada radiofònica nocturna a enganyar una mica l'estómac amb quelcom sòlid que l'ajudés a conciliar la son. Tot rosegant una poma, rellegí una nota enginyosa i afectuosa que li havia arribat aquell mateix vespre: "El món és a les mans de la gent capaç de veure les transformacions del present, de la gent amb coratge per a viure els seus somnis, cadascú d'acord amb el seu propi talent. Et desitjo un molt bon any 2010! Un petonàs. PS: Amsterdam increïble!".

Per contrast, mentre ajustava les persianes del bungalow, es preguntà si una possible trilogia artística de la imbecil·litat podria ser una obra formada per la representació de la prepotència, la rigidesa mental i l'autocomplaença.

Sabadell, hivern 2010


Pintura / painting: "Trilogia de la Imbecil·litat"



Oli sobre tela (tríptic) / Oil on canvas (threefold) / 120 x 40 cm / 2010 / sèrie Nous Viatges.

Walked paths

On his way to the cottage, as in previous occasions, he found lots of reasons to stop by and share some light conversation with the locals.

The heat of the southern counties, the warmth of the country accent. Algunes anècdotes més tard encarava el rústec camí de la finca. Aturà el vell Saab arran de l'eixida i caminant mig absort cap a l'entrada notà un paper a la butxaca. Era una nota en paper lila, rebregada:

'Confio que arribis bé. Només dir-te que m'ha agradat molt que ens veiéssim un cop més. En tenia moltes ganes, d'estar amb tu. M'agrades molt, ho saps, però no voldria amb la meva presència trencar cap got, ni que fos involuntàriament, com m'ha passat d'altres vegades. Espero que tinguis clar què fas i què vols. Confio en tu. Una abraçada i un petó per cada dia que no ens veurem. Gaudeix, que jo faré el mateix. Fins aviat (espero), M.'

Instintivament la va olorar. Li neguitejà comprovar com tornava a no recordar el nom d'aquell perfum tan enigmàtic. Se la tornà a posar a la butxaca i tancà la porta darrere seu. Sortí a la balconada que mirava als boscos de nord-oest, i la tènue silueta rosada dels Ports se l'endugué cap a pensaments molt llunyans, com caminant per vies ja transitades.

Dirty roads

La sinuosa carretera que antany moria al cim del tossal queda ara tallada per un obstacle impossible de rocs i sotracs, escenari no apte per a un superflu vehicle de ciutat. En una vorada qualsevol d'aquella muda i intransitada talaia, ha baixat del cotxe i seu damunt la terra humida, aspra.

Escèptic, indiferent a la immensitat, al fabulós panorama que el contempla. Absent. Obsessiu, atent a un aparell electrònic, llegint i rellegint un text a la pantalla:

'Com podràs entendre, de moment és millor que acceptem que aquesta és una estació sense enllaç aparent en aquest lloable trajecte, bella musa. Al cor d'un home adult i sensible hi fa fred de tant en tant, i sempre arriba un estiu o altre en què decideix no cometre més excessos ...'

Finalment prem l'enviar i s'eixuga el ulls. Acaben de passar uns quants núvols i la dòcil brisa de vesprada és inexplicablement plaent. A l'horitzó ja quasi de solstici s'hi insinua llum, encara una violada promesa, talment com als confins més remots de la seva derrotada ànima. Recorda aquell text que escrigué fa temps, sobre la seva intel·ligent estimada, a qui havia besat descaradament al bell mig del hall impersonal d'un hotel espantós; sobre conduir sol cap a casa de nit, per una ciutat que molts opinen hostil; sobre la incògnita de en quin moment se li havia esquerdat la vida. Només ara, a la fi dels seus viatges, o a la fi del seu més bonic viatge, li sembla que comença a entendre algunes coses, malgrat la magnífica ignorància que l'aclapara, estètiques confuses d'un moment que no li pertany.

Badies en flames

Aquella vella melodia californiana li reapareix inesperadament una nit de fàcils triomfs sensorials. Tot allò que fou. Llibertats sota autoqüestió, remors sordes de passions intercanviades, olors prohibides i vistes exclusives de panorames experienciats fa molt de temps. No sap si en una altra vida. Al límit de les experiències més sofisticades i recurrents, admet, neix un misteriós sentiment de neguit, una sospita inquietant que anuncia la irremediabilitat del tan gastat com inesquivable tempus fugit. Pensa que qualsevol cosa passada s’esdevingué per a tercers i prou, i que l’un mateix no existeix pas; que la fàtua admiració dels públics més volguts és alhora la tragèdia de la soledat d’un infant vulnerable, l’únic ‘jo mateix’ mínimament possible, l’autèntic menystingut que habita en el nucli més inexpugnable d’un projecte fet miques, d’un present i d’un probable futur que disten no-se-sap-quant d’aquell somni del qual l’infant tenia cura durant antiguíssimes vesprades de pau absoluta.

Foc extingit de joventut
Oli sobre tela (díptic) / 60x120cm / 2009.
Sèrie 'Nous Viatges'.
Regal molt especial per a en Josep Maria Figueras Jacomet, 2012

Exposició a Ulldecona

Properament exposaré obra meva a la Casa de Cultura d'Ulldecona, un espai històric molt maco. Exposició individual organitzada per l'Ajuntament de la vila.

Negres encegadors

Quan es lleva després d’una nit de sedoses suors, un somriure senzill li encén sempre el rostre, que al seu pas, durant el primer pul·lular del matí, presta una mica de vida als objectes encara adormits del principal segona del carrer dels Petons.

Apunta el dia, i com d’habitud, no li cal recordar els seus onírics ulls verds o la planor del seu ventre, ni amagar la brevetat dels seus pits o la lleu redundància dels malucs. És, simplement, ella en essència. Cada moviment, cada gest, cada escàs passeig, de la cuina a la terrassa, del bany al menjador, amb la regadora a la mà o engegant un iPod per fer-ne sortir sons confidencials, és digne.

La seva pell, llisa i encegadora de tan fosca. La seva ànima, proclamant somnis de llibertat com els del seu atàvic continent, retrobats a l'única riba certament lluminosa de la Mediterrània. Els seus rínxols infinits, reposant considerats damunt les espatlles, tot gosant, alguns, refregar els fosquíssims mugrons, mentre s’ajup damunt la catifa.

Tendra i sense cap actitud que no pogués ser seva, s’eixarranca nua, creua les cames, acluca els ulls, inspira, omple cada cèl·lula de l'univers interior amb la seca brisa que la nova matinada ha dut, i es fon en mantres invariables.

Medita, contempla, i jo m’ho miro des d’una altra dimensió, hipnotitzat. Ella ho sap, i el seu semblant esdevé, encara, més bell.




'L'Amant Perdut', 2009
Oli sobre tela, 100x100cm
Sèrie 'Nous Viatges'.
Adquirit per Galeria Traç d'Art, Sabadell.

Frank

En Frank podria fer com Bukowski i dir que odia els freaks, els okupes, els sudaques i els romanesos: "aquests tios arriben aquí i a la que guanyen quatre cèntims honestament o deshonesta es tunegen el cotxe i se’t pugen a les barbes". I de fet en Frank creu que de debò odia tot això.

En Frank ha estat en pensions de mala mort i en albergs impossibles. Ha recorregut les autopistes de l’ànima en solitari i ha estimat totes les dones que vint vides sovint no estimen.

En Frank no ha triomfat encara en les catedrals de la vanitat capitalista, però creu que és això el que cal fer a la vida (sense valorar el tip de follar que es fan alguns). Creu també en el somni americà, però el seu és un somni amb estones de Konigsberg i Warhol, de Ginsberg i Hopper (inviable, diuen) ... I es tempta amb projectes de princesa i espinguets, mentre s’angoixa amb els primers indicis de la inaturable extinció fatal. Sap que el seu cos és mortal, però quan rep algun avís ell mira cap a una altra banda.

En Frank és fatu, sí. Transpira ràbia per no haver estat admès al club dels poderosos, i mira de dissimular que en realitat és part de la massa anònima prodigant disfresses usurpades a na Salut Mental. Té ganes de viure, encara, però la seva actitud és la del mal perdedor que ni es recupera ni paeix la derrota.

Avui, com ahir, la Gran Ciutat el contempla, i ell corre i corre, estúpid, perdut en una habitació feta a mida.

Montsià, juliol de 2008

Robatoris

Diferents perspectives ...

Pep

Ja n’estic fins als collons. No puc més amb aquesta teràpia de merda que em va imposar el jutge. O surto ara mateix a veure què trobo o m’omplo l’estómac amb el pot de pastilles.

Quan fa vuit mesos vaig començar a assistir a les sessions ja em pensava que tot era una collonada, veient la tropa de pringats que venien feia temps i que no havien aconseguit res. Passo. No puc més. Necessito un pico i no tinc un xavo.

Avui podria fer allò que fa temps que penso. En lloc d’anar al centre comercial m’acostaré fins al polígon, a l’empresa on curra la meva dona, i si trobo el cabró del seu director, que guanya una pasta que t’hi cagues explotant a tot Déu, i a sobre es permet flirtejar amb la Montse, el molt fill de puta, l’estavellaré fins matar-lo i li fotré tot el que porti. Sé on aparca i per on marxa cap a casa. Simularé un cop fortuït, i quan baixi per veure què ha passat, baixaré jo també i li fotré de garrotades.


Lluís

Aquell vespre conduïa pensarós, sorprès per la resposta que m’havia donat la meva secretària feia tan sols uns minuts, quan li havia demanat que m’acompanyés a sopar el dissabte següent.

"Saps que estic casada, però el meu marit fa uns dies que està més violent que mai i m’amenaça amb deixar la teràpia i tornar a l’arrest domiciliari. Jo estic molt angoixada. Necessito esbargir-me. D’acord, vindré a sopar amb tu".

De sobte aquell impacte. Vaig baixar del cotxe per veure què li havia passat a l’home que m’acabava de picar per darrere, i abans no havia badat boca ja m’havia colpejat amb aquell enorme bat de beisbol. Mentre queia fulminat, tota la meva vida em transcorria pel pensament, tal com diu aquell tòpic del qual tothom parla sense saber ben bé si és cert. A mi em va passar, per bé que jo no m’estava morint.

Els mesos posteriors, al costat de la Montse, malgrat l’hemiplegia que ara em limita, m’han servit per entendre que hi ha coses molt més importants que fer-se ric treballant. Sé que ella ha passat per molt de dolor, que el judici se li va fer molt llarg, i que en algun racó del seu cor encara hi queden penes amagades, però penso que cada dia tenim l’ocasió de recomençar de la manera més insospitada.


Montse

Sento emocions contraposades. D’una banda, la culpabilitat d’allò prohibit, furtiu. De l’altra, la joia d’haver estat prou valenta per acceptar la invitació del director, en Lluís, un noi a qui admiro per la seva tenacitat i puresa de valors.

Mentre arrenco el cotxe i encenc la ràdio, revivint les paraules que havia estat capaç de pronunciar feia deu minuts, contemplo la grisor dels carrers apagats i trinxats d’aquell no-lloc industriós i pudent, impregnat del trànsit oliós de milers de camions que dècada rere dècada hi han anat deixant empremta sense cap finalitat aparent. Penso en la meva vida, en els anys que transcorren cada cop més ràpids sense deixar rastre, més enllà que el d’un cos que es panseix i que crida - ja cada cop amb menys força - que vol ser lliure.

Quan per fi arrenco i enfilo la ruta de cada dia, m’adono que alguna cosa passa just arribar a la cruïlla amb el carrerot que duu a la carretera principal. No entenc res. El cotxe del meu marit. El del director. Aquell que baixa amb un bat de beisbol i etziba un cop aterridor al cap d’en Lluís. Ell que cau com mort.

Després d’uns moments de quietud expectant, mentre observa el que acabava de fer, el meu marit s’apressa a agafar la cartera de la butxaca d’en Lluís, i en girar-se de nou cap al seu cotxe em veu a mi, sorprès. Clava la vista directament als meus ulls. Té aquella mirada de boig que tan bé conec, d’odi infinit. Tremolo, incrèdula. Em sento atrapada en una situació incomprensible, però de sobte noto que m’envaeix un sentiment profund de ràbia; ràbia contra tots aquells anys de plors en silenci i d’injustícia silenciada. Trepitjo l’accelerador a fons i en menys d’un segon enclasto mortalment el meu marit contra el frontal del cotxe. El xoc es tan violent que em desmaio, i mentre se m’ennuvola la vista escolto la paraula llibertat, pronunciada per una nena petita la veu de la qual identifico perfectament.

Barcelona, febrer de 2008